En els darrers anys s’ha generalitzat la idea de reduir la jornada laboral. Entre les mesures més mediàtiques de l’acord de Govern entre PSOE i Sumar es troba la reducció de la jornada i, tot i que encara no hi ha una proposta legislativa sobre la taula, sembla que s’aposta per una reducció esglaonada fins a 38,5 hores el 2024 i 37,5 hores el 2025.
Sens perjudici de l’interès d’aquesta reducció proposada pel Ministeri de Treball —que permetria l’equiparació amb altres països de la Unió Europea, la jornada de molts convenis col·lectius i l’Administració Pública—, cal una reducció més gran del temps de treball, que sindicats i organitzacions com la Time Use Initiative fixen en 32 hores setmanals.
La reducció de la jornada és una mesura necessària per garantir una major racionalització del temps de treball. Segons l’OIT i Eurofound (2019), el 22% de les persones de la Unió Europea treballa durant el temps lliure i el 15% treballa per sobre de la jornada màxima. A més, a l’Estat espanyol hi ha una dificultat especial per desconnectar de la feina: el 60% de les persones consulta el correu electrònic fora de la seva jornada, percentatge substancialment superior al 30 o 40% registrat en altres països europeus (Time Use Initiative, 2023).
Així mateix, reduir la jornada laboral tindria un impacte positiu en termes de productivitat. Tot i que a l’Estat espanyol és un dels estats on es treballen més hores, no és un dels més productius, al contrari! De fet, hi ha molts estudis que relacionen increments en la productivitat quan s’augmenta el benestar de les persones treballadores, sigui per reduccions en la jornada, introduint flexibilitat en la gestió del temps o millorant les seves capacitats de conciliació de la vida laboral i familiar.
En el context d’aquest debat, s’ha estès molt la idea de la setmana dels quatre dies laborables. Qui no ha pensat que la vida seria més fàcil amb un cap de setmana de tres dies? Són nombroses les empreses que han engegat proves pilot per implementar la jornada de quatre dies i en moltes s’han traduït en increments en el benestar de les persones treballadores i, en conseqüència, en la seva productivitat.
Tanmateix, en aquest flirteig amb el desig de la generalització dels caps de setmana “llargs”, no podem oblidar les implicacions de gènere i salut que tenen les llargues jornades laborals. Concentrar la reducció de la jornada per ampliar el cap de setmana implicaria mantenir la situació actual els quatre dies laborals restants, i això té fortes implicacions de gènere i salut.
Les llargues jornades laborals tenen efectes negatius sobre la salut mental de les persones. Segons l’Agència Europea per la Seguretat i Salut en el Treball (2019), el 50% de les persones afirma patir estrès derivat de la feina. A més, aproximadament una de cada quatre baixes laborals són per estrès, i l’estrès laboral es relaciona amb el 25% de les depressions. En l’àmbit de la Unió Europea, l’Estat espanyol és on les persones tenen una percepció més gran que el treball afecta negativament la seva salut mental: el 38% en comparació amb el 25% de mitjana europea (Eurofound, 2020).
A més, l’Estat espanyol és un dels estats de la Unió Europea on les persones acaben més tard la jornada, especialment per culpa d’una pausa excessivament llarga al migdia. En concret, el 30% de les persones treballa fins a les set de la tarda i pràcticament el 10% fins a les nou de la nit (Time Use Initiative, 2023). En disminuir el temps lliure després de la feina, es redueix la pràctica d’esport, es retarda l’hora d’anar a dormir i el nombre d’hores de son.
Les llargues jornades laborals també tenen un impacte negatiu en termes d’igualtat entre homes i dones en el mercat de treball. Segons Eurofound (2020), l’Estat espanyol és un dels estats on les persones tenen una percepció pitjor de la seva capacitat de conciliar vida laboral i personal, tant entre els homes com les dones. En conseqüència, per atendre adequadament les obligacions de cures, moltes famílies es veuen obligades a recórrer a contractes a temps parcial, reduccions de jornades o excedències.
Ara bé, la distribució desigual de tasques de cures entre homes i dones —segurament reforçada per la bretxa salarial existent, que, des d’un punt de racionalitat econòmica, fa que sigui raonable renunciar a tot el salari de la dona o a una part— fa que siguin majoritàriament les dones les que recorren a aquestes mesures per compensar aquestes jornades laborals excessivament llargues i incompatibles amb les responsabilitats familiars, i en moltes ocasions acaben renunciant a les seves carreres professionals. Segons l’INE (2022), aproximadament el 74% dels contractes a temps parcial són subscrits per dones, el 88% de les excedències per cura de fills i el 78% de les excedències per cures de familiars les agafen dones.
És necessària una ordenació del temps de treball més saludable i igualitària, que afavoreixi una conciliació més gran de la vida laboral i familiar. La jornada de quatre dies laborables no assoleix aquest objectiu, perquè relega el temps disponible per al descans i les cures sobretot al cap de setmana, quan són necessitats diàries. Per contra, la reducció de la jornada diària, mantenint els cinc dies laborables, però treballant menys hores cada dia, permetria solucionar algunes d’aquestes disfuncions. Per exemple, si la reducció de la jornada setmanal es concreta en 32 hores, implicaria treballar de mitjana 6,4 hores diàries els cinc dies laborables. Aquesta jornada beneficiaria el benestar de les persones treballadores, i incrementaria el temps disponible per fer activitats esportives, d’oci o participació ciutadana; també milloraria les possibilitats de conciliació de la vida laboral i familiar, i faria que moltes famílies tinguessin menys necessitat d’acollir-se a reduccions de jornada.
En qualsevol cas, la reducció de la jornada laboral no solucionarà per si sola totes les problemàtiques identificades. Si bé és una mesura necessària, és insuficient per si sola per atacar els problemes que es deriven de l’actual ordenació del temps de treball. Faran falta altres mesures per garantir una millor conciliació de la vida laboral i familiar com, per exemple, la potenciació de mesures de flexibilitat horària en detriment de fórmules de reducció del temps de treball, l’ampliació de les opcions de reducció de la jornada —per exemple, admetent una reducció discontínua o irregular— i l’ampliació dels permisos —incloent-hi el caràcter retribuït del permís parental segons estableix la Directiva 2019/1158 relativa a la conciliació de la vida laboral i professional.
Així mateix, són necessàries altres mesures per garantir una ordenació del temps de treball més saludable, com l’ampliació del descans mínim setmanal a dos dies —encara que el debat en alguns sectors se centri en la jornada laboral de quatre dies, és important recordar que el descans setmanal mínim és actualment d’un dia i mig—, el reforçament del dret a la desconnexió digital o la limitació de les interrupcions dins de la jornada —especialment rellevant per al contracte a temps parcial, un contracte molt feminitzat i que, ben sovint, s’estén innecessàriament en el temps per múltiples interrupcions.
Anna Ginès i Fabrellas és professora titular de Dret del Treball a ESADE (Universitat Ramon Llull)
