Se m’ha demanat un article sobre la situació de la Unió Europea en el món, considerant els reptes de futur, i pensant com podem afrontar-los tenint en compte quins han estat, i quins haurien de continuar sent, els valors de les nostres societats. Ho faig amb molt de gust, ja que des de sempre és un tema que m’ha importat molt; però també amb certa preocupació perquè estem vivint uns temps en què els reptes, a més d’importants, estan evolucionant molt ràpidament i canviant en funció de coses que passen contínuament aquí, però també molt lluny de les nostres fronteres.
Pot ser que el que escrigui avui ho hagi de revisar o de canviar d’aquí a molt pocs mesos. Això és així perquè la sostenibilitat ecològica, l’evolució del creixement econòmic, el progrés del benestar, la convivència pacífica, les problemàtiques demogràfiques, els problemes sanitaris, o els perills en la seguretat han agafat tots una dimensió global. En aquestes circumstàncies, hem de pensar quin ha de ser, i si és que pot ser, el paper que haurien de tenir els estats que formem la UE, per tal de continuar tenint aquí uns nivells de benestar acceptables i contribuir responsablement a ajudar a millorar els d’altres zones del planeta. Més que un article, això demanaria un llibre.
Per això, el que trobareu aquí són, en primer lloc, unes breus consideracions històriques, i després, unes quantes idees enfocades i relacionades amb alguns reptes concrets. No és pas la primera vegada que les expresso, i per tant és molt possible que alguns les conegueu ja, però m’ha agradat fer-ne una petita actualització. Acabaré amb una reflexió sobre dos temes que són molt actuals i dels quals crec que hem de ser molt més conscients, ja que seran reptes importants dels anys vinents.
Una visió històrica del passat recent i del present
Sempre he pensat que els elements fonamentals que determinen el paper que poden tenir en el món els estats, o les seves agrupacions, són set: a) el volum de la seva població, b) el control que tenen sobre alguns recursos naturals, c) el seu nivell de desenvolupament tecnològic, d) el seu PIB i el PIB/càpita, e) el seu sistema d’organització sociopolítica, f) el seu poder financer, i finalment, g) el seu poder militar. Els quatre darrers tenen un gran paper a l’hora de determinar el paper i de configurar els equilibris geopolítics globals, però tots quatre són conseqüència de com evolucionen i s’aprofiten els tres primers (població, recursos naturals i capacitat tecnològica). Cal, doncs, tenir en compte fins a quin punt aquesta evolució pot estar més o menys conduïda i orientada pels respectius governs, o queda fora del control. En el cas dels recursos naturals, el que hi poden fer els governs és pràcticament res; en la població, és una mica més, ja que cal tenir una política demogràfica i una política d’immigració; i, en canvi, és molt important la influència que exerceixen en el tema del desenvolupament tecnològic.
Acabada la Segona Guerra Mundial vàrem viure una etapa caracteritzada per un ampli domini dels EUA, tenint en compte l’existència d’un altre conjunt agrupat en l’anomenada Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, com a únic grup amb una certa capacitat d’enfrontar-s’hi. Hi havia un cert equilibri de poder reforçat en el cas occidental per l’existència de l’OTAN. A finals del segle XX, a partir del derrocament del mur de Berlín, Rússia va perdre una gran part de la seva força quan l’URSS es va desintegrar; els EUA van augmentar molt la seva, i van anar creixent tres nous poders importants: la Xina, la Unió Europea, i el grup de l’OPEP, format per estats propietaris de grans reserves de combustibles fòssils, gairebé tots situats a l’Orient Mitjà.
Més recentment, també comencen a comptar, per raons diferents, l’Índia i alguns països de l’hemisferi sud-americà o africà. En el cas xinès, a més de la població i els recursos, ha anat tenint cada cop més importància el creixent del desenvolupament tecnològic, que en algunes àrees s’ha situat a nivells semblants o superiors als dels EUA. El paper de l’OPEP reposa exclusivament en els recursos fòssils. I la UE va aconseguir un cert paper en impulsar també la tecnologia, en construir un “mercat comú”, en coordinar i unificar successivament algunes de les polítiques interiors, i en iniciar una certa presència conjunta dels seus estats en aspectes polítics de caràcter internacional. Això que denominem geopolítica.
Les principals àrees d’influència
Avui dia, si ens preguntem quin pot ser el mapa per a les dècades vinents, crec que podem respondre amb algunes previsions: Els països de l’Orient Mitjà perdran molt del seu paper, ja que està basat en uns recursos fòssils, que s’utilitzaran molt menys, encara que ells ho intentin allargar, com s’ha vist en la darrera reunió de Davos. Els EUA continuaran amb el seu lideratge financer i tecnològic, reforçant especialment el camp de la recollida i la utilització de dades, augmentant la seva capacitat en les àrees dels xips, dels computadors, i de la intel·ligència artificial, fet que influeix molt en el seu paper en el camp de la seguretat.
