El nostre segle és un temps de canvis importants en les maneres de pensar i de viure aspectes crucials de la vida humana com l’amor, la sexualitat, les relacions familiars, els intercanvis comunicatius, les formes de treball, les possibilitats d’oci, les perspectives de futur… Moltes coses alhora que les generacions més joves fan seves sovint amb molta naturalitat, però que costen d’entendre i espanten a moltes persones més grans. Aquestes es troben davant de relats i d’apel·lacions ètiques i de valors que consideren estranys i que de vegades els desconcerten.
Les activitats socials que depenen de les institucions no sempre proporcionen totes les eines necessàries perquè les persones puguin orientar-se i desenvolupar-se adequadament en aquest context plural i desigual (injust) en molts sentits. Les famílies i els amics no sempre són el suport que les persones necessiten. Com poden doncs arribar a ser persones madures? I com pot ser madur el conjunt de la societat?
Què significa ‘ser madur’?
Sempre ha estat molt difícil delimitar què significa ser madur. El psicòleg nord-americà Gordon Allport (1897-1967), en el llibre La Personalidad. Su configuración y desarrollo, ho va intentar a mitjans del segle XX, indicant que la personalitat madura s’aconsegueix mitjançant l’extensió del Jo, és a dir, quan el Jo es projecta cap al futur i cap a l’entorn social; la qual cosa implica establir relacions afectuoses amb un mateix i amb les altres persones, tenir una percepció realista de la societat i de si mateix, ser perspicaç i tenir sentit de l’humor, responsabilitzar-se de la pròpia vida i de les persones que es troben a càrrec seu, tenir una visió del món coherent que doni sentit a la vida integrant el seu pensament i la seva acció. El desenvolupament d’aquesta capacitat de viure responsablement, de compromís ètic amb un mateix i amb els altres, constitueix el tret essencial de la concepció de la persona madura o equilibrada.
Altres autors van seguir aquesta estela. Per exemple, la definició de maduresa proposada per Steinberg i Cauffman a Law and Human Behavior (1996) incorpora elements com l’orientació envers el futur (en lloc de la gratificació immediata), la planificació anticipada (en lloc de la presa de decisions impulsiva), la contenció física (en lloc de l’ús de l’agressió frustrada) i la preocupació per les altres persones (en lloc del comportament egocèntric o indiferent).
Les persones poden desplegar aquestes capacitats amb el seu esforç i amb l’ajuda dels seus entorns socials (família, escola, amics, intercanvis comunicatius diversos), però també poden tenir problemes per aconseguir-ho. Les frustracions emocionals i de diferents tipus que es poden experimentar en els primers anys de vida poden esdevenir barreres infranquejables per a infants i adolescents, i també en èpoques més tardanes poden ser obstacles difícils de superar per qualsevol persona.
Si això és així en les situacions de la vida normal, pensem en el xoc que representa l’experiència de viure amb les limitacions imposades per la pandèmia, durant un període de més d’un any i mig…
La prova de foc de la pandèmia
La covid-19 està sent una prova de foc per a tots nosaltres, com a persones individuals i com a societat. Una situació que ha obligat a trastocar de dalt a baix la nostra vida quotidiana, a reorganitzar els nostres treballs (o fins i tot abandonar-los), a suspendre drets fonamentals. Quelcom així era impensable en aquest segle XXI tan orgullós de la seva capacitat de creació tecnocientífica i el seu potencial de producció de riquesa i de protecció humana.
Els científics havien avisat que això podia passar. Les famílies de coronavirus es van multiplicant i afecten els humans de manera cada vegada més agressiva. Però la societat no s’havia preparat per a aquesta contingència. Tenim molts míssils i antimíssils, però els hospitals no tenen un estoc suficient de vestits de protecció ni el material necessari, ni prou personal, ni protocols adequats per una situació d’aquestes característiques. Tenim avions de combat i carros blindats i es fan maniobres militars periòdicament, però no hi ha cap pla d’actuació institucional conjunta per afrontar situacions excepcionals, per tal que els ciutadans, a més de la pandèmia, no hagin de patir les baralles dels polítics, les discrepàncies dels jutges, el tracte desigual en les diferents zones geogràfiques, juntament amb les mancances econòmiques. Aquestes consideracions no es refereixen només a Espanya sinó a la majoria de països.
Moltes actuacions polítiques no han tingut la coherència estructural ni la justificació social i ètica, ni la visió de futur de les decisions madures.
