Actualment, hi ha analfabetisme visual?
Avui, podem parlar d’analfabetisme visual i, també, d’analfabetisme de lletres, perquè el que hi ha d’una manera molt substancial és un desconeixement del que és la lectura i del que és conèixer a través de les paraules. Els homes de la Il·lustració tenien com a ideal que tothom s’arribés a alfabetitzar. I, en teoria, la nostra societat és una societat alfabetitzada, però només en teoria.
Per què “només en teoria”?
La gran majoria de la població, com que no llegeix en l’edat adulta, és analfabeta funcional. Això, des del punt de vista de la paraula. Des del punt de vista de la imatge també hi ha un gran nombre d’analfabets, perquè la gent mira però no veu. Està acostumada a mirar de manera tan superficial que no penetra en la imatge i, per tant, no veu.
Alguns experts només associen l’analfabetisme visual a l’art, però la imatge és molt més. Podem no ser capaços d’interpretar un quadre de Goya, però tampoc una emoticona, no?
Cert. És tan so La novena simfonia de Beethoven com el tam-tam, el problema és que, avui, la majoria de les persones ja no saben distingir entre l’una i l’altra. I, amb les imatges passa el mateix. No m’estranyaria gens que, en aquests moments, un professor que volgués semblar molt modern, estigués dient a la universitat que una emoticona és una obra d’art. Entre altres coses perquè és molt més fàcil ensenyar emoticones que explicar el Renaixement.
Imatge és tot el que veiem o només el que ens transmet alguna cosa?
Això és molt relatiu. En principi, imatge ho pot ser tot, però no tot és obra d’art. L’obra d’art és una imatge que té complexitat i en la qual hi ha un joc dialèctic de contradiccions. A més, una obra d’art sempre ha de generar una commoció estètica i una comunicació no lineal ni senzilla. Això, però, depèn de la concepció que tinguis de l’ésser humà. Hi ha gent que considera l’home com un ésser senzill, elemental i lineal. En canvi, jo considero que l’ànima humana és complexa. I, a causa d’aquesta complexitat, un home no pot tenir mai la consciència tranquil·la. Podríem dir que alguns veuen l’home com una emoticona i d’altres el veiem com una figura de Leonardo.
Fins a quin punt l’analfabetisme visual actual és causa de l’augment del nombre d’imatges que rebem diàriament o és un problema històric?
La idolatria és una cosa que ve de molt lluny, des de pràcticament el coneixement del propi ésser humà. La diferència respecte de temps passats és que a la nostra època la idolatria és anorreadora, ho desborda tot. Avui, els éssers humans ja no han d’anar a adorar els ídols a determinats llocs, perquè aquests ídols han entrat a casa seva i dins de la seva consciència. I aquesta idolatria és la que ens condueix a una mirada superficial i a la incapacitat de penetrar més enllà de la capa inicial de la visió.
No sabem llegir les imatges o ja són tan habituals en el nostre dia a dia que ni ens hi fixem?
La gent ja no les veu. Només veu una mena de simulacre de la pròpia imatge. La darrera vegada que vaig ser a Roma vaig voler tornar a anar a veure La pietat, de Miquel Àngel, però, al final, no ho vaig fer perquè hi havia molta gent aglomerada. Aleshores, però, vaig fer l’experiment d’analitzar com els visitants miraven l’obra: feien una cua que potser durava tres quarts d’hora, arribaven on hi havia La pietat, s’hi giraven d’esquena, es feien una selfie i marxaven. Havien fet una cua llarguíssima i, en arribar allà, es feien una foto d’ells mateixos i després se n’anaven. Per tant, avui, no solament no llegim les imatges, sinó que ni tan sols les veiem.
Els éssers humans ja no han d’anar a adorar els ídols a determinats llocs, perquè aquests ídols han entrat a casa seva i dins de la seva consciència.
Una selfie que, segurament, quan arribin a casa, no tornaran a mirar mai més.