La Xina seguirà la seva acceleració en aquestes mateixes tecnologies, es consolidarà com a contrapoder, i serà el substitut de l’antic paper de Rússia. I La UE experimentarà clarament que, per evitar que els seus estats membres passin a ser uns simples subordinats d’un dels dos grups dominants, s’han de fer avenços importants en moltes àrees, entre les quals en destacaré tres: reforçant el desenvolupament tecnològic, augmentant la unitat d’actuació en la política exterior, i revisant l’organització social de la convivència tenint com a objectiu la disminució de la desigualtat econòmica, tant en l’interior dels estats, com en el conjunt de la UE; així com contribuint i ajudant a fer-ho en el conjunt de la societat global. Això suposa la necessitat de millorar les polítiques sobre inclusió amb una nova i creixent atenció als problemes de mobilitat i migració, ajudant al mateix temps a solucionar els problemes demogràfics que pateixen i que estan creixent en molts dels països europeus.
Analitzo a continuació les dues primeres àrees citades. Això no vol pas dir que no soc conscient que me’n deixo moltes altres. Tampoc és una menysvaloració de la tercera, sinó una manca de l’espai que necessitaria per la importància que té. L’objectiu de tot el que diré està relacionat amb un intent d’explicar coses que penso que hem de fer i que crec que haurien de servir per conservar i millorar, el nostre nivell de benestar i al mateix temps ajudar a millorar el de moltes altres persones de fora d’Europa. Aquests temes, relacionats amb els valors europeus, crec que haurien de tenir una prioritat en les preocupacions i les discussions dels anys que venen, tant a Brussel·les com a Estrasburg, per tal d’augmentar l’activitat i organitzar de forma col·lectiva les activitats en aquestes àrees.
Desenvolupament tecnològic i innovació
Una part molt important del progrés de la humanitat ha estat degut a l’increment dels coneixements adquirits per les persones, a través de les experiències, la col·laboració, la recerca, el desenvolupament, la informació i la seva utilització en la creació d’eines tecnològiques aptes per millorar el benestar personal i la convivència pacífica. Però en molts dels països de la UE, l’increment de la utilització dels coneixements i la tecnologia per a finalitats diferents de les exclusivament econòmiques, durant les darreres dècades ha estat insuficient i és una de les causes de retards que estem observant respecte dels països més avançats.
Poso un detall que val la pena conèixer. El març de 2000, reunit a Lisboa el Consell Europeu, amb tots els caps de govern de la Unió, es va prendre un acord memorable: “…establir com a objectiu, convertir la UE en la més competitiva i dinàmica economia mundial basada en el coneixement, posant les polítiques de recerca i de desenvolupament tecnològic al centre de l’acció política”. El juliol del mateix any, l’informe d’un comitè independent d’experts que em va tocar presidir va dir que aquest objectiu exigiria, entre d’altres, tres mesures:
La primera i més important, que en els següents deu anys la suma de la despesa pública i privada en R+D a la UE havia de créixer fins a representar més del tres per cent del PIB. La segona, que es coordinessin millor les actuacions entre els estats per augmentar-ne l’eficiència, evitar les duplicacions d’esforços i facilitar compartir els resultats entre ells. I, en tercer lloc, que era fonamental que aquests resultats de la recerca passessin al sector productiu i es permetés la innovació en nous productes de caràcter industrial i en la millora de serveis de tipus personal. Dit d’una altra manera, que al tres per cent de l’R+D s’hi afegís la innovació i es produís un augment important de l’R+D+I. Aquesta recomanació suposava per a molts països, entre ells Espanya, un creixement més gran de la recerca privada, un augment clau de la transferència des de les universitats i centres públics de recerca cap a les empreses, i un esforç de promoció de la recerca publicoprivada.
Els esforços que s’han fet aquestes darreres dues dècades han estat molt lluny del que calia. De 2015 a 2022, el coeficient de la despesa europea d’R+D respecte del seu PIB ha representat només la meitat de la que ara tenen els EUA, i per tant, l’objectiu decidit a Lisboa ha resultat un fracàs. La capacitat de la UE per fer front al futur queda molt tocada per aquesta situació que cal canviar urgentment.
Unitat d’actuació exterior
Als diferents reptes que tenim al davant, se n’hi afegeix un de tipus més general: decidir quin ha de ser en els pròxims anys el paper d’Europa i de les seves nacions dins de la geopolítica mundial. La realitat és que fa temps que el tenim, però no l’hem sabut acceptar ni fer-hi front.
No cal dir fins a quin punt la geopolítica global ha estat canviant durant les darreres dècades i com això fa que el repartiment de papers i, per tant, de poder, entre els diferents actors (els EUA, la Xina, la UE, Rússia, l’Índia, el Japó, el Brasil…) s’estigui configurant de noves maneres. En aquest repartiment, Europa, que té unes xifres de PIB més altes que gairebé tota la resta, hi està sortint molt perjudicada per culpa de no tenir una unitat política, ni cap estat que tingui una dimensió suficient per poder tenir un paper rellevant. Si això es manté així durant uns anys més, la manca d’una unitat política farà impossible que la UE pugui participar en el joc de forces del conjunt del món, i la manca de dimensions dels actuals estats europeus impedirà que siguin considerats i, per tant, el seu paper serà absolutament residual en el context mundial. Això ja ho han experimentat altres estats com Rússia o el Japó, i més recentment el Regne Unit amb el seu Brexit. Rússia ja ha reaccionat, però de mala manera i de forma molt perillosa.
