Toni Comín (Barcelona, 1971) és fill d’Alfons Carles Comín, i hereu “voluntari” de la seva tradició de “cristians pel socialisme”. Llicenciat en Ciències Polítiques i en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgrau en Humanitats, actualment és professor de ciències socials a ESADE (Universitat Ramon Llull). De 2004 a 2010 va ser diputat al Parlament pel grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, organització des de la qual va dirigir la campanya ‘ILP per una llei electoral de Catalunya’. Membre de la Fundació Alfonso Comín i del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, ha estat també subdirector de El Ciervo, revista cultural on publica mensualment des de fa vint anys. Actualment escriu periòdicament al diari Ara i a la tertúlia de RAC 1. Ha publicat diversos assaigs en l’àmbit de la filosofia i les ciències socials, principalment sobre alternatives econòmiques al capitalisme, anàlisi crítica de la globalització, el futur del socialisme, relació entre religió i política o fe i justícia, filosofia de la religió i filosofia personalista, entre d’altres temes.
Vostè què entén que estem dient, quan parlem de democràcia, avui en dia?
Jo penso que en realitat parlem no estrictament d’un sistema institucional sinó d’una cosa que va més enllà, un tipus de societat en què es facin realitat els valors de la Il·lustració: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquesta seria la democràcia com a ideal de màxims. I és que la democràcia la podem declinar en molts sentits; en aquest sentit de màxims –en un sentit normatiu–, seria una societat en què les persones són lliures i iguals. Això necessita un sistema de govern que seria la democràcia estrictament pensada com a sistema institucional, en què els governats hagin pogut escollir seus governants, en què els ciutadans –com a poder constituent– siguin els que determinen quines són les institucions mitjançant les quals s’organitzen des del punt de vista polític, en què els ciutadans participen d’una forma substantiva de la presa de decisions –seria el que en diem la democràcia participativa-…
Hi ha una altra manera de veure-ho, que m’agrada, que és veure la democràcia com un procés continu, de manera que potser podem parlar més de democratització que de democràcia, tan pel que fa a la democràcia com a model social com pel que fa a la democràcia entesa com a sistema institucional. El que hem viscut les societats modernes és, de fet, un procés de construcció progressiva de la democràcia. Els estats, gràcies a les revolucions liberals, esdevenen estats de dret, s’instauren els drets civils, més tard avancem i s’instauren els drets polítics, i encara més tard els drets socials… la democràcia cada vegada es va fent més democràcia.
Per tant, la democràcia seria aquell instrument que va fent reals les diferents generacions de drets, tot l’instrumental institucional que permet l’articulació d’aquests drets i la societat resultant de tot això; una societat democràtica seria aquella que permet que els drets civils, socials, polítics… es materialitzin. La democràcia seria ja la societat en què aquests drets s’han materialitzat.
El fet que a gairebé tots els països del món es voti, actualment, no pot portar a una certa devaluació del concepte? A banalitzar la democràcia? Que costi entendre aquest sentit ple del terme?
A veure, és important que els països tinguin Estat de Dret, l’imperi de la llei, sufragi universal, partits polítics… no es pot menystenir. La universalització de la democràcia liberal és una bona notícia. Ara, és evident que la democràcia liberal seria una versió de mínims de la democràcia. Encara hi hauria molt camí per córrer, no estem pas en el punt d’arribada. Falta que aquests sistemes de democràcies liberals siguin superats per un model democràtic més profund, més democràtic, en el qual passem anem a una nova etapa del desenvolupament de la democràcia on els drets socials estiguin plenament garantits, no com ara, que només ho estan parcialment. Però efectivament per mi la clau no és si la democràcia s’ha universalitzat. El repte ara és la construcció de la democràcia a nivell supraestatal. Mecanismes, procediments, institucions… per a construir una democràcia global. Per què? Perquè una societat no és només el seu sistema polític sinó també el seu sistema econòmic i el seu sistema cultural. I perquè la societat sigui democràtica no necessita només que el seu sistema polític sigui democràtic, que també, sinó que cal que aquest sistema es relacioni d’una determinada manera amb el sistema econòmic. I per tant, quan la democràcia és capaç de governar l’economia, o de posar-li regles, aquella societat és més democràtica. I si no ho fa, passa a l’inrevés: és menys democràtica.
De fet ja diu que el que el preocupa és la falta d’una Democràcia Econòmica, tal com deia el llibre que va coordinar.
Sí. Quan ens plantegem els problemes de la democràcia, aquests no passen només per quin sistema polític tenim. Que també, eh? És a dir, si fem més mecanismes de participació, de democràcia directa, referèndums… molt millor. Però la clau està en com la democràcia es relaciona amb el sistema econòmic. És el tema etern de les Ciències Socials. Per tenir una societat democràtica com a mínim necessitem tenir el capitalisme embridat. I això sabem que requereix institucions d’escala equivalent a l’àmbit econòmic. Quan els mercats són nacionals, en tenim prou amb estats nacionals per mirar de regular-los; quan els mercats són europeus, necessitem una democràcia europea –no 27 estats democràtics, sinó una federació democràtica europea–; quan els mercats s’articulen com un únic mercat internacional, calen estructures globals democràtiques capaces de posar-li límits. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