No, perquè no ha penetrat. Passa igual amb la manera que tenim ara de mirar les sèries a les plataformes de televisió. N’hi ha algunes de molt bones, però, en general, no creen memòria visual. De la mateixa manera que la gent es recorda, anys i anys, d’escenes de pel·lícula que l’han marcat, també hi ha escenes de sèries que mai més ningú recorda perquè no creen memòria.
Molt cert. Consumin una sèrie darrere l’altra, i, de vegades, sense ni temps de deixar pair la primera.
De fet, actualment la paraula tampoc crea memòria, només fem ús de la memòria dels aparells. Molta gent busca paraules a la Viquipèdia, però no la reté més enllà de la recerca.
Abans, mirar la televisió també era una acció més solemne: la família es reunia al voltant d’un aparell. Això s’ha perdut.
Sí. I per tot això, des del punt de vista de la memòria, aquest consum no és fèrtil, és pla.
La lectura demana una dosi important d’esforç, potser per això encara retenim millor les paraules que les imatges?
Precisament, perquè la lectura requereix esforç, avui es llegeix molt poc. La gent no està interessada en l’esforç en solitari que requereix la lectura. En tota l’allau de reaccions que va generar el tristament famós informe PISA, jo no vaig sentir la raó fonamental que, segons la meva opinió, hi ha darrere dels mals resultats: els espanyols són fluixos en comprensió lectora i matemàtiques perquè tenen por d’estar sols.
Quina és relació hi hauria entre els resultats educatius i la soledat?
L’espanyol crida molt perquè té por d’estar sol amb els seus propis arguments. Cridar, ser dolent en matemàtiques i comprensió lectora i tenir por a la soledat i a l’elecció, van junts. Tant la lectura —passar una pàgina o no— com la resolució d’un problema matemàtic són el desenvolupament d’una sèrie d’eleccions individuals.
Ens hauria de preocupar que l’analfabetisme visual no sigui una prioritat per als responsables polítics?
La poca lectura i la molt poca estima per la paraula també es trasllada al terreny polític. Actualment, dir “et dono la meva paraula” no sembla que signifiqui res. La gent es confronta més amb les imatges que amb la paraula perquè creuen, entre cometes, que són “més senzilles” i que requereixen menys esforç. Per poder llegir has de fer que el llibre et vingui cap a tu, en canvi, les imatges ens arriben soles per multitud de pantalles i canals. Per aquest motiu, la gent no fa un viatge d’exploració de la imatge. Deixem que les imatges arribin a nosaltres, però no les processem. La publicitat, per exemple, fa servir mil imatges, però això no vol dir que aquestes imatges les aprofiti qui les veu.
Com podem aprendre a fer aquest viatge d’exploració de la imatge? I qui ens l’hauria d’ensenyar?
Aquest no és un problema de l’escola. S’haurien de canviar els pares, les famílies i la gent. En el sentit etimològic de la paraula, l’autèntic idiota respecte de la paraula i la imatge és la gent. Els mestres fan el que poden enredats pels que han imposat la pedagogia de l’entreteniment. Ara bé, els primers que exerceixen aquesta pedagogia són els pares que, quan el seu fill té dos mesos, ja li planten una pantalla al davant. Per canviar això s’ha de fer un canvi de sensibilitat de la societat i fer una revolució.
No sembla pas que estiguem “en temps de revolució”.
No, avui estem en un temps d’apatia i d’entreteniment.
Això vol dir que, en condicions idònies, podem aprendre a veure imatges?
Si jo fos un dictador i volgués millorar la qualitat de la visió de les imatges dels meus ciutadans, en prohibiria el 98 o el 99 per cent. El problema actual és la saturació d’imatges. Com més imatges hi hagi, més pobra serà la relació home-imatge. Jo, en aquest punt de la vida, ja només aposto per solucions radicals, encara que aixequin moltes crítiques. Estem en un cercle viciós. S’haurien d’aplicar mesures radicals, però als ciutadans els semblarien poc democràtiques i lliures.
Respecte de la saturació d’imatges, hem arribat al límit?
