En un moment en què els drets dels nens no tenien cap valor, el cas de Mary Ellen Wilson, una petita maltractada per la seva família adoptiva, va provocar la creació de la Societat de Nova York per a la Prevenció de la Crueltat contra els Infants, la primera agència de protecció infantil del món.
La mare em va abandonar, però no estic ressentida amb ella. La seva vida no va ser fàcil. Els meus pares es van conèixer a l’hotel Saint Nicholas de Nova York. Ell es deia Thomas Wilson, era irlandès i treballava al restaurant obrint ostres. Ella, Frances Connor, era anglesa i rentava llençols a la bugaderia del mateix establiment. Es van casar l’abril del 1862 i es van establir a un petit pis d’un dels suburbis de la ciutat dels gratacels. En aquell barri tothom venia d’algun racó del món.
La felicitat dels joves enamorats va durar ben poc. Pocs mesos més tard, el pare va ser reclutat per lluitar a la Guerra Civil —una coalició d’onze estats del sud es volien independitzar i havien reclamat el dret a la secessió. El 1864, el mateix any que jo naixia, el pare moria a la batalla de Cold Harbor, a Virginia. Vaig ser inscrita al registre com a Mary Ellen Wilson, un cognom que sempre em va lligar a un home que no vaig arribar a conèixer.
La mare va fer tot el possible per salvar-me i quedar-se al meu costat, però en plena postguerra, una viuda immigrant a Nova York només podia sobreviure. Feia torns dobles a la bugaderia de l’hotel i, mentrestant, la senyora Score em cuidava. Però, quan la mare va perdre la feina i ja no va poder pagar la meva manutenció, la senyora Score, es va negar a alimentar una filla que no era seva. I, cansada dels retards en els pagaments, un dia em va lliurar al Departament de Caritat. La darrera vegada que vaig veure la mare jo tenia divuit mesos. Diuen que, força temps després, superada la crisi econòmica, em va venir a buscar, però li van dir que era morta.
Una cosa sí que és certa, en aquell moment va començar el meu calvari. El 1865, vaig arribar a l’illa de Blackwell, durant el segle XIX, l’abocador humà de Manhattan. Tenia les funcions de presó, manicomi, hospital dedicat a controlar malalties contagioses, reformatori i asil per a pobres. Per tant, quan el matrimoni McCormack, en Thomas i la Mary —ell va afirmar davant les autoritats que era el meu pare biològic—, van signar els meus papers d’adopció, vaig pensar que havia tingut un cop de sort.
Una criada gratuïta
Treballava tot el dia fent les feines de la casa i obeint les ordres de la mare, com anomenava la senyora Connolly (la Mary s’havia casat amb Francis Connolly després de quedar vídua d’en Thomas). Si no era prou ràpida o curosa, la mare em pegava, em cremava, em feia talls a les cames i als braços o em fuetejava amb un tros de pell recargolada. El meu cos era un mapa de colors, des del blau fosc, quasi negre, fins al groc. Fins i tot una vegada em va tirar unes tisores al cap. Encara tinc la marca del tall al front. Menjava molt poc perquè no me’n donaven. Tenia nou anys, però semblava que en tingués cinc. Dormia a terra i sempre duia el mateix vestit brut i llardós.
Quan ella sortia de casa, em tancava a un armari sense llum o em lligava a una cadena per evitar que fugís. Durant els vuit anys que vaig estar amb els Connolly, no vaig trepitjar mai el carrer ni vaig parlar amb ningú. Tenia clar quin podia ser el càstig si no complia les ordres. A més, a on hauria anat?
Quan la mare s’adonava que alguns veïns xiuxiuejaven al seu pas, ens traslladàvem. No sé si hi ha àngels al cel, però a la terra sí. Quan la propietària d’un dels immobles va denunciar el meu cas al Departament de Caritat Pública i Correcció de la ciutat, l’Etta Angel Wheeler, una treballadora social metodista, va intercedir en la meva vida. No li estaré mai prou agraïda. Quan va entrar al pis, jo rentava els plats. Una d’aquelles olles que pràcticament no podia ni aixecar. Vaig veure la seva reacció en contemplar-me. Era una mirada de tristesa i, en aquell moment, em vaig adonar per primera vegada que res d’allò era normal.
La meva salvació
Quin era el problema? El 1874, a Nova York, els animals ja tenien un lloc on ser acollits —feia alguns anys s’havien creat les primeres protectores d’animals—, però, en canvi, no hi havia lleis per salvar nens dels abusos físics, ja que la llei considerava que els fills eren propietat dels seus pares i que, per tant, els podien educar com ells creguessin oportú. En conclusió, segons les autoritats, havia d’estar agraïda als Connolly per haver-me donat un sostre.
L’Etta, després de trucar sense sort a totes les portes possibles, va acabar al despatx d’en Henry Bergh, fundador de la Societat Estatunidenca per la Prevenció de la Crueltat Animal, entitat que protegia les bèsties maltractades. I ell li va recomanar que reunís proves de tots els cops que havia rebut i plantegés el cas a la Cort de l’Estat de Nova York amb els mateixos arguments que si es tractés d’un animal. De fet, segons van argumentar davant del jutge, un nen també era membre del regne animal i jo havia estat anys de la meva vida lligada i tractada com un gos.
Els mitjans se’n fan ressò
Bergh va mobilitzar l’opinió pública, va aconseguir que totes les audiències del judici fossin públiques i que el New York Times cobrís el judici. Vaig testificar el 9 d’abril del 1874. Estava molt nerviosa. Vaig respondre a totes les preguntes i ho vaig dir ben clar: “No vull tornar a casa, la mare em pega”. Les cicatrius eren evidents.
Per ordre judicial, vaig ser traslladada a un alberg institucional i la mare va ser condemnada a un any de treballs forçats en una penitenciaria per un delicte d’agressió greu. Pocs mesos més tard, es va crear a Nova York, la Societat per la Prevenció de la Crueltat contra els Nens, considerada la primera agència de protecció infantil del món.
Vaig viure fins als noranta-dos anys, però la resta de la meva vida ja no té importància. Encara vaig conviure amb algunes famílies indesitjables més, fins que, al final, l’Elizabeth Wheeler, la germana del meu àngel de la guarda, em va acollir. Amb ella vaig ser molt feliç. Em vaig casar i vaig tenir dues filles, a qui vaig fer tots els petons que jo no havia rebut mai.
