Salvador Cardús (Terrassa, 1954). Llicenciat i doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor titular de Sociologia d’aquesta mateixa universitat. Ha estat Fellow Visiting del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge el 1993, de l’Institute for European Studies de la Universitat de Cornell (EUA) el 2005 i del Queen Mary College de la Universitat de Londres el 2006. Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, de la cultura, dels mitjans de comunicació i dels fenòmens nacionals. És autor de diversos llibres Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Ahorro, ciudad y progreso (2001), El desconcierto de la educación (2001), Ben educats (2003), entre molts altres. I, a més, ha treballat i ha col·laborat en diversos programes de ràdio i televisió.
Aristòtil ja va afirmar que “l’home és un animal social per naturalesa”. Suposo que actualment ningú ho posa dubte.
Aquesta idea ja és una evidència. Tots els mamífers, també l’home, tenim un component social lligat a la nostra supervivència. És a dir, l’home no és social per una qüestió moral, sinó per necessitat, per a poder sobreviure.
Per tant, mai podríem concebre un home “no social”.
Exacte. Una home sol significaria el final de l’espècie. Fins i tot, un home que s’aïlla per voluntat pròpia ho fa en bases a uns valors i categories socials. Encara que sigui contra la societat, es tracta d’una decisió social.
Sense la relació amb altres homes, la persona no es desenvolupa?
La mateixa paraula persona comporta relació social. Persona vol dir “màscara” i “representació”, no podem ser persona sense tenir ningú davant. La persona només es pot construir dins un marc cultural i social. Tota activitat individual que ens puguem imaginar forma part d’una societat. Per exemple, llegir és un acte social. El llibre ha estat escrit per algú altre i editat per una empresa… Fins i tot, preparar-se un sopar per un mateix és una resposta a una estructuració social. M’és impossible imaginar-me res que no impliqui una dimensió social o sigui una expressió d’aquesta.
El sociòlegs distingiu els termes societat i comunitat, cert?
Sí, en sociologia distingim les societats a les comunitats per diferenciar les organitzacions generals dels grups humans d’aquells grups particulars entre els membres dels quals s’estableixen relacions d’afecte, solidaritat… una interacció més continuada. Hi ha comunitats molt diverses: locals, familiars, laborals… Una característica de la nostra societat és precisament la interconnexió entre diverses comunitats. Una persona no viu en un únic ‘món’, en vivim diversos de forma superposada.
D’aquestes comunitats de les quals formen part. Hi ha alguna que tingui tendència a minimitzar-se?
Això és molt complicat perquè cada vegada que algú diu que una comunitat va a la baixa al cap de quatre dies torna a pujar. Quan estudiava sociologia es parlava de la mort de la família, estaven de moda les comunes. En canvi avui és una burrada dir que la família està en crisi quan, fins i tot, l’esquerra la defensa. I, per exemple, si parlem de comunitats locals, els darrers vint any, amb la democràcia, s’ha fet un clar redescobriment del món local. S’han treballat molt les identitats locals i l’idea de pertinença a un poble o ciutat. Amb això els Ajuntaments s’han gastat molts diners. I els fenòmens nacionals, de tot tipus, són clarament actius. No es pot analitzar aquest darrer quart de segle, precisament com reacció a la globalització, sense tenir en compte la reactivació de molts nacionalismes. Ara bé, els sentiments de pertinença a una col·lectivitat són molts diferents els d’un executiu que sempre viatja o els d’una caixera de supermercat, però amddós han de construir els seus ‘móns’.
Seria, en aquests moments, la comunitat religiosa la més debilitada?
Si parlem dels catòlics, sí. A Catalunya són els que s’ho passen malament. En canvi, a la resta del món les esglésies són plenes, amb gent gran i jove, i les comunitats religioses tenen un gran paper social. Ara bé, hauríem d’anar en compte a no enterrar aquells que encara són vius. Certament, però, l’Església Catòlica ha desconnectat. Ha perdut el seu paper social, aquell que mantenia viva la parròquia. Ara el rector ja no lidera el barri i al casal parroquial ja no es fan reunions de veïns. Actualment, les parròquies només fan missa i catequesi. Així, de manera desigual, el llenguatge de l’Església i la seva connexió amb el món de cada dia ha entrat en crisi. Tot això ha provocat una pèrdua de pes social i la desvinculació amb els individus.
