La política és l’art de la guerra, de l’opció sempre present de matar l’altre, de matar a tots els altres, del genocidi, fins i tot de l’extermini de la humanitat. No hi ha política sense aquesta possibilitat extrema. L’espai públic és l’espai comú de trobada, el lloc on es produeix la cooperació entre estranys i on es resolen els conflictes, inclosa una última solució sempre factible: l’assassinat de l’Altre.
Podem amagar aquesta realpolitik amb el desig d’un món millor, de cooperació entre àngels, d’una convivència basada en el respecte mutu, la igualtat de drets i fins i tot l’amor, encara que sigui un amor abstracte envers la humanitat, o envers la humanitat que desprèn la mirada real de cada ésser humà quan ens imposem el deure moral de parar-hi atenció. Podem imaginar la generalització de l’amistat per tal que inclogui als diferents, als que no són com nosaltres –però ho semblen–, una amistat cívica si més no, una mínima cordialitat que ens permeti compartir pacíficament l’espai comú. Però tot això és un mirall, una enganyifa, un autoretrat de ficció, una llum encegadora que no deixa veure l’ombra de la política, la seva essència, que no és una altra que l’existència permanent de l’opció de matar-nos, en qualsevol moment i sense un altre motiu que el desig o la mera voluntat de fer-ho
Filòsofs com els alemanys Max Weber i Carl Schmitt, o els francesos Raymond Aron i Julian Freund afirmaren sense embuts que l’objecte de la política és l’obtenció i l’exercici del poder, de tot el poder si es pot, sense necessitat de cap altre fi al qual subordinar-lo. No hi ha política sense aquesta veritat. I encara que els moments passatgers de pau entre els combatents sempiterns ens mostrin la cara amable de la política, la crua veritat és que la guerra, la mort i l’assassinat continua essent latent a tot arreu i en tot moment. Mai podem estar tranquils, segurs, i ningú és immune a ser eliminat per l’enemic que habita dins del cor de cada un dels nostres veïns. La guerra és el límit definitiu i definitori de la política, el seu horitzó perenne, la darrera solució a qualsevol disputa, per menor que pugui haver estat en un inici, el rerefons de qualsevol conflicte, negociació o pacte, el revers de tota moralitat, la màxima expressió de la nostra voluntat de poder. Sense la possibilitat certa de la guerra, de matar i ser mort per l’altre, no hi hauria política. La pau eterna només és possible en els cementiris. Si l’existència, o la vida, no es poden entendre sense la mort, la política no es pot concebre sense l’homicidi.
“Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus –així es complia el voler de Zeus–, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.” Amb aquesta il·luminadora cruesa comença l’Ilíada, el text fundador de la civilització occidental, sense deixar lloc a dubtes sobre l’origen i el destí de la política. Podem cooperar amb els altres, fer negocis amb ells, ser educats i riure junts, i fins i tot gaudir de la seva bellesa, però, finalment, els podem matar, i aquesta possibilitat última és el moll de l’os de la política.
Al llarg de la història, filosofies tan destacades com la d’Aristòtil o la de Hanna Arendt han reivindicat la política com la possibilitat de la convivència, l’art de viure junts, la recerca d’un bé comú, de l’encaix dels uns amb els altres en una cooperació pacífica, respectuosa i pròspera. I, realment, la política també és això, però ho és com la llum del sol enmig de la foscor de l’univers. L’actual guerra contra Ucraïna no és una excepció, ni una anomalia, no és la negació de la política, sinó la seva confirmació, el record palmari del que és i pot arribar a fer un veritable zòon politikon.
