Protàgores enceta el relativisme afirmant que l’humà és la mesura de totes les coses. A la Grècia clàssica es descobreixen altres pobles i cultures (amb diversos costums i déus). A la sorpresa i a l’inicial estan equivocats li segueix el i si ens equivoquem nosaltres? I si ens equivoquem tots? I d’ençà d’aleshores perdura el relativisme.
L’Antropologia estudia la varietat de cultures. La Sociologia l’evolució de les morals en el temps (irrupció d’idees noves i col·lectius abans ignorats) i els desacords en cada moment donat (pensem avui igual sobre opcions de gènere, feminisme, valors, LGTBI, drets d’ètnies i minories culturals, ecologia, consciència animalista, dret a decidir, etc?). Relativisme és dissens, desacord, i, segons Rorty, l’ens equivoquem tots té una negativa connotació dissolvent. Però mirant-ho a l’inrevés: admetre només una moral, la moral, no és absolutisme/fanatisme?
Amb això ja hem entrat en les observacions sobre la moral o la metamoral. Hume distingeix entre l’és (àmbit de fets) i l’haver-de-ser (el caldre o àmbit de valors); diu que un judici moral no és ni veritable ni fals, perquè expressa primàriament emocions o sentiments (emotivisme moral). Kant no veu sortida al batibull d’ètiques materials o de continguts (són les que diuen “què” està bé o malament) i aposta per l’ètica formal o de condicions (es fixa en el “com”). D’aquí la formula de l’imperatiu categòric: obra de manera que la guia d’actuació sigui elevable a màxima universal. L’humà és la finalitat suprema, no és subordinable a res.
Seguint aquest fil, Bobbio observa que el relativisme moral és compatible amb l’establiment d’uns mínims comuns denominadors; no cal cap absolut, n’hi ha prou amb referències mòbils, com les històriques (ho concreta en els Drets Humans). Hare afegeix el requisit de coherència lògica. També Christine Korsgaard fa seva la concepció d’humà i l’imperatiu categòric kantià per treballar una proposta moral fixada en els fins.
