Segons les Nacions Unides, que el 18 de desembre de 1992 va aprovar la Declaració sobre el dret de les persones membres de minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques, una minoria inclou “tots aquells grups que són menys nombrosos que la resta de població d’un estat, que no es troben en una posició dominant, que tenen lligams de llarga duració amb l’estat, que tenen característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents a la resta de la població” i que “mostren un sentiment de solidaritat, encara que sigui implícit, dirigit a la conservació de la seva identitat”. Per tot això, les minories tenen moltes probabilitats de ser “discriminades o marginades” i, en conseqüència, generen un augment de lleialtat vers el grup. Una complexa definició que mostra la dificultat que representa establir què és i què no és una minoria.
En el món actual –multiètnic, multicultural i multilingüític– la gestió de les minories és una realitat, a tots nivells: al bloc de pisos on vivim, a l’escola, al barri, a la ciutat, al país… Tenen drets els musulmans a construir un oratori al barri? Tenim dret els catalans a votar si volem ser un país independent? Encara que no ho sembli ambdues preguntes compateixen un mateix tema de fons: el dret de les minories. Una democràcia té l’obligació de respectar els ciutadans dels abusos de l’estat, però també dels abusos soferts per parts dels altres ciutadans. És a dir, les minories han de ser respectades per la majoria. Quan nosaltres som minoria, considerem una evidència aquesta afirmació, però, i quan formem part de la majoria? I què passa quan la demanada de la minoria contradiu els valors de la majoria? O com gestionar els drets de les minories en el marc de la normativa de les institucions parlamentàries?
Quan són preguntades per aquest tema la majoria de les persones es mostren a favor de la defensa dels drets de les minories, però és en la seva aplicació quan apareixen els conflictes. La vulneració dels drets de les minories són avui la causa de fons de la majoria de conflictes actius. Només cal pensar amb els roghinyas a Birmània, els kurds a Turquia, els uigurs a la Xina, els dalits al Nepal… la llista és llarga. Les persones integrants d’una minoria, ja siguin nacionals, ètniques o culturals, sovint se senten menystingudes, ferides en la seva dignitat. Sentiment –de fet, ressentiment– que sovint es transmet de generació en generació. Però les minories representen valors culturals, ètnics, lingüístics i religiosos que enriqueixen una societat, valors que cal preservar. En conclusió, seria bo veure la diversitat com una riquesa i no com una amenaça.
