Valors recupera els articles del monogràfic dedicat a la tragèdia dels Andes amb motiu del seu cinquantè aniversari.
Els protagonistes d’aquesta història són un grup de joves de l’alta societat uruguiana que anaven a escola en un centre religiós, l’Stella Maris, fundat per uns pares irlandesos, els Old Christians. Un grup que tenia (i té encara, més de trenta anys després) un equip de rugby que porta el mateix nom i que, aquell octubre de 1972, havia concertat un partit a la capital xilena. L’avió però, no va arribar. L’error de navegació dels pilots va fer que en comptes d’aterrar a l’aeroport de la capital xilena ho fessin en una zona remota dels Andes després de patir un gravíssim accident que va representar les primeres morts i els primers ferits entre els 45 passatgers de l’avió.
En els dies immediatament posteriors els supervivents s’alimentaven del vi i de les tauletes de xocolata que havien com- prat per quan tornessin a casa. Gràcies a una ràdio sabien que hi havia una expedició buscant-los al llarg de la serralada. Però al cap d’uns dies, els joves i aquells que els acompanyaven i havien sobreviscut a l’accident van sentir que les tasques de recerca s’havien suspès definitivament davant l’escepticisme de poder trobar-los en vida. Paradoxes de la modernitat en temps on no hi havia telèfons mòbils: per la ràdio sentien que els serveis de rescat creien impossible que cap dels passatgers hagués sobreviscut.
A partir d’aquell moment aquells joves consentits i criats amb tota mena de luxes a l’acomodat barri de Carrasco, a Montevideo, van haver de treure forces d’allà on no en tenien i decidir-se a viure. Ara era quan havien de demostrar si realment eren un equip i gràcies a la força col·lectiva eren capaços de guanyar la partida al destí.
L’esgotament del poc menjar del que disposaven, de totes maneres, va esdevenir aviat un repte suplementari. Estaven pràcticament a 4.000 metres, en una zona en què no creixia absolutament res. Només hi havia neu, que fonien per poder beure aigua. Neu i els cossos dels que havien mort durant l’accident. Primer el rebuig a menjar carn humana era absolut però a mesura que passaven els dies l’evidència es feia absoluta: menjar-se els cossos dels seus amics era l’única manera de seguir vius. La condició de creients catòlics de la majoria els va facilitar superar el tràngol: van acordar entendre el fet de menjar-se els cossos com si es tractés de la comunió de la missa vespertina; era el pa que els donava la vida.
Superat aquest gran entrebanc, que acabaria sent el detall que tothom recorda encara avui, els supervivents van preparar-se per anar a buscar ajuda per ells mateixos. Tenien clar que Xile era a l’Oest -així s’ho repetien els uns als altres, com a lema d’ajuda mútua- i que si Mahoma (els serveis de rescat) no anaven a la muntanya, llavors seria la muntanya la que aniria a Mahoma. Primerament van dur a terme una expedició fins la cua de l’avió, que havia quedat pràcticament al cim de la muntanya on es trobaven, per intentar demanar ajuda a través de la ràdio. Quan aquesta idea es va demostrar inviable -l’emissora necessitava una quantitat de corrent que les bateries de les que disposaven no podien generar- l’equip va prendre la decisió d’enviar una expedició fins a Xile per anar a buscar ajuda.
Els tres membres d’aquesta expedició –Roberto Canessa, Fernando Parrado i Antonio Vizintín, tot i que aquest va tornar al cap de tres dies- van caminar durant deu dies fins que la neu va desaparèixer sota seus els peus i es va convertir en l’herba verda dels prats xilens. Trobant-se a un cantó d’un riu, els dos expedicionaris van veure un home muntant a cavall pastorant el ramat de vaques. Era Sergio Catalán, un senzillíssim ramader que representaria la salvació dels supervivents. Amb l’ajuda d’un paper i un bolígraf, Parrado va escriure el conegut missatge: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià…”.
L’endemà dos helicòpters dels serveis de rescat xilens tornaven a l’indret on s’havia estavellat l’avió per recollir part dels supervivents que quedaven. Un dia després tornarien i s’emportarien la resta. Dels 45 viatgers inicials només en tornaven setze, però el món sencer va quedar astorat de veure fins a quin punt les ca-pacitats humanes poden desenvolupar- se en els moments límits.
En aquella vall on van passar setanta dies els supervivents van arribar a crear una petita societat on, per força, tot s’havia de decidir per consens i democràticament. Una societat on el diner, per exemple, no tenia cap valor (van arribar a cremar 7.000 dòlars en bitllets per escalfar-se). Una societat que tornava a les essències de la humanitat: garantir la supervivència del col·lectiu -i per tant de la persona- com a màxima prioritat.
Llegeix les entrevistes a Roberto Canessa i José Luís “Coche” Inciarte, dos dels supervivents de la tragèdia
