“Passeu, és gratuït”. Són passades les dotze de la nit del primer dilluns de desembre i un gillet jaune –un jove que bé podria ser estudiant o pagès, habillat amb l’armilla groga que identifica els promotors d’aquesta revolta– anima a passar sense por el darrer peatge francès abans de la frontera, que té la barrera aixecada.
A Tolosa de Llenguadoc, 36 hores abans, hem pogut veure amb tota naturalitat crema de contenidors i de marquesines, llambordes aixecades del terra –una ressonància del Maig del 68–, corredisses de joves estudiants, i hem notat la flaire dels gasos lacrimògens. França crema, diuen els diaris. Però ho fa amb una certa normalitat, com si tampoc fos res de l’altre món. Això, venint de Catalunya i de les exquisitament pacífiques manifestacions independentistes de les darreres set Diades, realment és sorprenent. Un cert nivell de violència sembla perfectament metabolitzada en la societat francesa.
De fet, contrasta la contundència de les accions a les ciutats amb l’actitud dels propis gillet jaunes: els que ens hem trobat de pujada semblava que participessin d’una mena de campanya de solidaritat, bevent cafè i rient a peu d’autopista. Els que no reien gens, òbviament, eren els conductors dels camions aturats al pont de l’autopista, als quals impedien introduir mercaderies a França…
Llegeixo als diaris francesos que es consideren les mobilitzacions més rellevants al país des del Maig del 68, del qual es compleixen cinquanta anys. No sé pas si és una valoració massa grandiloqüent tenint en compte l’afició dels francesos a manifestar-se i a convocar vagues, com ens recorda Jordi Ferrerons a Gracias, Francia.
Un gilet jaune. Un estri quotidià que canvia de funció i passa a ser un identificador. Com “La revolució dels paraigües”, a Hong-Kong. Una vegada més, un absurd papanatisme fa que, a priori, sense saber massa cosa d’aquella realitat concreta, ens faci gràcia la petita revolució que veiem per la tele durant uns dies. Ens encanta l’historieta de còmic, de bons i dolents, d’herois lluitadors de causes perdudes contra malèvols policies que els dispersen que ens ofereixen els telenotícies a l’hora de dinar. Informació que juga a ficcionar-se i que, gràcies a això, triomfa.
Vistes des de fora, ens fan gràcia, les revolucions. Però poques vegades coneixem els motius profunds d’aquestes seqüències –i per tant si són plantejaments d’equitat, de solidaritat… o completament a l’inrevés–, perquè això implicaria llegir, aprofundir, valorar pros i contres… En canvi, deixem que ens envaeixi una certa superficialitat i comprem sense reserves qualsevol moviment popular, espontani, contestatari… sense intentar analitzar si és reaccionari o no, per exemple. Si és que el convé a una societat o no.
Som així. Periòdicament necessitem satisfer el desig de revolta contra el sistema. És l’herència més palpable del Maig del 68, que els francesos pateixen com ningú. Però nosaltres també. Estaria bé que ho comencéssim a tenir en compte. I a actuar en conseqüència.