Són urgents iniciatives més clares cap a la consolidació d’una Europa amb unitat política, segurament de caràcter federal, però tenint en compte la gran pluralitat, amb la millora en tots els països de les exigències de l’estat de dret, amb més presència del paper dels ciutadans en l’elecció dels òrgans gestors de la UE, i eliminant la necessitat d’unanimitat en les seves decisions. Podria ser que aquesta exigència pogués significar que algun dels actuals membres acabi sortint-ne; crec que seria un error per la part seva, però no pot estar impedint que es consolidi una àmplia majoria per avançar en aquesta direcció.
Seguretat i finançament
A principis d’aquest segle no hauríem pas pensat que la seguretat personal, tant interior com externa, havia de ser un dels reptes que hauríem de considerar seriosament a Europa després de més de seixanta anys de pau i convivència tranquil·la. Uns increments de la desigualtat i la pobresa a dins, i dues guerres properes, petites, però que no sabem fins a on creixeran ni com ens afectaran, juntament amb la possibilitat d’algun tipus de crisi a l’interior de l’OTAN segons el que passi als EUA, han tornat a primer pla les polítiques de seguretat. Trump ja ha avisat que la UE no pot continuar comptant com fins ara amb els americans i, encara que guanyin les eleccions el demòcrates, les coses aniran de manera diferent de l’actual. Això planteja la necessitat de pensar i actuar urgentment en els temes de seguretat amb dos aspectes diferents però molt lligats entre ells: l’organització de la defensa i el seu finançament. Els simplifico.
L’existència de l’OTAN i la importància del paper que hi han tingut els EUA ha fet que molts estats europeus hagin tingut uns exèrcits d’unes dimensions i uns costos relativament escassos confiant en el suport de l’OTAN. Sense exagerar, i amb tristesa i dubtes ètics, penso que segurament caldrà pensar que la UE, i els seus membres, hauran de posar en marxa una nova política de defensa que crec que comportarà l’existència d’una força militar europea, o de la UE, sense prescindir dels exèrcits nacionals. I al mateix temps els caldrà augmentar l’activitat relacionada amb la seguretat interna: policia, “mossos”, o altres organismes públics relacionats amb la seguretat.
Deixant una mica de costat els aspectes ètics i pensant de forma ingènua que l’existència de més armes també pot servir per evitar en molts casos que hi hagi més guerres, veig un altre aspecte que ara em preocupa molt: el finançament d’aquesta activitat. L’increment de despesa en temes de seguretat i especialment en temes militars, suposarà un increment d’aquestes partides en els pressupostos públics, que seran importants. Això significa o bé més ingressos i, per tant, més impostos, o una reducció d’altres partides dels pressupostos, amb el perill que puguin ser les relacionades amb l’educació o la sanitat. Jo penso que, per raons socials, això segon no s’ha de permetre llevat que modifiquin algunes partides impositives, que afectin les grans fortunes o les empreses amb grans beneficis que tenen ara molts elements legals que els permeten deduccions importants. A més, molts governs –per raons electorals– seran reticents a pujades d’impostos.
Salut, educació i coneixements+
La voluntat de no reduir, o si de cas d’augmentar, la despesa en educació i en sanitat, juntament amb les noves necessitats per combatre el canvi climàtic i per millorar la seguretat, hauria de fer que algunes de les actuacions del sector públic es passessin al sector privat, sigui augmentant la responsabilitat de les persones o les empreses que són responsables de generar aquestes necessitats, sigui organitzant fora del sistema fiscal activitats publicoprivades que puguin compartir la feina i el finançament.
Torno al principi i recordo que, al marge dels recursos naturals dels quals Europa està bastant escassa, el nostre paper en el món hauria d’estar principalment fonamentat en una millora de la quantitat i la qualitat de la nostra població basada en la salut, l’educació, i la capacitat d’aprofitar els coneixements i la utilització de les eines tecnològiques desenvolupades, per mantenir i millorar el nostre benestar, per ajudar altres comunitats a fer el mateix, i per rebre la integració d’aquells que vinguin legalment i fer-los participar dels mateixos drets, recursos i oportunitats que ara tenim, procurant convertir-los en membres de les nostres comunitats. Europa, i concretament la UE, serien un cop més recordades com a actors importants en la història del progrés de l’espècie. És del tot clar que tenim davant nostre un repte important per als anys vinents. Si sabem utilitzar els recursos que tenim i hi posem la voluntat que potser ens falta, ens en podem sortir i tornar a jugar un paper en el món, beneficiós per a nosaltres i solidari amb els altres.
Joan Majó és enginyer, va ser ministre d’Indústria i Energia (1985-1986) i conseller assessor de la Comissió Europea en matèria de telecomunicacions i informàtica.
