Des de mitjans de la dècada dels seixanta, quan va fer la primera pel·lícula després de treballar i fer-se popular com a model, fins l’any 2007, quan es va posar davant de les càmeres per darrera vegada, Teresa Gimpera ha participat a més de vuitanta pel·lícules. Teresa Gimpera ens rep a l’agència de models que regenta a Barcelona. Ara fa uns anys el mateix indret també havia estat un centre educatiu i aleshores a les noies se’ls havia d’ensenyar a desfilar amb elegància i correcció, però també bones maneres i educació. A Gimpera sempre se l’ha reconegut pel seu físic, però també pel seu saber estar; o precisament per la suma de les dues coses. A més a més, en aquesta entrevista ens demostra que més enllà de la imatge d’ella que ens han ofert els focus i les passarel·les, hi ha una dona, avui ja besàvia, compromesa amb la seva societat i amb els més desafavorits.
Com definiria vostè el saber estar? És alguna cosa més que ser ben educat?
El saber estar és una relació entre la ment i el cos. I la finalitat de saber estar és no ofendre a ningú, tenir un respecte pels altres. Si a tu no t’agrada veure una persona menjant amb la boca oberta, no ho faràs. Si et molesta que una persona s’assegui espatarrada, no ho facis tu. Si no t’agrada que una persona es tregui les sabates a un avió, tu tampoc ho faràs…
Allò que vulguis per a tu no ho facis als altres…
Això mateix. Si quan entres a un taxi parles al conductor de vostè, ell es dirigirà a tu igual. Hi ha unes normes que semblen passades de moda, però que s’han de recuperar. Hi ha unes normes d’educació que vaig aprendre a casa i que m’han quedat per tota la vida.
El saber estar és una barreja d’oratòria, actitud, indumentària….?
A mi em diuen que sóc elegant, però insisteixo, és perquè tinc una relació entre el cervell i el cos. Jo controlo, penso, vull pensar, tot el que faig. Evidentment aquesta connexió es fa de forma inconscient, perquè si penséssim cada moviment la nostra actitud no seria natural. Per exemple, somriure, que sembla una cosa tant fàcil, avui dia és poc comú. Si mires la gent que hi ha al carrer asseguda als bancs fan cara d’enfadats i disgustats. I mira que no costa res donar sensació d’amabilitat!
Creu que s’han perdut molt les formes? Per què?
Potser perquè ja no hi ha aquella convivència familiar que existia abans. Jo fins que em vaig casar vaig viure amb els pares, els avis, una tia… I en aquesta convivència aprens a tenir respecte als pares i a la gent gran. Adquireixes un tracte que avui en dia amb tanta soledat és impossible. En aquest sentit els nens que s’aïllen a la seva habitació per connectar-se a internet no tenen cap experiència. Personalment em sap molt greu que s’hagi perdut el tracte amb els avis.
I els avis estan sols…
També cal dir, jo que ja sóc besàvia, que hi ha gent gran que no es deixa estimar. En aquest sentit la gent gran també s’hauria d’acostumar a viure amb gent jove perquè ells també ens poden aportar coses.
Ens hem passat oferint llibertat?
Totalment. Els pares no poden ser amics dels seus fills. Si els pares són amics dels fills, no eduquen. Sempre és més difícil dir que no que dir que sí. Ha arribat un moment que per comoditat, per excés de feina i excés de preocupacions… no tenim temps per preocupar-nos dels altres.
El saber estar s’aprèn a casa, a l’escola, arreu…?
Ara a l’escola li adjudiquen moltes funcions i li donem moltes culpes… i no és això! Si a casa t’han ensenyat a menjar correctament o faràs a dins i a fora. Quan els meus fills anaven de colònies d’estiu tornaven que menjaven la fruita amb forquilla i ganivet. Jo estava encantada, però això durava una setmana. No cal arribar a aquests extrems.
Per tant, també podem passar-nos de bona educació…
Sí, però sense arribar a certs extrems, hi ha d’haver un mínim de normes: el to de veu, el plorar… No es fa més cas a la persona que més plora, sinó a aquella que sap expressar millor els seus sentiments. Jo crec que com més inculta és la persona més plora, més crida… cau més en l’exageració.
En les formes l’origen cultural també és important.
Quan vas en un restaurant a Alemanya sembles sorda perquè no se sent res. En canvi aquí la gent crida, molesta. Els llatins cridem, quan parlem ens interrompem els uns els altres… només cal veure les tertúlies de la televisió. A la majoria de llocs dels Estats Units la gent es saluda amb un “bon dia” i les noies dels supermercats són amables. Aquí, en canvi, semblen enfadades. I en els països àrabs la gent no fa cua, s’aplega i es toca.
En el saber estar és important la cultura original de la persona, però també la classe social?