Pel que fa a les institucions polítiques, no crec que es pugui dir que les administracions s’hagin mostrat madures. Moltes actuacions polítiques no han tingut ni tenen la coherència estructural ni la justificació social i ètica, ni la visió de futur, característiques de les decisions madures. Això no vol dir que tot s’hagi fet malament. Cada partit polític ha adoptat un paper segons les seves conveniències i han respost de manera més o menys responsable a les necessitats del bé comú. Els governs han hagut de prendre moltes decisions greus sense tenir els coneixements que requeria la situació i han anat aprenent i rectificant sobre la marxa, a partir de la constatació dels errors i les aportacions dels científics; en els primers mesos no es podia fer d’altra manera davant l’absència de saber. Però, després, no sempre han estat conseqüents amb l’experiència adquirida.
La reacció ciutadana
Pel que fa als ciutadans, hem de constatar la diversitat de grups i la pluralitat de comportaments que configuren el conjunt social. Moltes persones, jo diria que la majoria, han estat conscients de la responsabilitat que calia en un moment històric de tanta gravetat i de l’obligació de fer pinya per enfrontar els problemes que s’anaven presentant. El confinament ha estat molt dur tant des de la perspectiva física, com psíquica i social, amb resultats ben diferents segons els grups; en molts casos l’aïllament ha contribuït al reforçament dels lligams familiars i a l’estabilitat de les persones, però en altres casos ha agreujat els problemes personals ja existents, donant lloc a situacions de maltractament d’infants, violència de gènere o altres conductes traumàtiques pels convivents d’una mateixa casa.
Segons informa l’Observatori del Suïcidi a Espanya, d’acord amb les dades del Instituto Nacional de Estadística, l’any 2020 s’han registrat a Espanya 3.941 suïcidis, un 7,4 per cent més que l’any anterior, xifra que significa un augment de 270 defuncions, sent la xifra més alta de totes les registrades des de 1906. Habitualment se suïciden més homes que dones, però el 2020 l’increment de dones va ser del 12,3 per cent i el d’homes un 5,7 per cent. És la primera vegada que se superen les mil morts de dones per suïcidi (1.011), així com també s’han de comptar catorze suïcidis de menors de quinze anys (set nens i set nenes), duplicant els casos de 2019; els suïcidis de majors de vuitanta anys han augmentat un vint per cent. Aquestes dades, sumades a les defuncions per la covid-19, indiquen ben clarament que l’any de pandèmia ha estat un temps terrible i tràgic per a molta gent.
La mortalitat que s’ha donat a les residències a causa de la covid-19 i la forma en què s’ha tractat els seus residents són una mostra extrema de la manca de responsabilitat dels serveis que se’n cuiden i de les deficients condicions materials i humanes de molts d’aquests centres. Fa anys que s’ha de regular i supervisar adequadament la formació del personal assistencial i la relació del nombre d’assistents respecte del nombre de residents. Ja abans d’aquesta pandèmia, massa vegades s’havien trobat casos de desatenció i fins i tot de maltractament. No sembla que els principis ètics fonamentals siguin respectats en molts d’aquests llocs. Veurem si a partir d’ara es prendran les mesures urgents que cal implementar per superar aquests problemes.
Més propaganda que pedagogia
La comunicació política ha estat, en aquest període, més propagandística que pedagògica, un fet ben lamentable atesa la gravetat de la situació i la necessitat de donar bona informació a l’abast de tothom i de crear estímuls per promoure la presa de decisions raonables. Els mitjans de comunicació s’han abocat en el tema i s’han escrit articles interessants des del punt de vista científic i social; també s’han fet alguns programes de televisió ben didàctics, però molts mitjans s’han dedicat a reiterar una vegada i una altra les mateixes coses, marejant al personal fins a l’avorriment, i més atents a la pugna política i dels propis mitjans entre ells que a les necessitats reals dels ciutadans.
Els joves, per exemple, necessitaven espais virtuals pensats per a ells, per alleujar el seu forçat aïllament físic dels companys, amics i familiars, així com també les dificultats de l’ensenyament a distància. Molts joves es van quedar sols amb les seves frustracions, una situació que pot portar cap a la depressió, l’agressivitat o la violència. Per sort, molts nens i nenes van assimilar amb més naturalitat que les persones grans les noves formes de vida obligades pel confinament.
Hi va haver grups de joves que van tenir conductes exemplars; hauríem de deixar de parlar “dels joves” en general com si fossin tots ells protagonistes de botellots i de les disbauxes nocturnes en les quals s’inclou la violència. Hi ha grups de joves que fan això, no “els joves”. També hi ha altres grups de joves que s’han dedicat a ser solidaris de diferents maneres, han ajudat als seus amics a vèncer les dificultats de l’ensenyament a distància, s’han preocupat de fer serveis d’ajuda a persones vulnerables i han dut a terme accions de voluntariat.
