Les guerres s’acaben. Amb més o menys morts, amb més o menys desplaçats i amb un acord polític més o menys clar. Alerta: hi ha casos que desafien aquesta sentència, com el conflicte entre les dues Corees, que segueixen oficialment en guerra setanta anys després de la finalització del seu conflicte. Però la majoria de les vegades, les guerres s’acaben així, amb un acord de pau o un tractat de “com seran les coses a partir d’ara”.
Ara bé, que s’acabin les hostilitats bèl·liques no significa de cap de maneres que la voluntat de guerrejar segueixi existint entre els diferents contendents, siguin dos o més. És com una escena d’una baralla a l’escola: el mestre intentarà separar els dos alumnes que fins fa un moment s’estaven estomacant de valent, però si no fos perquè hi ha una autoritat superior que ho impedeix, aquests alumnes seguirien posant-se el dit a l’ull.
Tornant a les guerres, de fet, moltes vegades es pot dir sense embuts que la guerra segueix de forma més subtil. I aquest és el cas que ens ocupa: Bòsnia i Hercegovina, país en el qual les hostilitats es van acabar a nivell militar a finals de 1995, després de l’acord de Dayton. En aquest estat tant a prop nostre, hi conviuen dues entitats ètnico-polítiques que funcionen com estats independents: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska. En la primera d’aquestes entitats hi conviuen eslaus de religió catòlica i eslaus de religió musulmans, el que se n’ha acabat dient “bosníacs musulmans” i “croats”, per molts que les diferències culturals d’abans de la guerra es circumscrivissin a les tradicions religioses respectives –era una societat oficialment atea i la llengua que parlen és absolutament comuna–. Però com que del que es tracta, per part dels partits polítics nacionalistes que van començar la guerra, és seguir donant gasolina a través d’altres mitjans, acabades les hostilitats aquestes elits polítiques van decidir convertir l’educació en un nou element segregador. Així, si abans de la guerra els nens “croats”, “musulmans” i “serbis” anaven a classe junts i estudiaven tots els mateix currículum i en la mateixa llengua, ara a la República Srpska els alumnes aprenen el “serbi” i una visió de la història recent on tot allò “serbi” és glorificat, a la Federació de Bòsnia i Hercegovina –on conviuen “croats” i “musulmans”– es va arbitrar un sistema encara més pervers, pel qual els infants de cada “ètnia” físicament comparteixen centre escolar però a l’hora de la veritat és com si ho fessin en dos organismes diferents. És el que en anglès se n’ha dit “two schools under one roof” (dues escoles sota un mateix sostre). Uns estudien en “croat” i els altres en “bosnià”, idiomes que han anat singularitzant les respectives elits polítiques, per donar sentit a la seva existència diferenciada. I estudien amb currículums diferents, amb visions a vegades diametralment oposades de tot plegat.
És així que l’educació, en comptes de convertir-se en la base d’una societat intercultural, on es valori i respecti la diferència, en el cas que ens ocupa acaba sent una altra forma de seguir fent la guerra. No a tots els centres escolars és així. En alguns hi ha sistemes mixtos, en els quals algunes assignatures són compartides així com activitats extraescolars, però el súmmum de tot plegat són les escoles que tenen patis diferenciats (a la foto, un centre de Travnik) en funció de l’”ètnia” a la qual es pertany.
Joan Salicrú és periodista i codirector de la revista Valors