No s’arriba mai a la saturació màxima. L’home sempre pot fer un pas més. Això, en el camp en què s’aprecia més és en el tecnològic. Quan sembla que hem arribat a un punt de no-retorn, apareix un nou aparell que ens fa tornar a mirar endavant. I, això no és un problema de la tecnologia, sinó de no acompanyar aquesta tecnologia d’una exploració crítica.
La gent es confronta més amb les imatges que amb la paraula perquè creuen, entre cometes, que són ‘més senzilles’ i que requereixen menys esforç.
Les imatges ens transmeten emocions: bellesa, crítica, indignació, rebuig… Ens podem tornar insensibles a conseqüència d’aquesta saturació?
Sí, i tant. Per exemple, la bellesa o no d’una imatge és una cosa molt subjectiva, però no es pot percebre sense l’exercici d’exploració del qual parlàvem abans. Sense exploració no hi ha imatge. L’augment actual del predomini de la pornografia sexual es pot aplicar a tots els terrenys, també el visual. Cal tenir en compte la diferència entre pornografia i erotisme. La pornografia és una possessió instantània de les coses, en canvi, l’erotisme és una aventura i una explotació. En aquest sentit, estem en una societat molt pornogràfica i molt poc eròtica.
Valors com la bellesa o l’estètica es poden atrofiar si no som capaços de veure el que mirem?
La idea de bellesa és subjectiva. Cada persona té dret a trobar bella una determinada cosa. Hi ha gent que troba bella una cosa completament kitsch o cursi. Contràriament, hi ha gent que troba belles coses que demanen una comprensió més plural i més complexa. La contemplació d’una obra d’art o d’una imatge bella no està lligada estrictament a la informació, és un impacte sobre la nostra sensibilitat. Ara bé, si una persona té més informació d’una obra o imatge, la commoció es multiplica.
Imatge i paraula poden conviure de forma separada o sempre han d’anar juntes?
La imatge sense la paraula i la presència del logos és idolàtrica, i tota idolatraria crea fanatismes i populismes.
La revolució tecnològica és una causa clau d’aquesta pèrdua de comprensió de les imatges?
Abans, la foto tenia el moment màgic de fer-la perquè només se’n feia una, però, sobretot, el moment màgic de revelar-la. En les cambres de llum vermella podies veure com apareixia lentament la imatge. La foto podia ser millor o pitjor, però aquell moment era especial. Ara tothom és molt bon fotògraf perquè, si fas cent fotografies d’una cosa o persona, segur que una sortirà bé. Tot està automatitzat. Abans, una fotografia es guardava durant generacions, com un document històric. Actualment, fas una foto, potser la mires un dia, però ja no la tornes a mirar mai més.
Quins valors podem perdre o atrofiar si s’accentua aquest analfabetisme visual?
Els valors que es perden amb l’analfabetisme visual són molts. Ens estem perdent tots els valors que no estan lligats a una visió idolàtrica del món. S’està perdent el llenguatge de les plantes, dels animals… Ara la gent veu un conill i amb prou feines sap que té un conill al davant. Juntament amb la pèrdua general de la memòria, s’ha perdut la pèrdua de la memòria de les imatges. Podríem fer una enquesta: anar a una floristeria i preguntar als clients quantes plantes i flors són capaços d’encertar.
Una prova de foc.
Segur que el resultat seria baixíssim. La gent no sap reconèixer el que veu.
Rafael Argullol (Barcelona, 1949) és narrador, poeta, assagista i catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. És autor de més de trenta llibres en diferents àmbits literaris, una obra que ha estat reconeguda amb destacats premis. Les seves darreres publicacions són Danza humana (2023), Las pasiones según Rafael Argullol (2020) i Poema (2017). Ha estudiat Filosofia, Economia i Ciències de la Informació a la Universitat de Barcelona. Ha estat docent en diverses universitats europees i americanes i ha impartit conferències en ciutats d’Europa, Amèrica i Àsia. També ha intervingut en diversos projectes teatrals i cinematogràfics.
