Amb el Coronavirus, com amb qualsevol problema o dificultat, hem passat les típiques fases diagnosticades sobre com encarem una situació que ens supera -negació, ira, negociació, depressió, acceptació- i ara ens toca entrar en aquest darrer àmbit, el de la convivència, el de conviure amb el virus, de gestionar la situació. És la més difícil, sens dubte, perquè en totes les altres ens deixem portar d’alguna manera per les nostres emocions, encara que sigui en negatiu, i en canvi ara hem d’implicar-hi la raó, la nostra capacitat de raciocini. Hem de pensar, hem de fer l’esforç d’enfrontar-nos al problema, a la situació, però no per eliminar-lo, per desfer-nos-en sinó per aprendre-hi a conviure, encara que sigui momentàniament. Ja es veurà, quan de momentani és.
Primer no ens ho volíem creure. “Què dius, tancats a casa durant dues setmanes? Va home va”. Després vam intentar treure’n les virtuts (que n’hi deu haver). “Ens hem retrobat amb la família, estem reconnectant entre tots nosaltres com feia temps que no passava”. En tercer lloc vam començar a pensar que la broma ja durava una mica massa. “Si no surto, rebento”. Un cop vam poder fer-ho vam constatar com el món, el nostre món, el nostre petit món quotidià fins i tot havia canviat. “Surto al carrer i evidentment veig que sóc a casa meva, però per altra banda no ho reconec. Està tot com canviat…”.
Després vam creure’ns tot allò de què amb la calor de l’estiu el virus marxaria. “Aguantem una mica més i tot tornarà a la normalitat”. Passat Sant Joan ja vam veure que aquella profecia no es complia i que, més aviat al contrari, ens tornàvem tots plegats a esporuguir. “Ai mare de Déu que això no s’acaba”. Ara, amb la tornada a l’escola –que és el que marca la nostra normalitat, per molt que ara sigui una altra normalitat- diria que per primera vegada acceptem que hem de conviure amb aquesta situació. Durant un temps. Almenys tot aquest curs, diuen alguns. Un parell d’anys, deixen anar preocupats alguns altres.
Ja ho veurem. No en tenim ni idea. Però ha arribat l’hora de la veritat: deixem de somiar que un dia ens despertarem i tornarem a la realitat d’abans del 12 de març. Per bé o per mal, ja ho veurem (o potser fins i tot per bé i per mal) el món, el nostre món, ha canviat en moltes coses. No cal que les repassi perquè les noteu igual que jo, en el dia a dia. Potser d’aquí a deu anys, vist en perspectiva, no ens semblarà un canvi tan brusc, perquè ja se sap que el nostre cervell es dedica a reescriure les nostres pròpies vivències reelaborant el nostre passat.
Potser simplement pensarem, per exemple, que amb la normalització de les mascaretes i el gel hidroalcohòlic vam anar un pas més enllà del que havien fet els nostres avantpassats –no fa tants anys, uns 150- quan es va animar la gent a rentar-se les mans abans de dinar o després d’anar al lavabo, cosa que era revolucionària (el 1847 el metge hongarès Ignaz Semmelweis va demostrar aquest aquesta pràctica, literalment, salvava moltes vides, i unes dècades més tard se li va començar a fer cas)-. O amb el teletreball, que sembla que és una de les coses que ha arribat per quedar-se i que s’imposarà.
El que sí que sabem, m’atreveixo a dir “l’únic que sabem de debò, profundament”, és que hem d’aprendre a conviure amb aquesta nova situació, que no serveix de res “posar-s’hi de cul” i que n’hi ha per estona. El que hauríem d’evitar, això sí, és caure en aquella idea que, referida a ETA, una vegada ens va explicar en una entrevista per a un documental al País Basc l’escriptor Kirmen Uribe. “ETA era el manto que todo lo cubría”, reflexionava, venint a dir que al final s’atribuïa a l’efecte de l’acció terrorista tot de coses que no hi tenien res a veure. Doncs ara, davant la temptació de postergar, anul·lar, oblidar tots els elements de la nostra vida quotidiana que teníem previstos de dur a terme, hem de procurar tirar endavant i mantenir els nostres plans, al màxim possible. Ja ho hem fet durant uns mesos i és hora de fer un canvi de xip.
No sóc un suïcida ni un temerari. No dic que incomplim cap llei sanitària, no. No dic que posem en risc la nostra gent gran o els que ja tenen una salut més feble, és clar que no. No dic que fem el que volíem fer de la mateixa manera que anàvem a fer-ho, no. Però fem-ho, per favor. Adaptem-nos, canviem el que calgui, reconceptualitzem, reordenem… però no deixem que el Coronavirus es converteixi en “el manto que todo lo cubre”, com ja comencen a insinuar-nos des de les administracions, sempre deleroses de trobar una causa superior que justifiqui determinades paràlisis.
Superats aquests sis mesos de sotrac, de reset total, de noves dinàmiques i noves fórmules de treballar i divertir-nos, sortim de nou al carrer –amb mesura, amb seguretat, usant el cervell- i tornem a intentar viure com vivíem abans que arribés aquest ditxós virus. Perquè si no ho fem, llavors sí que el virus ens matarà. A tots plegats. D’avorriment.
