L’any 2025, sens dubte, ha estat marcat per l’omnipresència de la intel·ligència artificial: en converses de sobretaula, en la majoria de les solucions tecnològiques i, fins i tot, en el debat educatiu sobre el seu paper a les institucions i el seu desenvolupament entre l’alumnat.
La IA —popularitzada arran de l’obertura al gran públic de ChatGPT el novembre de 2022— ha marcat i continuarà marcant el rumb del 2026. El progrés exponencial d’aquesta tecnologia, juntament amb els interessos econòmics i la seva capacitat d’influència a través dels biaixos dels models, fan preveure que res no aturarà l’adopció massiva. Com a resultat, aquesta confiança cega que tot el que és tecnològic és sempre millor, sumada a la velocitat amb què canvia tot, està generant cada vegada més divisió i també reaccions de rebuig frontal.
Avui costa imaginar un món sense IA. Però mentre continuem debatent sobre el seu ús, legislant límits ètics i dissenyant codis de conducta, s’obre davant nostre una nova frontera tecnològica. Des d’aquest gener, als Estats Units ja es poden adquirir les primeres unitats del robot humanoide Neo, capaç d’“alliberar-nos” de feines domèstiques senzilles com moure paquets o fins i tot netejar la llar. Precisament, en un dels vídeos promocionals, veiem el Neo posant i traient el rentavaixella mentre les persones del voltant gaudeixen d’un suposat temps lliure. Escenes així ens fan preguntar si aquest progrés ens fa realment millors o només més còmodes.
Cada vegada estem més a prop d’aquelles novel·les distòpiques que semblaven un advertiment. Amb l’arribada d’aquests sistemes d’intel·ligència artificial dotats de trets humans, sorgeix una nova pregunta: com es legislarà per evitar que els robots domèstics ampliïn la bretxa social? La seva adquisició ronda els 20.000 dòlars o uns 600 dòlars mensuals en format de renting, una xifra que, d’entrada, els converteix en un luxe. Qui se’l podrà permetre, i com canviarà la vida quotidiana i l’educació de qui quedi al marge d’aquests robots?
L’estratègia, com sempre, serà fer-nos sentir que el necessitem. Igual que avui es regalen subscripcions d’IA a estudiants, aviat ens diran que tenir un robot a casa és gairebé obligat. Al darrere hi ha les grans fortunes digitals de sempre, com Jeff Bezos o Elon Musk, que dissenyen les eines i també el relat de què vol dir ‘avançar’.
L’arribada de robots humanoides planteja interrogants que van més enllà de la justícia social. També obren dilemes ontològics i espirituals: ens acostaran o ens allunyaran de la fe? Estem preparats per conviure amb robots quan encara ens costa conviure entre persones? Pot actuar un robot per al bé o per al mal? Es programaran com a màquines de guerra, descarregant en ells la nostra consciència moral? Farem dol per la pèrdua d’un amb qui hàgim mantingut converses profundes? Aquestes preguntes, que fa pocs anys sonaven a ciència-ficció, avui resulten imminents.
Un dels àmbits on la IA podria tenir un impacte més gran és l’educatiu. Qui sap si una de les estratègies que podrien adoptar alguns centres serà incorporar robots com a assistents a l’aula, amb un cost que podria acostar-se al sou anual d’un docent en determinats contextos. En aquesta tensió entre eficiència i recursos, cal preguntar-se: seran els robots eines per atendre millor la diversitat de l’alumnat o un nou factor de desigualtat?
A l’Antiguitat, l’adopció de l’escriptura per part de les societats orals també va ser motiu de controvèrsia. Al Fedre de Plató, el déu egipci Theuth defensava que l’escriptura faria les persones més sàvies, mentre que el rei Thamus advertia que provocaria l’oblit, en substituir la memòria viva per l’escrita. La mateixa tensió acompanya tot avenç tecnològic: promesa de millora i risc de deshumanització.
Sigui com sigui, el 2026 arriba carregat de desenvolupament tecnològic, auspiciat per una IA que comença a prendre forma humana. Des d’una mirada humanista, la qüestió no és només què pot fer la tecnologia, sinó quin tipus d’humanitat estem construint amb ella: si posem la tècnica al servei de la dignitat i de la cura dels més vulnerables, o si aixequem noves torres d’exclusió i de domini. Potser, com intuïa Asimov, el problema no són els robots en si, sinó les regles —explícites o implícites— amb què els programem i amb què ens deixem programar com a societat.
