La pregunta pot semblar provocadora, fins i tot ingènua. Però rere la seva aparent simplicitat s’amaga un dels dilemes més complexos de la democràcia contemporània: què ens diu sobre nosaltres mateixos el tipus de lideratges que avui dominen l’escena política? I encara més: com hem arribat fins aquí? Quin és el marc ètic, emocional i intel·lectual que sosté –o destrueix– la qualitat dels nostres representants?
Les democràcies no s’enfonsen avui per cops d’estat ni per enemics externs, sinó per fragilitats internes gairebé imperceptibles. La desafecció ciutadana, la desconfiança cap a les institucions, la impotència davant els grans reptes globals, la sensació que la política ja no transforma res: tot plegat va erosionant, lentament, però inexorable, el terreny comú sobre el qual es construeix el lideratge democràtic. I quan aquest terreny s’esquerda, emergeixen figures que, lluny de reforçar la democràcia, s’aprofiten del seu esgotament per consolidar formes de poder cada cop més autoritàries.
Democràcies en estat d’ànim crític
Vivim en un règim de gestió, més que no pas de transformació. Les institucions administren, però no inspiren. Els governs tramiten, però no convoquen. I davant aquesta desvitalització, el ciutadà oscil·la entre la indiferència i la ràbia. És en aquest clima emocionalment degradat que cal entendre l’ascens de líders carismàtics, rupturistes, sovint autoritaris, que prometen una catarsi col·lectiva.
Aquest fenomen no és només una mutació estètica. Figures com Trump, Orban, Milei o Meloni reprodueixen patrons antics de dominació, revestits amb els codis comunicatius de la postmodernitat. No són una novetat: són una revenja del passat. Però saben llegir millor que ningú les emocions col·lectives. Interpreten el malestar com una partitura i, com si fossin flautistes d’Hamelín, arrosseguen grans sectors de població cap a solucions fàcils, identitàries, excloents.
Aquestes figures ocupen l’espai emocional que la democràcia ha deixat buit. I ho fan amb eficàcia perquè, com ja advertia Hannah Arendt, les masses que esdevenen incapaces de pensar en comú són especialment vulnerables a les ideologies simplificadores i als lideratges carismàtics. Arendt assenyalava que l’arrel del totalitarisme era precisament la pèrdua d’un món compartit, d’una realitat comuna, i que la veritat política podia ser substituïda per la narrativa emocional quan la ciutadania renunciava a la responsabilitat del judici.
El silenci de l’esquerra
Davant aquesta ofensiva, l’esquerra sembla sovint atrapada en una nostàlgia estèril. No li falten idees, però li manca veu. O més ben dit: li manca música. Mentre uns ploren el món que es perd, els altres conquereixen el present a cop de proclames simples, emocionalment potents, sovint mentideres.
Aquest contrast explica per què avui despunten més els líders de l’extrema dreta que els de l’esquerra. A Europa, els partits ultres sedueixen joves desorientats, classes mitjanes en declivi, sectors que se senten abandonats, perdedors de la globalització. Un informe recent del European Policy Centre mostra com aquests lideratges antifeministes i nacionalistes arrelen especialment entre homes joves afectats pel fracàs escolar i la precarietat econòmica. I a l’Amèrica Llatina, la figura del líder anàrquic, antisistema i provocador guanya espai entre votants desencantats, com ho demostra el cas argentí de Javier Milei.
La qüestió no és només què proposen aquests líders, sinó per què el seu discurs troba un ressò tan gran ara mateix. La resposta és inquietant: perquè la democràcia, tal com funciona avui, ha deixat de ser un espai d’esperança compartida. I quan la política ja no és una promesa de futur, esdevé un escenari per a la revenja.
Lideratges sense brúixola
Aquí ens topem amb una segona pregunta fonamental: les crisis ideològiques generen crisi de lideratge, o és a la inversa? La resposta no és unívoca. Quan les grans ideologies deixen de vertebrar la vida pública, el lideratge es desvincula del projecte col·lectiu i esdevé mera gestió o pura vanitat. Però també passa que alguns líders debiliten deliberadament els marcs ideològics per poder regnar sobre el buit.
