Davant la crisi econòmica i climàtica torna a estar de moda la tendència “de tota la vida” (o el costum que tenien els nostres avis i àvies) de reparar les coses que es fan malbé.
En les èpoques de bonança, l’economia capitalista de consum ha promogut la idea de l’obsolescència programada, de la caducitat d’aparells i objectes que, després d’uns quants usos, substituïm per uns de nous. Mòbils i electrodomèstics, però també la roba, són alguns dels objectes dels quals ens desfem després de fer-los servir durant una temporada més o menys llarga. Ho fem, sovint, sense reflexionar sobre la quantitat de residus que estem generant, a banda de la despesa de recursos naturals que hi ha darrere de la producció d’aquests articles, com ara la indústria del tèxtil, una de les que consumeix més aigua, per no mencionar l’explotació laboral d’algunes marques fast fashion.
La resistència a aquest consumisme desmesurat implica reparar les coses per poder-ne allargar la vida útil. No és una tendència nova: com hem comentat, els nostres avis ja ho feien. Però en els darrers anys aquesta tendència està revifant. La prova més fefaent és la proliferació de tallers de reparació, que a països com Anglaterra és més que evident i que també es comença a percebre a casa nostra.
Al Regne Unit, un programa de la BBC anima la gent a reparar abans de llençar aparells i objectes. En aquest programa fins i tot hi va fer una petita aparició el rei Carles d’Anglaterra, cosa que ha donat impuls a aquesta tendència sostenible i ha fet sorgir nous tallers de reparació. A Gal·les, el mateix govern ha finançat la creació d’una xarxa de “cafès de reparació”.
Fins ara ens semblava acceptable que un aparell sigui més barat i duri poc temps. Però la crisi climàtica obliga a prendre mesures per frenar el consum. I en aquest aspecte, les grans marques també han de fer un pas endavant. En aquest sentit, també hi ha hagut iniciatives legislatives als Estats Units per demanar que les grans empreses facilitin l’accés a peces de recanvi, cosa que fins ara no sempre resulta fàcil, precisament per fer que la gent compri un objecte nou quan se li espatlla el vell.
Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU és, precisament, la producció i el consum responsable. Es tracta, fins al 2030, de reduir la generació de residus a partir de la prevenció, la reducció, el reciclatge i la reutilització. Reparar un mòbil, una torradora que no acaba de funcionar i fins i tot arreglar la roba per poder-la portar més temps són iniciatives que poden contribuir a fer realitat aquest objectiu.
Posar remei també al medi ambient:
Segons l’informe de Milanuncios, l’any 2020 el mercat de segona mà va servir per reduir l’impacte mediambiental del CO₂ en 1,2 milions de tones. Aquest informe demostra que, reaprofitant i reparant, es pot reduir l’explotació de noves matèries primeres, reduir la demanda de productes nous, incrementar la vida útil dels objectes i disminuir els residus. La tendència de reparar, a més, pot ser una forma de crear nous llocs de treball de perfils especialitzats per treballar en tallers de reparació, com ara tècnics o modistes. Aprendre a sargir una peça de roba pot ser, per altra banda, una activitat divertida que ens permeti adquirir habilitats manuals noves.
