La normalitat no existeix, és una construcció social generada per múltiples poders que dibuixen un determinat ésser humà irreal, però que acaba sent desitjable per moltes persones.
Ser normal correspondria a una situació en la qual tenim unes característiques estàndards basades, generalment, en el que és més habitual dins d’un grup de persones. És el que anomenem normalitat estadística i que, en bona part, genera una situació més beneficiosa que no pas quan tenim unes característiques que la major part del nostre context no té.
Aquest és un tema tan fonamental que el 2018 es van publicar una bona colla d’articles arran d’una investigació a la Universitat de Yale (desenvolupada per Avram J. Holmes i Lauren M. Patrick) que arribava a la conclusió que l’ésser humà es caracteritza, justament, per la seva diversitat i que, per tant, no hi havia cap persona que pogués “ser normal”. És a dir que, efectivament, la normalitat no existeix i ens l’hem inventat majoritàriament les persones que responem a característiques d’estandarditat. Perquè qui determina el que és normal o no normalment es defineix com a normal, perquè, si no “ho fos”, probablement no tindria prou poder per establir la línia de separació.
Però també hi ha altres tipus de normalitats generades de forma expressa pels diferents poders de la nostra societat. A la població se la pot exposar a unes idees, a un relat determinat, i magnificar allò que creiem convenient perquè sigui fàcil tendir a pensar o apropar-se cap a aquelles premisses.
Sortir de la normalitat genera situacions d’exclusió i de dificultat per sentir-se inclòs dins d’un context amb característiques diferents. Algunes d’aquestes situacions poden no tenir una repercussió important a la vida de les persones, però d’altres poden arribar a suposar la vulneració de drets fonamentals.
Per exemple, pel context cultural hem cregut que és normal que les ciutats estiguin dissenyades bàsicament perquè els cotxes puguin gaudir d’una bona circulació. També creiem que és normal que qualsevol persona tingui cotxe i generem el ritual de treure’s el carnet amb divuit anys. I la indústria automobilística genera el relat que el cotxe és la millor manera de moure’s. Fins i tot en determinats sectors de la població ho conceben com l’única possibilitat. I això passa perquè la venda de cotxes beneficia un sector determinat que està interessat en aquest relat com a única possibilitat, però també pot tenir a veure amb els poders polítics que prefereixin no haver d’intervenir sobre aquesta qüestió. En canvi, és molt més difícil que l’Associació per a la Promoció del Transport Públic tingui prou socis i sòcies, i, per tant, ingressos, per poder contrarestar aquest relat, enfocant aquesta idea al bé comú i no al privat. En un altre context social i cultural, trobaríem normal que les ciutats estiguessin pensades per poder viure sense contaminació ni soroll i dissenyades per poder passejar-hi envoltats d’arbres i bancs per seure i xerrar amb els veïns i veïnes. És molt difícil anar en contra d’aquesta normalitat construïda, però també cal que ens adonem que podem canviar aquesta normalitat que ens porta actualment a aquest model.
Deixant aquest exemple concret, conceptualment, ser diferent de la majoria de les persones del context en el qual vius et pot comportar problemes, més o menys greus; però problemes. Només cal que pregunti al meu veí jove nascut a Etiòpia per què creu que la policia l’ha aturat fins a tres vegades per demanar-li la factura del patinet amb el qual es mou per la ciutat. La pregunta és oportuna tenint en compte que no conec cap persona blanca nascuda a Catalunya a qui li demanin la mateixa documentació.
La normalitat moltes vegades és associada a allò acceptat i fins i tot a allò correcte. I és per això que la diferència amb una altra persona, per una qüestió de color de pell, pot acabar sent relacionada amb uns valors determinats que el mateix sistema genera sempre, desafortunadament, una inèrcia cap a la normalitat.
“Ser diferent de la majoria de les persones del context en el qual vius et pot comportar problemes, més o menys greus. La normalitat és una construcció social generada per múltiples poders”
Funcionar d’una manera estàndard sempre té molts més beneficis que no pas fer-ho sortint-se’n. I si no, pensem en l’autèntica aventura de risc que tenen les persones amb diversitat funcional per moure’s per les nostres ciutats, que estan dissenyades fonamentalment per i per a les persones normatives. Si la gran majoria de persones fessin servir una cadira de rodes, les rampes dels autobusos no generarien la gran quantitat de problemes tècnics que provoquen a aquestes persones diàriament. Si el percentatge de persones cegues fos més elevat i s’acostessin a la normalitat estadística, tampoc passaria que els bars deixessin els cartells dels menús a les voreres o tampoc hi hauria tants testos de plantes a les entrades dels hotels, que són un perill perquè trenquen la guia de la façana per poder-te moure pel carrer si no hi veus.
En el cas de les persones amb diversitat funcional, la pressió per “ser normal” és tan gran que moltes veuen amb perplexitat tota la investigació i inversió, per exemple, a generar exoesquelets per poder funcionar de la manera més semblant a la normalitat, en comptes de protegir i promoure l’accessibilitat de les ciutats perquè tothom se’n beneficiï. En gran part i sobretot en el passat, el model biomèdic responia davant la diversitat amb estratègies per apropar la persona a la normalitat més que no pas a la millor qualitat de vida.
Posar en valor la diversitat ha de transformar-se, per exemple, en el fet d’assumir les convencions internacionals que atorguen a l’educació inclusiva un dret dels nens i nenes. Només si has conviscut amb persones que funcionen de maneres diferents de la normalitat estadística, les podràs tenir en compte durant la vida adulta i no tindràs una actitud de rebuig perquè hauràs viscut amb normalitat la diversitat.
Si el més normal és ser divers, la societat només té l’opció d’incorporar la diversitat com un valor positiu. Continuar generant exclusió a partir de la rigidesa de la norma ens porta a una societat encarcarada en un discurs únic que ens diu com hem de ser. I el perill és que aquest discurs únic no sigui generat per espais democràtics, pensats des del bé comú i amb esperit inclusiu, i que ens porti a un context que expulsa aquelles persones que se situen als costats de la campana de Gauss de la normalitat estadística.
Per anar finalitzant, seria molt interessant que féssim una anàlisi personal de quins són els espais on en algun moment ens hem sentit fora del discurs únic, lluny del que opinava la majoria i distant a la normalitat. O situar-nos en aquells moments de la nostra vida on no responíem al que s’esperava des del relat de la normalitat. Com vam viure aquella situació? Va ser còmoda? Com l’hauríem viscuda si s’hagués prolongat al llarg del temps? Potser quan ens fem aquestes preguntes descobrirem que som més diversos del que ens pensàvem i que justament aquesta diversitat ens ha fet créixer. Però ens hem de posar a la pell de les persones que aquesta normalitat bombardeja cada dia amb situacions d’exclusió i amb els inconvenients de viure des de la diversitat. També ens podem preguntar quantes vegades ens hem sentit tan pressionats per haver respost des del relat que s’espera de nosaltres deixant de banda els nostres ideals o sentiments. I, si tenim valor, podem pensar en com en pot ser, d’insuportable, la vida per als que tenen tanta pressió per haver de viure forçosament des de la dictadura de la normalitat.
Óscar Martínez és doctor en Societat i Educació, educador social, psicopedagog i professor de la Facultat d’Educació i Treball Social Pere Tarrés-URL.
