Just al costat de l’Hospital de Bellvitge, es troba la seu de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), un institut públic i monogràfic sobre el càncer. En aquesta institució es tracta la malaltia de manera integral ja que aplega, dins de la mateixa organització, la prevenció, l’assistència, la formació especialitzada i la recerca. A la segona planta, trobem els despatxos de l’Observatori Qualy, on ens espera el doctor Xavier Gómez-Batiste, doctor en medicina, expert en cures pal·liatives i fins fa pocs mesos assessor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquest àmbit. Especialista en Medicina Interna, Oncologia i expert en Cures Pal·liatives. Actualment és el Director de l’Observatori ‘Qualy’ – Centre Col·laborador de l’OMS per Programes Públics de Cures Pal·liatives a l’Institut Català d’Oncologia (ICO). Des del maig de 2012 també dirigeix la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic. A nivell de docència, és el Director del Màster de Cures Pal·liatives de la Universitat de Barcelona des de 1998. A l’abril de 2011 va ser nomenat President del Consell Assessor del Programa per a la Prevenció i Atenció de Persones amb Malalties Cròniques del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Ha estat el Cap del Servei de Cures Pal·liatives de l’Institut Català d’Oncologia des de 1991 fins 2008.
En general, parlem massa del mal tracte i poc del bon tracte?
Totalment d’acord. De fet, hi ha tipologies del bon tracte i que practiquem, però que d’una manera d’esbiaixada sovint no es contemplen a la premsa, que sovint està més basada en els conflictes que en les solucions.
Les cures pal•liatives serien una de les tipologies a què prestem poca atenció…
Sí. L’atenció pal·liativa és una experiència de bon tracte perquè és l’aplicació de l’humanisme professional des d’un abordatge multidimensional, encara que no podem oblidar que l’humanisme sanitari ja existeix a casa nostra des de fa molts anys. Per exemple, el meu pare era metge de capçalera de Torelló. Un típic doctor humanista. Era deixeble de Mounier i després de medicina va estudiar filosofia i dret. Jo, des dels quinze o setze anys, l’acompanyava a les visites amb el maletí i d’ell en vaig aprendre una determinada manera d’atendre els malalts.
Segur que va ser un gran mestre.
Aquesta generació de professionals, que avui tenen entre vuitanta i noranta anys, eren excepcionals, però els hi faltaven dues coses: tecnologia i organització. Tecnologia vol dir que per atendre el dolor dels malalts de càncer avançats només tenien opiodes que es donaven de forma subcutània i només duraven dues hores. Avui, en canvi, podem ampliar set o vuit fàrmacs potents que es poden administrar per qualsevol via. Aquests metges, però, substituïen la tecnologia, amb la compassió.
I tampoc tenien organització?
Organització en sanitat vol dir: treballar amb un equip interdisciplinari, garantir l’atenció continuada i tenir accés als hospitals i a la tecnologia diagnòstica o terapèutica. Ells no tenien tot això i per donar suport als pacients i a les seves famílies tiraven d’altres recursos com l’actitud i els valors de l’humanisme. Dit d’una altra manera, substituïen les seves mancances amb compromís, consell i compassió.
I ara, la balança s’està desequilibrant de nou? Hem guanyat amb coneixement i organització però hem perdut qualitats humanes? Els metges són professionalment més freds?
Sí, durant un temps hem anat cap a l’altra banda. Avui tenim l’organització i la tecnologia, però, en canvi, hi ha valors que no estan tan desenvolupats o garantits. Aquests valors potser no són molt rellevants quan estem atenen situacions de poca complexitat, com pot ser una amigdalitis o una petita ferida, però són molt important davant de malalties avançades.
Quan més vulnerabilitat, més necessitat de bon tracte?
Com a mínim, davant d’un pronòstic de vida limitat o una evolució amb crisis i incerteses sí creix la necessitat d’atendre les persones tenint en compte valors addicionals, perquè en aquestes persones afloren allò que en diem necessitats essencials: l’espiritualitat, la dignitat, l’efecte, la companyia…
Per tant, quins serien, segons vostè, els valors del bon tracte?
Hi ha un article de Harvey Max Chochinov que parla dels comportaments que un transmet. I aquests comportaments depenen dels valors, però no solament dels valors, també de la reflexió personal i de l’aprenentatge d’aquests comportaments. Així, doncs, els comportaments que nosaltres considerem d’excel·lència són: l’empatia, considerada la capacitat d’entendre el que diu i el que sent l’altre; la compassió, entesa com l’empatia aplicada al patiment: la presència i el compromís.
Per tant, el professional que atén una persona que pateix…
…ha de tenir a la base l’educació i el respecte. Després necessita la competència clínica: saber utilitzar el fàrmacs i avaluar una úlcera, etc. En segon lloc ha de saber establir una bona comunicació. I, això, té una part de mètode que es pot aprendre i una part de comportament. En tercer lloc, ha de tenir una ètica i la presa de decisions respectant els valors. I, finalment, hi ha d’haver un compromís de seguiment amb el pacient. Mai se’l deixarà abandonat. I, de forma tranversal, per sobre d’aquests requisits, hi ha els comportaments que ja hem comentat, que són l’afegit d’excel·lència, però especialment importants en aquestes situacions. Comportaments sobre com abordar l’espiritualitat, promoure la dignitat, l’autonomia, el respecte, etc. El resum de tot plegat són les quatre “c” del professional: competent, conscient, compromès i compassiu.
I ja tenim el professional ideal! Cada any 28 milions de persones moren al món amb dolor per manca de cures pal•liatives. El bon tracte no cura, però fins a quin punt pacifica?
Un aforisme del segle XIII diu: “Curar de vegades, millorar sovint i confortar sempre”. De vegades, realment, no podem millorar. Tot i que ara hem millorat molt, hi ha tipus de dolors difícils de controlar. El dolor de caràcter existencial és el més difícil d’apaivagar. Són persones que tenen dificultats en acceptar la seva situació, malalts amb distesa emocional severa. Les bases que hem comentat serveixen per crear les condicions bàsiques. És a dir, si una persona té un nivell de dolor deu que no la deixa dormir durant mesos o si no està ben atesa i ha d’anar a urgències cada tres dies, no li podem parlar d’espiritualitat. Com diu Miquel Martí Pol, que va morir d’una esclerosis múltiple, “el procés de morir és molt individual”; per tant, un no pot arribar a una cota de pau amb si mateix, si no té cert benestar garantit.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
