La Diada de Sant Jordi, caigui quan caigui, és meravellosa. Fa trobar bé a molta gent i aquests ho expressen amb rotunditat: “És el millor dia de l’any!” (suposo que també n’hi ha a qui no agrada gens, però aquests s’expressen poc). Genera una mena d’alegria contagiosa, cosa a la qual ajuda que ja sigui primavera i per tant arriba el bon temps, tot i que també és veritat que últimament la climatologia és tan inestable que val més creuar els dits quan diem aquests coses…
Aquest Sant Jordi, suposo precisament pel mal regust de boca que ens va quedar l’any passat (que va ploure i això que era el primer postpandèmic) i per la coincidència en diumenge, ha estat especialment espectacular, brillant, inesborrable. Tothom ho diu. Fins a un punt, enlluernador; depèn de com t’ho miris, emfabador. Però en tot cas espectacular, a nivell de xifres i de vivències, a nivell de caliu humà.
És d’això darrer, que volia parlar. Volia escriure de l’energia cívica que vaig notar, de les ganes de viure i conviure i compartir que vaig copsar durant els tres dies del cap de setmana passat.
Vaig començar divendres assistint a dues representacions teatrals (de les escoles dels meus fills, sí) on una esplèndida representació de pares van evocar, com no, la llegenda de Sant Jordi (en un cas en un format més punky, en un altre cas una cosa més clàssica). Pares que es van empassar la vergonya de disfressar-se, de recitar davant d’altres pares (i dels mestres) a qui sovint no coneixen massa, per a delit dels més petits. Per a fer-los feliços una estona.
L’endemà vaig passejar-me, és clar, entre les parades de la plaça central de la meva ciutat, on vaig poder conversar i fer-la petar (breument, tampoc era qüestió d’embolicar-los el dia que més apressats van) amb els llibreters locals, que de dijous a diumenge s’han deixat la pell venent (i recomanant) llibres, i atenent persones i més persones… i encara més persones. Ho fan perquè és la seva feina? Sí, és clar, però no només és això, oi?
Després vaig ser a un acte on un “cor social” participava a la presentació d’un llibre sobre pau i drets humans: un dissabte a la tarda on en comptes d’estar-se passejant per les places i els carrers adjacents gaudint del primer gelat de la temporada, una seixentena de membres d’aquesta entitat participaven d’un acte de reflexió sobre què significa una autèntica pau. És gent que dedica el seu lleure a posar veu a les causes de la pau, la justícia i la llibertat.
Més. L’endemà diumenge encara vaig topar-me amb un altre grup de persones que, altruistament, organitzava una activitat al voltant de Sant Jordi on els nens poden anar a fer-se dibuixar el relat que prèviament han escrit en un paper (els ho fan artistes professionals, que també hi col·laboren desinteressadament), conformant finalment un llibre gegant de contes de la Diada.
I abans d’arribar a aquest emplaçament, vam veure una cercavila on un altre grup de voluntaris de la meva ciutat conduïa dues bèsties de foc -habillats amb uns vestits que tinc la sensació que devien ser ben calorosos-. Per acabar-ho d’adobar, a la tarda, vaig assistir a una cercavila de gegants multitudinària (essencialment provinent d’escoles) on centenars de famílies feien ballar les seves figures pels carrers de la ciutat, simplement per les ganes de passar-s’ho bé a partir de la identitat que els genera participar d’una comunitat educativa.
He vist, doncs, aquest cap de setmana, moltíssima energia cívica, moltíssim “capital social”, que en diuen els experts en Ciències Socials. Moltíssimes ganes de fer, de ser, de compartir, de viure i de conviure. De fer xarxa, d’implicar-se en allò col·lectiu. Ho remarco perquè sovint, entre els sectors ultramotivats i ultraorganitzats, ens envaix el desànim sobre la baixa de la participació fixa en entitats i col·lectius, substituïda per un tipus de mobilització més espontània, més puntual. Potser sí, que és així. De fet, ho és. Però aquesta suma d’actius més concrets en el temps, no tant estructurals, és el tipus de capital social que tenim avui. I no és poca cosa, creieu-me. I amb això cal construir, amb els materials que hi ha disponible en aquest primer quart de segle de la centúria 21.
Però també vaig pensar una altra cosa, que pot semblar molt simple però per mi té la seva importància: les nostres vides tenen sentit en la mesura que existeix un espai entre la feina i la família, a banda del propi àmbit personal: les trobades amb la resta de la família, les amistats escollides, però sobretot allò que fem i que ens vincula a un col·lectiu, a una escola, a una entitat, a un barri, a una ciutat; que ens fa sentir arrelats, que ens dona identitat, que ens fa sentir segurs i ens protegeix. És una xarxa que actua com una malla que ens resguarda, sí. Sense això, la vida és allò del “métro-boulout-dodo“, que deien al maig del 68: “Al metro, al curro i a clapar”.
Hi ha, doncs, encara molts motius per a ser optimistes.
