María Teresa Moure Pereiro (Monforte de Lemos, 1969) és una escriptora gallega. És doctora en Lingüística i docent a la facultat de Filosofia i Filologia de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Ha escrit assaig, novel·la, relat curt i teatre. La temàtica de la seva obra reflexiona al voltant del feminisme i l’empoderament femení. El 2004 va rebre el premi Ramón Piñeiro d’Assaig per Outro idioma é posible (Galaxia, 2005) i el 2007 el guardó Rafael Dieste de teatro per Unha primavera para Aldara. Acaba de publicar La edad bajo sospecha: Una crítica al edadismo y las edadofobias (Catarata).
L’edat ens perjudica?
Si no ens perjudiqués, no existiria el terme edatisme. Ens perjudica igual que el gènere, la classe, la raça… Aquestes classificacions són aquí i crec que, més enllà de l’evidència, fa anys que ens defineix una realitat cronobiològica. El que a mi em preocupa és que l’edat s’està convertint en un mecanisme de classificació per a l’obediència.
Obediència a qui?
Obediència a l’Estat i al capitalisme, a qui interessen diferents públics diana. Els interessa vendre els seus productes i que estiguem catalogats. En aquest sentit, la declaració de l’edat, que sembla un acte tan innocu, en realitat ens perjudica moltíssim.
Hem d’amagar l’edat?
Fixa’t que, a mi, sovint, no només em demanen l’edat, que no m’agrada dir-la, sinó que a més, quan dic que tinc fills, em pregunten de quina edat. I em sembla curiós, perquè pot ser rellevant que diguis que tens un fill de dos anys, perquè estàs dient que tens un fill que necessita molt la teva protecció i el teu temps, però quan els teus fills ja tenen una altra edat, això és una dada íntima. A mi em preguntarien sobre la sexualitat dels meus fills o sobre la meva? Oi que no? Doncs llavors perquè em pregunten per la seva edat? És perquè així se’m categoritza. Sempre penso que ens hauríem de negar a dir l’edat, però no per coqueteria, sinó perquè és una informació nostra, que hem de preservar i més avui en dia, que les dades estan tan de moda. Mai és innocu dir l’edat i es gira en contra nostra.
Quina resposta hem de donar, doncs, davant de la pregunta?
A mi m’agrada molt el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han que, durant molt temps, ningú va saber quina edat tenia, perquè ell l’amagava voluntàriament. Em va agradar molt veure aquesta mena de rebel·lia en un pensador tan destacat. Ara, lamentablement, ja se sap quina edat té, suposo que perquè alguna de les seves editorials el va “trair”. Ens és pràcticament impossible no revelar l’edat. Per tant, en conclusió, encara que la vulguem mantenir en secret, l’edat ens perjudica, sempre, perquè no hi ha cap edat que sigui bona.
Com definiria l’edatisme?
Jo crec que la idea que defensa que l’edatisme és la protecció de les persones de molta edat és superficial. Perquè sembla que els estiguem reconeixent el dret a ser persones i l’edatisme es practica en totes les franges vitals. És llenguatge d’odi i el sabem practicar molt bé! Per exemple, sempre dic als meus alumnes, que em titllin del que vulguin, però que no em diguin mai boomer. Boomer, dit per algú de vint anys, fa referència a algú que està fora del seu lloc. Quan jo soc a classe el que vull és formar part del nosaltres, no quedar-me’n fora, i menys encara per un tret biològic. És molt feixista excloure algú per un tret biològic.
Això només passa contra la gent gran?
He pensat molt en això en contextos poc habituals. Per exemple, pressuposem que en els infants tindran gelosia quan els neixi un germà o germana, i això és edatisme. També en el cas del professorat, sempre es pensa que l’alumnat està marcat per les hormones, com si després desapareguessin. L’adolescència existeix, i tant, però en sociologia veiem que els adolescents poden tenir una varietat de caràcters molt àmplia; per tant, hi ha molts tòpics i molt contradictoris en l’adolescència i no podem posar-los a tots en un mateix sac per l’edat. No podem patologitzar algú pel fet de ser adolescent, i ho fem, i això és edatisme. Crec que totes les edats estan permanentment qüestionades. Els de vint qüestionen els de quaranta, els de quaranta qüestionen els de vint i així anar fent. A mi m’agradaria que l’edatisme s’entengués en un sentit ampli. Amb el racisme també passa, perquè a vegades associem racisme a persones negres, però el racisme existeix en molts altres àmbits i no en som conscients.
Tenim un problema d’acceptació personal que deriva en una problemàtica social edatista?