Sí. A les noies de l’agència de models els adverteixo que no n’hi ha prou en tenir una cara maca, han de saber culturitzar-se. Quan una noia de setze anys deixa d’anar a l’escola per ser model, penso: “Malament”. Avui en dia no hi ha cap excusa per no estar al corrent de tot. A mi em molesta la persona que no l’interessa què passa al món. Els nouvinguts tenen la idea que l’economia els ajudarà a tenir més coses però no a culturitzar-se. No cal haver estudiat una carrera, però a la vida cal saber de tot.
Per tant, la classe social influeix.
L’altre dia vaig dir-li a un noi que li havia caigut un paper i avergonyit el va llançar a la paperera. Si comento això mateix a un noi d’un altre barri m’engega. Avui dia hi ha una gran barreja de gent i un gran graó de valors entre uns i altres. I això és molt difícil d’educar perquè les altres cultures que viuen aquí tenen uns altres valors i una altra forma de veure la vida que costa molt de canviar perquè mai deixen de tenir la ment en el seu país. I això sap greu. Un missatge classista? Sí, completament. Sí, depèn d’una cultura i una forma de ser. Potser, però això passa arreu. Quan vaig a Califòrnia, perquè el meu marit és d’allà, els nord-americans estan prims perquè ara han après a cuidar-se i menjar bé, en canvi els mexicans estan grassos.
Si es veu un gest de mala educació, com vostè amb el noi del paper, s’ha de dir?
Es pot dir tot si es diu ben dit i amb bona educació. Discussions, ni una. Com ho podem arreglar això? Alguns hem après a saber estar i altres n’han d’aprendre. Com es pot arreglar? No ho sé i això em preocupa. Suposo que cal educació, educació i educació. Jo en vaig aprendre dels meus pares, els meus fills de mi… però ara tenim un problema generacional. Durant uns anys vaig fer cursos a senyores que havien pujat socialment i necessitaven consells. Elles no ho oblidaran mai. I és que si no hi ha educació en aquest sentit acabarem com a les cavernes! Això no vol dir que també hi hagi homes de bona posició mal educats.
Pot donar quatre consells d’educació que vostè consideraria indispensables?
En protocol existeixen les jerarquies. Les presentacions i les salutacions es fan segons un ordre. A la vida real també tenim un protocol, no podem tractar igual una persona de vuitanta anys, que una de quaranta, que una de setze, que una de tres. Hi ha nivells de protocol humà que s’han de tenir en compte. I, a més, hi ha altres coses bàsiques: deixar lloc a la gent gran, menjar correctament –avui en dia als restaurants es menja com a animals–… De vegades sona “carrincló” parlar de saber estar i bona educació.
Creu que les normatives socials de bona educació s’haurien de modernitzar?
La meva mare tractava els pares de vostè i jo no ho entenia. També és bo que les generacions es vagin apropant. I, sobretot, cal parlar de tot. A la gent jove se’ls ha d’explicar com va la vida sense vergonya i sense esperar que l’escola els hi ensenyi. Hi ha diferència entre el grau de saber estar d’una home i d’una dona? Les dones potser són més observadores i assimilen més el que veuen. Però també hi ha homes fantàstics. Durant un temps vaig col·laborar amb activitats penitenciàries. La veritat és que tinc més bons records dels homes que de les dones. Les dones tancades són tremendes i més descarades.
Avui sembla que ja no hi ha galants ni ens agraden.
En això les feministes han fet molt de mal, perquè, per exemple, es negaven que l’home els hi obrís la porta. I això és una pífia. Amb aquesta actitud també hem posat els homes en una mala situació.
Una part important del saber estar és la indumentària. Li preocupa com vesteixen els joves avui o, senzillament, van a la moda?
L’altre dia va venir una noia aquí a l’agència i li vaig preguntar: “De veritat que vas al metro vestida així?”. Es veuen noies joveníssimes amb mini pantalons. L’home ja s’ha acostumat a veure certes coses, però, personalment, en aquest moment em preocuparia tenir nenes. Van vestides molt provocatives, encara que segurament elles ho fan sense adonar-se, perquè ho veuen a les revistes.
El vestir, però, és important…
Com deia abans, en la forma del vestir també cal tenir respecte pels altres. Si no ens agrada sentir una persona bruta al nostre costat, nosaltres no anirem bruts. Si no ens agrada veure una persona amb un cul gros i marcant totes les formes, nosaltres tampoc anirem així. El model de noia prima fa mal… Sí. Quan vaig treballar per Pertegaz ell deia que les senyores tenien la tendència a anar ajustades per semblar més primes i això és un error. És millor anar més ample i que les formes s’intueixin. S’ha de dissimular allò que sabem que no tenim prou bé i valoritzar allò que tenim bé. Seguir la moda és absurd.
Però, per exemple, ara que molts busquen feina, la bona presència és un clau?
Sí, però no solament cal mirar la bona presència per saber si una persona és vàlida o no és vàlida. Segons per quina feina no cal tenir bona presència. Una noia que treballa en un saló de bellesa sí que ha de tenir bona presència, però per altres feines no cal exigir-la. De vegades entres a botigues i la dependenta és molt maca però no té ganes de servir.