Vostè ha afirmat que els homes formem part d’una comunitat per sobreviure, per sentir-nos protegit. És la proximitat amb els dirigents de la comunitat allò que ens aporta sensació de protecció?
Això depèn. No se sap mai que és primer, l’ou o la gallina. No tot són sentiments, també busquem alguna cosa pràctica, certa eficàcia. Hi ha d’haver una dimensió efectiva. Per exemple, de l’alcalde no esperem estimació, sinó que mantingui els carrers nets. No és una simple qüestió retòrica de representació social, també és una forma d’organització. Per exemple, quan els temples de les religions de la nova immigració s’omplen, no és només a causa de la fe, sinó perquè els ofereixen uns serveis socials. Potser el dia que l’immigrant tingui papers i feina també s’allunyarà d’aquesta Església. En el cas de l’Església Catòlica, una causa de la davallada de feligresos ha estat la pèrdua de pertinença de les persones a un territori. Ara una persona treballa a un altre poble del que viu, compra a la ciutat del costat, forma part d’una comunitat virtual… en canvi, encara sempre has d’anar a la parròquia del costat de casa. En aquest cas, més enllà de les qüestions ideològiques, hi ha hagut un problema organitzatiu.
El factor de la globalització ha provocat una reactivació contrària, un revifar de les comunitats petites?
Sí i no. Es tracta de moviments simultanis. Avui, la única cosa comprovable és que, en un mateix moments, pertanyem a moltes comunitats. Podem ser simultàniament d’una comunitat virtual amb gent de tot el món o del grup de fans d’en Lluís Llach. Vivim en un món que ens ofereix una gran quantitat d’elements que ens aporten vincles de tota mena amb moltes maneres de comunicar-nos amb altres. Tot genera importats i estretes xarxes d’interrelacions. Mai com ara, hi havia tanta vida comunitària. Però al mateix temps, mai com ara, hi havien hagut tantes fronteres. Avui les fronteres ens passen per dins de casa. Entre pares i fills les distàncies són molt llargues. Al segle XXI, les coses que uneixen un pare i un fill són menys que abans: el llenguatge de les noves tecnologies, els gustos musicals… Per exemple, també tenim fronteres comunicatives vinculades als mitjans. En general, els telespectadors de Tele5 no són els mateixos que els de TV3 o els oients de Catalunya Ràdio i els oients de la Ser segur que veuen el món diferent. Per tant, vivim en un món amb més fronteres, encara que siguin dèbils; en un món amb més comunitats i, per tant, en un món molt més complex.
Però aquestes comunitats no necessàriament han d’estar sempre enfrontades. Un militant del PSC i un del PP poden estar cantant el mateix himne al Camp del Barça.
Exacte. Les comunitats depenen d’on et trobis. En aquest sentit el món cada cop és més complicat. Hi ha gent que valora això negativament, però emps crec que pot ser molt enriquidor.
Sembla estrany parlar de comunitats virtuals quan aquells que consideren individualista, solitària i egoista la societat actual exemplifiquen aquesta idea amb la imatge d’un jove davant d’un ordinador.
No crec que cada vegada estiguem més sols ni que siguem més individualistes, tot el contrari. Precisament, si personalment hagués de descriure un món millor, desitjaria una societat en què la gent visqués més aïllada, menys coaccionada, fos més autònoma, tingués més capacitat reflexiva, no depengués tan del mòbil o d’internet, de la moda, dels amics i de l’oci. Mai no havíem estat tan condicionats per les interrelacions socials. No en faig una qüestió moral, però actualment vivim en una societat molt gregària. Més enllà dels contextos, que òbviament no els podem oblidar, un pastor de cabres d’inicis de segle XX era mot menys gregari que un estudiant universitari actual. A més, avui dia vivim en una societat molt crèdula. La gent es creu els rumors, les estadístiques… pocs posen distàncies amb les informacions o contrasten res. De forma preocupant, actualment proliferen tota mena de irracionalitats: medicines alternatives no demostrables, horòscops, reencarnacions, espiritismes… Això és el que passa realment al carrer, en canvi, defensem que la nostra societat és completament racionalista. Fins i tot, la gent que es considera “alternativa” és d’un gregari i una superficialitat brutal.