Sí. Totalment. Perquè l’edatisme no és tan sols apartar el vell, és tenir-li por i també tenir por del jove o l’adolescent que portem a dins. Crec que darrerament s’estan obrint pas certs moviments socials on persones d’una edat determinada, a vegades jubilades, reclamen, per exemple, certs serveis dels bancs o certes necessitats en diferents esferes. Tot i que crec que les seves reivindicacions són legítimes, penso que hi ha un punt de tòpic perquè s’estan jubilant persones que durant les darreres dècades han estat molt relacionades amb la informàtica i que ja són molt competents en el que ara reclamen.
Des del poder es discrimina per edat?
Contínuament. Hi ha persones que, per exemple, no poden trobar feina a partir d’una certa edat. Són discriminades perquè des del poder se suposa que no treballen tan bé com una de jove. És curiós com en l’àmbit universitari, per obtenir una beca d’investigació has de demostrar que t’has graduat fa relativament poc, perquè si t’has graduat fa anys ja no te la donen. Es veu que per ser investigador cal ser jove!
Si segons l’OMS la tercera causa de desigualtat al món és la discriminació per edat, per què no hi ha una política institucional més ferma?
Les polítiques públiques sovint neixen per donar resposta a un moviment social determinat. Per exemple, amb el feminisme passa que el poder reacciona fent departaments d’igualtat. Apareix l’ecologisme i després neixen els departaments de medi ambient. Primer cal que hi hagi un moviment molt enèrgic contra l’edatisme si volem veure polítiques institucionals fermes en aquest sentit. Però ara no existeix perquè, en general, la gent viu feliçment la seva edat i, davant les agressions puntuals, no reaccionen. Fa vint anys, les relacions de parella entre persones s’acceptaven amb marges d’edat amplis. Ara de seguida diem que algú és un empaitajoves, puma o cougar, i sempre estem encasellant tothom dins un determinat ordre social, i això és molt perillós.
La pandèmia ha agreujat l’edatisme?
Durant la pandèmia vam veure com l’edat ens donava una bufetada a la cara. Primer, perquè teníem tota la població molt categoritzada, per exemple respecte de les vacunes i els tempos de vacunació. Segon, perquè hi va haver un fals amor a la vellesa. Dic fals perquè ens sabia molt greu la soledat de la gent gran, però aquella gent gran ja estaven vivint en residències perquè algú els hi havia posat. Així que durant la pandèmia van aflorar uns problemes socials dolorosos i difícils de resoldre.
Hem de canviar el punt de vista?
Hem de desconstruir l’edat igual que desconstruïm el gènere. Si hem de desconstruir l’edat, no podem associar joventut amb ímpetu. Estem en un moment polític on hi ha molts joves d’esperit que són vells d’edat i molts joves d’edat que tenen un estat d’ànim molt rebaixat. Però tampoc hem de concedir a la vellesa la idea de saviesa. Per exemple, un dia durant el 2021 passejava per una platja i hi arribava un autobús carregat de persones grans que baixaven a donar-ho tot. Una mare els va increpar per dir-los que mantinguessin la distància i es posessin mascaretes i el grup de la tercera edat va respondre: “No ens cal, que ja estem vacunats!”. La mare es va enfadar i els va dir que el seu fill havia suportat una soledat molt dura durant la pandèmia i un aïllament per protegir les persones grans i elles ara es comportaven de manera irracional amb l’argument que ja duien la vacuna. Això em va deixar molt trista, perquè era com si l’edat s’hagués convertit en una trinxera i tothom pogués disparar des de la seva. A cadascú els seus beneficis, no? Crec que, entre altres coses, la pandèmia en general ens ha servit per repensar molt les categories socials, la falta de teixit col·lectiu, ens han tancat a casa i, per tant, es va acabar amb molt moviment associatiu, i està bé que repensem les categories.
En la vellesa és coneguda la soledat no desitjada. Quin seria l’equivalent en la infància?
El problema d’aquesta discriminació és que no opera només cap a l’altre, com pot passar en el cas del racisme o del classisme, sinó que l’edatisme també opera cap a un mateix. Hi ha persones que diuen: “A la meva edat jo ja no puc fer això o allò…”.
Ens autovictimitzem?
Sí! I per evitar que algú ens pugui criticar, fem molta autoironia sobre la nostra edat: “Uix… és que jo ja no estic per fer…”. Tot per evitar que ens critiquin.
Generem massa tòpics sobre l’edat?
Quan parlem amb algú gran, fem servir massa l’expressió “en el vostre temps…”, donant per fet que aquella persona no és d’aquest temps. A vegades creiem que el vell és un ésser que ja s’està morint i és un error, ja que cada dia moren una pila de joves. El mateix passa amb la paraula boomer, que va començar a ser vox populi quan a Nova Zelanda una parlamentària de 27 anys feia un discurs contra el canvi climàtic i un diputat més gran ella la va increpar. Llavors, ella va respondre dient: “Ok, boomer”. Ara ja és un insult. Caldria viure en una societat on els polítics no s’eternitzessin en els càrrecs i on fos habitual no professionalitzar-se en la política, però també on els joves no jutgin la gent gran pel sol fet de ser grans.