Vivim temps de lideratges líquids, canviants, sovint improvisats. Líders que no representen una comunitat, sinó una identitat individual. Que no proposen un camí, sinó que s’ofereixen com a destí. I com més incerta esdevé la realitat –econòmicament, climàticament, socialment– més força tenen els que prometen seguretats absolutes, encara que siguin falses.
Estudis recents indiquen que en contextos de polarització emocional i crisi econòmica, augmenta l’atracció cap a líders autoritaris que prometen ordre, puresa i estabilitat. Això no passa només en sistemes polítics febles: també les democràcies consolidades es poden veure arrossegades per aquesta temptació. Perquè el lideratge autoritari no és una malaltia aliena, sinó una resposta –perillosa– a una demanda real de sentit i protecció.
El filòsof Byung-Chul Han ha argumentat que vivim en una societat del rendiment que ha substituït la negativitat pel positivisme tòxic. Aquesta condició genera una ciutadania que s’autoexplota, que es culpa de les seves mancances i que, frustrada, busca sortides emocionals immediates. En aquest paisatge d’angoixa, el lideratge fort esdevé un bàlsam, una promesa de redempció. No perquè sigui creïble, sinó perquè és senzill.
A més, la crisi del lideratge polític és inseparable del context cultural que ha definit la nostra època: el postmodernisme. Aquest corrent, en desfer-se de les grans narratives –les ideologies emancipadores, els relats de progrés, els projectes de justícia col·lectiva– ha deixat la ciutadania òrfena de sentit compartit. Tal com apuntava Jean-François Lyotard, la postmodernitat es defineix precisament per la incredulitat envers els metarelats. El resultat? Una parcel·lació del missatge polític en microdiscursos, en identitats fragmentàries que, sovint, ja no dialoguen entre si.
Aquest fenomen ha trencat la unitat del llenguatge públic. Els actors polítics ja no parlen a una comunitat política cohesionada, sinó a audiències segmentades, afectivament polaritzades. I quan no hi ha relat comú, l’espai públic esdevé un mercat de discursos –o pitjor: un camp de batalla entre monòlegs. La veritat política deixa pas a la viralitat, i el compromís a la performance. I, en aquest entorn, el lideratge deixa de ser articulador del sentit comú i es converteix en operador d’impactes. Ja no cal convèncer: cal mobilitzar. Ja no cal inspirar: cal activar. La figura del líder postmodern és una combinació d’influencer, gestor emocional i gestor de ressentiments. Una criatura adaptada a un ecosistema sense profunditat.
Reapropiar-se de la política
La qüestió, doncs, no és si tenim els líders que ens mereixem en termes morals, sinó si el sistema polític, mediàtic i educatiu que hem construït fa possible lideratges que estiguin a l’altura dels reptes col·lectius. Si acceptem la mediocritat, la polarització i la superficialitat com a condicions normals del debat públic, els líders que sorgiran no podran ser millors que això.
Recuperar un lideratge a l’altura de la democràcia implica una aposta cultural profunda. Requereix ciutadania crítica, mitjans responsables, escoles compromeses amb el pensament lliure i institucions capaces de generar confiança. Però sobretot, exigeix reapropiar-se de la política com a espai comú. Com a lloc de conflicte legítim, però també de reconeixement mutu.
Els líders no són només el reflex de la societat, sinó també el seu horitzó. Si volem horitzons més amplis, més justos, més dignes, hem de començar a caminar-hi. I això només és possible si entenem que la política no és un espectacle per consumir en programes televisius a ritme de concurs, sinó una responsabilitat que compartim. Com deia Simone Weil, “la política hauria de ser l’expressió de la compassió col·lectiva organitzada”. Potser només així, tornarem a merèixer lideratges a l’altura de la nostra humanitat.
Ernesto M. Pascual és doctor internacional en Ciència Política, Polítiques Públiques i Relacions Internacionals i professor de Ciència Política i Dret Públic a la UAB
