Fa pocs dies vaig escoltar a la ràdio que enguany fa 10 anys que es va crear la xarxa social Instagram. He de dir que mai he utilitzat aquesta xarxa, i això em fa difícil explicar què és o com funciona. Llegeixo a la Wikipedia que “Instagram és una xarxa social especialitzada, una aplicació mòbil i web gratuïta (…) per compartir imatges i vídeos”. I, dit això, soc incapaç d’explicar-ne res més, sobretot perquè és molt probable que qui llegeixi aquestes línies no només conegui Instagram molt millor que jo sinó que el tingui instal·lat al seu mòbil.
En el mateix programa de ràdio en el que parlaven de l’aniversari d’Instagram, un expert en la matèria afirmava que, quan va néixer, aquesta xarxa social servia per mostrar la realitat. I afegia que al cap de deu anys això ha canviat: Instagram ja no ensenya la realitat… perquè “és” la realitat.
Aquesta afirmació pot semblar exagerada, però ens hauria de fer pensar. L’ús d’Instagram, i d’altres xarxes socials, ha crescut de manera exponencial. Estadístiques de principis de l’any 2020 ens indiquen que el nombre d’usuaris d’Instagram a l’estat espanyol és d’uns 16 milions. Facebook suma 21 milions d’usuaris i Twitter gairebé 7 milions i mig. Les mateixes estadístiques ens expliquen que, de mitjana, cada persona dedica quasi 2 hores diàries a utilitzar les xarxes socials.
Fa 30 anys, el professor Neil Postman (1931-2003), deixeble de Marshall McLuhan, escrivia el següent: «Encara que crec que l’ordinador és una tecnologia sobrevalorada, l’esmento perquè els americans li han atorgat, clarament, l’habitual estúpida desatenció; que vol dir que l’usaran com se’ls diu i sense una queixa. Així, una tesi central de la tecnologia de l’ordinador –que la dificultat principal que tenim per resoldre problemes rau en la insuficiència de dades– no s’examinarà. Fins que, d’aquí a molts anys, es vegi que la recollida massiva de dades i la seva recuperació instantània han estat molt valuoses per a grans organitzacions però han resolt poques coses d’importància a la majoria de la gent, i els han creat almenys tants problemes com els poden haver resolt» (Neil Postman, Divertim-nos fins a morir. Llíbres de l’índex, 1990).
Les paraules de Postman semblen profètiques. Val a dir que aquest professor era conegut especialment per la seva crítica als efectes que les noves tecnologies tenen en la cultura i la societat. I cal tenir present que quan Postman va escriure això internet tot just estava començant i faltaven molts anys perquè apareguessin les xarxes socials. Però, malauradament, el que pronosticava l’any 1990 s’ha fet realitat.
Perquè les xarxes socials són això: grans recol·lectores de dades. Dades gràcies a les quals acumulen poder i beneficis. I nosaltres en som els seus principals proveïdors. Dediquem dues hores al dia a nodrir-les de material sense rebre’n gran cosa a canvi. De fet, ho fem de franc. No sembla gaire bon negoci per part nostra. Però no ens podem pas queixar: ja n’estàvem avisats. Com a mínim des de fa 30 anys.
Albert Dresaire Gaudí és consultor en TIC i gestió documental