S’ha de recuperar l’uniforme a les escoles per evitar indumentàries poc decoroses en un centre d’ensenyament? O abans d’uniformitzar cal ensenyar els alumnes a saber vestir?
Jo no recuperaria la bata de ratlles, però sí posaria unes normes i un mínim d’uniformitat. Ara els nois i les noies compateixen per la marca de la roba interior i qui porta el tanga més petita. Això és absurd! Si tots anessin vestits igual a l’aula no hi hauria classes socials i la persona tindria més valor. I el diumenge que vagin com vulguin. L’escola no és una discoteca, és un lloc on aprendre i, per tant, és sacrifici.
Els fabricants de roba interior deuen estar contents.
La roba interior ha estat interior tota la vida. Estem vivint una falta d’ètica i de moral, però també d’estètica. És més eròtic un cos que només s’insinua que un cos que ho ensenya tot.
Sembla però que ja s’ha donat la batalla per perduda… Quan les normes costen de complir, uniforme per a tothom!
Sí, perquè els nois es deixen influenciar pels seus companys. De fet, si els mires ara ja sembla que vagin uniformats, perquè tots vesteixen igual: pantalons amples i samarretes. De fet, tots els joves passen èpoques i és molt difícil lluitar amb ells.
Com ha fet l’Ajuntament de Barcelona, en els espais públics es poden posar normes de vestimenta o això és limitar la llibertat? A mi em sembla perfecte, francament. Aquest estiu, però, t’he de dir que encara es veia gent sense samarreta. Però tinc clar que una cosa és la platja de Barcelona i una altra són els carrers de la ciutat. No es poden confondre les coses.
Cada espai té una forma de vestir, una forma de comportar-se….?
Evidentment. Per exemple, en una entrega de premis nocturna s’ha d’anar elegant, encara que avui tots els homes vagin espitregats. Quan vam obrir Boccaccio ens van criticar perquè era obligatori entrar amb corbata. A la nit, a segons quins llocs, encara que no t’hi obliqüin, cal anar-hi al·legant. Alguns nois van desmanegats perquè diuen que és modern, però això és confondre les coses.
Un lloc on és obligatori anar amb corbata és per definició elitista?
No. Hi ha homes que estan més guapos amb corbata que sense.
Els mitjans de comunicació han fet molt de mal en la pèrdua de les bones maneres?
Han afectat molt en la forma de parlar. Constantment diuen paraulotes. Abans, ara ja no, els presentadors tractaven a tothom de vostè. El problema és que tots els joves volen ser famosos, quan la vida privada dels altres no ens hauria d’interessar.
Però ens interessa. Els programes de contertulians mal educats tenen audiència.
Si tingués poder crec que s’hauria de fer un programa ben fet sobre aquest tema. Es va intentar però els professors no es van posar al nivell dels alumnes i ensenyaven sofisticacions, quan avui dia cal una educació senzillament “correcte”. I és que avui sembla que el “ser burro” té més valor que ser culte.
La llista de maleducats de la petita pantalla és llarga, però hi hauria algun personatge televisiu que, segons vostè, seria exemple de saber estar?
La Maria Teresa Campos, encara que molta gent la critica per ser una persona gran, ha donat exemple de no parlar mai de coses íntimes i a més a més s’ha de dir que parla correctament. L’Anna Rosa Quintana, també. En canvi algunes presentadores grans intenten anar ara de modernes, com la Mercedes Milà. També em volia referir a en Jordi González; encara que actualment té problemes amb el seu programa, La Noria, també és super beneducat i té nivell com a presentador.
PERFIL: Una dona sota els focus
Teresa Gimpera va néixer a Igualada (1936) però ha estat una dona de món. Encara que viu a la part alta de Barcelona, quan era ben petita, els seus pares, mestres, es van traslladar a Sant Andreu, on exerciren la seva professió. Descoberta pel publicista i fotògraf Leopold Pomés, va iniciar-se ben aviat com a model. El seu primer anunci va ser per una marca de cervesa. L’any 1965 va debutar com actriu de cinema a la pel·lícula Fata Morgana, de Vicente Aranda i a partir d’aleshores ja no va parar d’ampliar una extens a filmografia en la qual figuren obres de reconeguts directors com Mariano Ozores, Jesús Franco, Gonzalo Suárez, Pedro Lazaga i el mateix Aranda. A finals de la dècada de 1960 va formar part de la Gauche Divine, un moviment d’intel·lectuals i artistes d’esquerres de Barcelona. L’any 1969 va ser designada Lady Europa. El 1984, pràcticament retirada dels focus, va establir a Barcelona Gimpera Models, una agència i escola de models. Mai, però, fins i tot ara que ja és besàvia, viu sense amagar-se ni importar-li el pas dels anys, no ha deixat de tenir certa projecció pública. Precisament, dos dels seus llibres, estan dedicats al tema d’aquest monogràfic i a la vellesa: Claves para saber estar (1997) i Y se nota por fuera. Cómo alcanzar una espléndida madurez (2003). M.C.