Per tant, com podem mantenir la nostra personalitat, sense sentir-nos al marge de la societat?
Aquest sempre és un exercici de resistència i una qüestió d’educació. Alguna vegada el meu fill m’ha dit: “En aquesta casa som ben rars”. I la meva resposta ha estat: “No saps pas quina alegria em dones, perquè tota la vida he procurat ser rar”. Sentir-se rar i no enfonsar-se ha estat, entre altres, el meu objectiu com educador. Aprendre a resistir i no haver d’anar segons el corrent que marquen els altres per acontentar-los, crec que ha de ser la base de l’educació i l’enfortiment del caràcter. Però vivim en una societat en què tota la pedagogia, fins i tot la més ‘progre’ i d’esquerres, ha promocionat la solidaritat, la germanor, la cooperació… coses “tovetes”. En canvi la formació del caràcter es considera una cosa carca. Per exemple, abans en els moviments escoltes, una prova de superació era passar-se una nit sol en plena muntanya. Una persona que supera d’aquesta manera les seves pors després pot superar la pressió social. En canvi, l’educació actual només aconsegueix individus gregaris, dependents i no solidaris. Aquest és el gran drama.
I aquesta educació, s’ha d’aplicar des de ben petits?
Sí, de fet, des de la primera setmana de vida. Ara està de moda “el pit a demanda”. Quan un nen plora ha de menjar. Amb aquest sistema només aconsegueixes que la criatura ordeni una estructura del món completament subjectiva. La idea és: “Quan tinc gana algú m’ha d’atipar”. Si el món no hem respon ploro. Així, aquest model de la primera setmana l’allarguem fins que som adults. Sense unes directrius la persona no és relaciona amb el món reconeixent que aquest hi és, que té el seu ordre i que tu t’hi has d’adaptar.
La persona és, més o menys, manipulable si forma part d’un grup?
Un grup és una cosa organitzada i estructurada, per tant, si el grup està format per persones amb caràcter, té capacitat d’acció i està ben dirigit pot ser molt més eficaç que una sola persona. Aquí influeix el nostre actual concepte d’amistat: generalment només som amics d’un altre en la mesura que ens satisfà alguna necessitat. Tenim amics de circumstàncies i d’intercanvi de favors. Un grup d’amics amb aquest tipus d’amistat és molt manipulable, no té cap força, ni efectivitat, de fet, es redueix a un grup de consumidors. En definitiva, per formar un grup eficaç cal gent amb caràcter.
En aquest sentit, la publicitat deu ser un dels sectors econòmics que més té en compte els grups.
La publicitat no és manipuladora. Si fos tan fàcil manipular-nos aniríem tots uniformats. La publicitat parteix de l’observació dels individus i a partir d’això construeix un discurs útil pel vendre. Si una cervesa s’anuncia dient que és la que veu tothom és perquè la vol vendre a un públic molt ampli. Ella per si sola no genera unió. El publicista s’inventa la manera de dir les coses, però no s’inventa el client. Per tant, si observem atentament la publicitat veurem ben retratada la societat que tenim.
Som suficientment conscients que formar part d’una col·lectivitat també representa una responsabilitat, allò que s’ha anomenat “responsabilitat social”?
En el tema dels valors m’incomoden les reflexions moralistes. No m’agrada parlar de ‘valors’, els considero una cosa retòrica. Prefereixo parlar de virtuts. La família és un valor? Doncs depèn de la família. La solidaritat és un valor? Doncs, depèn. N’hi ha de paternalista, perversa… La tolerància és un valor? Doncs, també depèn. En situacions d’injustícia cal ser intolerant. Per tant, la paraula ‘virtut’, com que s’emmarca més en la pràctica, en “l’exercici de”, em sembla més correcte. Això ho dic perquè quan parlem de responsabilitat sovint ho fem des d’un pla retòric, com una pressa de consciència que l’individu aporta a la societat de més a més. Si fem això limitem la responsabilitat a les bones persones, a aquells que tinguin “consciència de”. Però d’aquestes sempre ni haurà poques. Per tant, la idea de responsabilitat m’agradaria més vincular-la a les regles del joc social. És a dir, pensar quines situacions conviden o permeten l’home a pensar i ser responsable.