La valentia dels sanitaris
Durant tots aquests mesos de pandèmia, el personal sanitari ha passat per una prova de foc molt llarga i plena d’ensurts, que ha viscut amb una entrega i valentia extraordinàries. Els científics han fet un sobreesforç investigador absolutament descomunal i el resultat de les vacunes n’és una bona mostra. Ara hauria de ser ben evident per a tothom que la ciència és necessària per a la supervivència de la humanitat, però el negacionisme segueix distorsionant la realitat i rebutjant el que pot salvar les persones. Hi ha grups molt ben organitzats que propaguen idearis dogmàtics i actituds fanàtiques, que incapaciten a les persones per aprendre de l’observació dels fets i del raonament espontani, fent-les impermeables als ensenyaments de la vida i introduint-les en un món fictici creat per a manipular-les.
Hem de reivindicar els ideals de llibertat, sense oblidar que la llibertat sempre ha d’anar lligada al respecte i a la protecció de les persones.
El negacionisme predica que la covid-19 no és tan greu com diuen o que fins i tot és una gran mentida al servei d’interessos ocults, de la mateixa manera que nega teories i fenòmens del món natural que tenen un consens científic molt sòlid, com ara el canvi climàtic, o fets històrics demostrats com ara l’Holocaust. Com es pot esperar una engruna de veritat dels grups polítics i religiosos que propaguen aquestes idees? Si no defensen la veritat, quin és el seu interès?
Quin futur ens espera?
Què en pot sortir d’una experiència tan dura, tan heterogènia i tan premonitòria del possible futur com ha estat i està sent aquesta pandèmia?
Pel que fa a la societat, seria d’esperar una correcció efectiva de tot allò que era necessari i s’ha comprovat que era deficient o inexistent. La llista és llarga i afecta molts sectors, com he intentat mostrar en el meu breu relat, i cal destinar-hi fons públics i privats (la majoria de residències de persones grans pertanyen a empreses privades). Atès que els virus i els bacteris poden ser realment perillosos per a la vida humana en un futur pròxim, s’han de prendre les precaucions adients per combatre eficaçment els fenòmens adversos que puguin presentar-se.
Els científics han d’abocar-se en tot allò que protegeix la vida en el seu sentit més ampli: vida biològica, psicològica, social i econòmica, i els polítics han de posar a la seva disposició els mitjans que requereixen. Els sistemes sanitaris s’han de reforçar, si no volem caminar cap a una greu desprotecció de la vida humana.
Els ciutadans hem d’exigir aquests canvis, altrament no tiraran endavant o tot es quedarà a mig fer; i ho hem de demanar per responsabilitat, per tal de promoure el benestar social i el major desenvolupament possible dels éssers humans. Cada professió i cada individu té la seva responsabilitat.
Hem de reivindicar els nostres ideals de llibertat, sense oblidar que la llibertat sempre ha d’anar lligada al respecte i a la protecció de totes les persones. No podem posar en perill l’existència d’altres per satisfer els nostres desitjos. Cada un dels nostres actes té conseqüències, positives, negatives o indiferents per a la pròpia persona o pels altres. Som lliures de decidir sobre les nostres accions (sí, és un dret fonamental que ha d’emparar l’Estat de Dret), però al mateix temps no podem fer mal a la gent que ens envolta.
Responsabilitzar és tenir cura
Fins i tot, com escriu Hans Jonas a El principio de responsabilidad (2004), hem d’anar més enllà d’aquesta consideració conseqüencialista. No es tracta només de recordar allò que “l’agent ha de respondre del seu acte”, que “haurà de pagar ex post-facto pel que ha fet” i que això té un abast moral i també jurídic, sinó que hem d’arribar al sentit més profund: “Jo em sento responsable primàriament no pel meu comportament i les seves conseqüències sinó per la cosa que exigeix la meva acció. […] Allò primer és l’haver-de-ser de l’objecte; allò segon, l’haver-de-fer del subjecte cridat a cuidar-se de l’objecte”. “Responsabilitat és el tenir cura, reconegut com a deure, per un altre ésser, cura que, atesa l’amenaça de la seva vulnerabilitat, es converteix en preocupació.” D’aquesta manera Jonas considera que el principi de responsabilitat s’imposa a l’ètica del nostre temps com una nova perspectiva fonamental.
La humanitat només té futur si aprenem a ser prou responsables, si sabem prendre a temps i amb fermesa les decisions de protecció de la vida planetària i d’estímul del creixement humà del col·lectiu, malgrat els interessos contraposats i les fal·làcies ideològiques.
Esperem que cada vegada més persones i grups poderosos entenguin que no podem jugar-nos el futur per trenta monedes.
Margarita Boladeras és catedràtica emèrita de Filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en el racionalisme crític, l’Escola de Frankfurt, la filosofia i el gènere i la bioètica.
Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).