La societat se centra en les capacitats del que poden o no fer els altres?
Sí. Ara a França hi ha molta revolta amb el tema de la jubilació. Hi ha una cosa que fem malament. Em semblaria més lògic que en lloc de demanar-nos tant als vint, trenta o quaranta, que són edats de criança i on hauríem de tenir permisos més llargs de maternitat i paternitat, es permetés més activitat en més grans de 65 anys. Perquè a vegades els jubilats estan la mar de bé per treballar i els ve de gust com a activitat de socialització. Caldria repensar la societat en funció de la felicitat i benestar i no discriminar per edat. Jo estava més cansada quan tenia les criatures que ara! El capacitisme ha d’anar lligat a l’energia i el moment vital. Seria bonic poder treballar per gust, quan et sents més actiu.
L’edatisme varia segons el gènere?
Sí. La veritat és que en el meu darrer llibre, La edad bajo sospecha: Una crítica al edadismo y las edadofobias, faig crítiques a aquest aspecte. Com a investigadora i activista feminista, he trobat algunes autores que se centren en coses massa tòpiques, com per exemple si les dones amb cabells blancs fan goig o no, o si els homes amb cabells blancs són interessants… Aquests tòpics haurien d’estar superats. El feminisme ens ha fet treballar tant que a vegades les dones en conjunt ja han reflexionat als vint-trenta anys sobre menopausa, cabells blancs, vellesa… La periodista i escriptora Mona Chollet parla molt dels homes que a partir d’una certa edat van amb noies més joves. Segons ella, això és un gran menyspreu a la persona amb qui estaven i jo no hi estic d’acord. Perquè bé que les dones també poden anar amb homes més joves si volen. Els trans parlen de sentir-se en un cos que no és el seu. Hi ha gent gran que se sent jove. El cos i l’esperit no sempre van de bracet, però a les dones sempre ens perjudica més l’edat.
Quins són els principals mites que tenim instal·lats en la nostra cultura i que fomenten aquesta discriminació?
Tots! No acabaríem mai. Com que jo soc lingüista m’he fixat molt en els usos de les paraules. En castellà, parlem a vegades del veinteañero o del treintañero, però també de les cuarentonas i cincuentonas. Són jocs de paraules que no són innocents. A Galícia hi ha una expressió que diu Gente joven y leña verde es todo humo. És molt despectiva perquè pressuposem que els joves no tenen cap valor. Sempre pensem que la joventut és furor, passió i escarment i la vellesa és conservadorisme. També hi ha el mite que la mitjana edat et fa ser el rei del mambo, i més encara si ets home. Se suposa que ja has fet el cabra i que saps de tot per “fotre el rotllo” als joves, però encara tens energia per imposar-te als pares. I, per tant, la mitjana edat és l’edat d’or. Són els d’aquesta edat els que anomenem boomer, que és un terme dirigit a l’edat del poder on se suposa que tens família, casa…
Quines eines tenim per fer-ne front?
El pensament crític i l’organització col·lectiva. Tot i que no crec que l’edat provoqui grans revoltes socials, quan causes molt més greus també són ignorades per la societat, com el preu del cistell de la compra o el dret a l’habitatge. Estaria bé que hi hagués algun moviment social que trenqués tòpics. Els joves pensen que mai tindran un pis i la gent gran creu que el pis que tenen és precari perquè viuen en un cinquè sense ascensor. Cal treballar de manera intergeneracional. En algunes ciutats, persones grans conviuen amb estudiants: el jove viu gratuïtament i fa companyia al vell.
Quins valors caldria promoure per acabar amb l’edatisme?
A partir de les teories de cures feministes, s’ha parlat molt de la vida que val a pena de ser viscuda. Aquest és un concepte important. Cal valorar què fem amb la nostra vida. No es tracta de valorar què ens dona i pren la vida, sinó que cal promoure valors com l’empatia. Cal observar que tots som molt semblants, fràgils, vulnerables i cal evitar les condicions de privilegi. El valor de promoure vides dignes en la solidaritat i el respecte ja quadra per acabar no tan sols amb l’edatisme, sinó també amb les edatofòbies, que encara costen més d’erradicar. Categoritzant només ens fem més mal.
Falta més intergeneracionalitat?
I tant! I també ens falta aprendre més del món rural. A les ciutats es pensa sempre que el món rural és antic i enrederit. Hi ha una certa superioritat moral. En el món rural es conviu molt millor. Allà la intergeneracionalitat es dona sola.
El model capitalista promou l’edatofòbia?
Sí. S’ha de promoure la imaginació i la creativitat per crear noves formes d’organització i aliances o grups d’edats diferents. Però vivim en un món on parlem de generació, però ens referim a promoció. Cal desconstruir l’edat.