Per exemple…
Si agafo el cotxe i vaig per la carretera em trobaré amb situacions que em portaran a ser irresponsable. De vegades en una carretera hi ha canvis de velocitat aparentment irracionals, doncs, una confusió d’aquest tipus provoca conductes irresponsables. Per tant, per a mi és important descobrir com és que en una societat com la nostra hi ha tants elements que ens condueixen a la irresponsabilitat. En definitiva hauríem de saber: primer, si hi ha algú que treu profit de la responsabilitat. Segur que hi ha gent que en fa un negoci. I, en segon lloc, observar si moltes de les anomenades conductes irresponsables són el resultat de confusions comunicatives. Quan un diari anuncia a portada que hi haurà un macro “botellón” està fent un anunci gratuït a una concentració de borratxos. I quan l’alcalde declara que després de la nit de Sant Joan “només” s’han recollit 33 tones d’escombraries a la platja, també ens diu que això és normal. Tot això són crides a la conducta irresponsable. En definitiva, la irresponsabilitat no és un problema de comportament només individual, sinó un problema de regles de joc i de comunicació confusa.
Però la responsabilitat, en part, sí ha de sortir d’un mateix…
Una persona de caràcter podrà prendre decisions responsables al marge de les confusions comunicatives, però molts altres no ho faran. Una societat amb majoria de persones amb caràcter fort no existeix ni ha existit mai. És utòpic pensar que la transformació social només es farà a base de la transformació del caràcter o plantant cara a les regles del joc. M’agrada ser d’aquests i fer que els meus fills ho siguin, no puc confondre el que jo vull o penso amb la majoria social. Un exemple. Quan es van obrir els hipermercats hi havia un rètol que deia: “Torni el carro al seu lloc”. Ningú ho feia. Com es va resoldre? Fent crides a la irresponsabilitat? No. Demanant un euro per cada carro. Al cap d’avall, com que ens interessa que no hi hagin accidents, hem de generar regles de joc.
Però per aquest camí, d’aquí uns anys, tirar un paper a la paperera, un fet perfectament normal, es pot convertir en una acció heroica.
Però també ens podem preguntar: La nostra manera d’entendre la responsabilitat no és al mateix temps també una responsabilitat forçada? Quan llencem un paper a la paperera ho fem de forma responsable o per què tenim interioritzada la coacció? No tinc resposta, només és un plantejament. Per tant, posar un carro a la pila o tirar un paper a la paperera ha de ser una qüestió de consciència? No dic que no haguem de parlar de responsabilitat social des d’un ordre moral, però quan ho fem només ens limitem a la bona educació: no cridar, ser nets…. Hem de distingir entre ser bones persones i ser ben educats. Hem de ser ben educats, perquè això afavoreix l’organització de la vida en societat, però no es tracta d’una qüestió moral.
S’aproxima l’11 de setembre, dia de la festa de la nostra identitat nacional. Les identitats nacionals que ens aporten?
Precisament, en les identitats nacional hi ha elements molt útils per entendre la responsabilitat social. Quan una colla de cretins a la nit es dediquen a destrossar mobiliari urbà hem de veure, més enllà d’una colla de borratxos i salvatges, una colla d’individus als quals no els hem ensenyat a estimar el país. No destrossem les coses que ens estimem. Aquesta gent són un fracàs d’incorporació a la comunitat. La nació ens permet, de manera simbòlica, representar l’interès de la comunitat per sobre de l’individu. Quan es dissolt la vinculació amb la comunitat nacional desapareix l’interès per lo general. Quan la gent amb els seus actes no veuen que fan un mal a la resta de ciutadans i del país es tracta d’un fracàs nacional. La identitat i la nació no tenen res a veure amb moltes de les tonteries que es diuen. Tenen a veure amb la representació de l’interès general i l’estimació dels elements que configuren aquella nació: literatura, llengua, paisatge…
