Totes les societats pateixen modificacions al llarg dels anys. El canvi més recent el va portar la pandèmia del coronavirus. Fins a data d’avui, anar a la feina o a la universitat presencialment era un fet, no una opció per a la majoria. No obstant això, el covid-19 va canviar la nostra manera d’estudiar, treballar i relacionar-nos.
La nostra societat s’està transformant. Vivim en un món cada vegada més globalitzat i en el qual els canvis es produeixen de manera exponencial. Les necessitats que tenim avui en dia són diferents de les de fa uns anys i possiblement canviaran d’aquí a un temps. D’acord amb Randstad, el 85 per cent de les feines que existiran l’any 2030 encara no s’han inventat. Si tenim en compte aquesta afirmació, seria interessant reflexionar sobre l’educació. Per tant, les escoles i universitats haurien de modificar, no només el que ensenyen, sinó la forma com ho ensenyen?
L’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OECD) destacava el 2019 tres habilitats com les més importants pel 2030, que se centren en el pensament crític i creatiu; les habilitats socials i emocionals, com l’empatia, responsabilitat o col·laboració amb els altres; i les habilitats pràctiques com la capacitat d’utilitzar internet com un element de coneixement i les noves tecnologies. Si fem cas a aquesta demanda, ens adonem que se centren més en perfils tecnològics i digitals a la vegada que soft skills, com la resiliència, el pensament crític, la flexibilitat, el treball en equip o la proactivitat.
Segons l’informe per a la Cimera Mundial per a la Innovació Educativa, en la qual van participar 645 experts, l’escola es convertirà en un futur en una xarxa d’aprenentatge col·laboratiu, on l’educació, tal com l’entenem avui dia, canviarà. El professor es convertirà en un guia, en comptes de ser la font de coneixement, l’aprenentatge serà personalitat i permanent i, per tant, més car; es prioritzarà l’aprenentatge d’habilitat més que el coneixement en si; i internet es posicionarà com la font i l’anglès com la llengua majoritària. Per tant, toca preguntar-nos: Podem preparar a les noves generacions virtualment?
La virtualitat de l’ensenyament
L’educació a casa o el homeschooling no és res nou. Segons Fuentes Bajo (2015), el homeschooling “es caracteritza per proporcionar l’educació a una llar, que pot comptar amb suport tecnològic o amb educadors aliens a la família” (En Lacarte, 2020). A Espanya, l’educació a distància està contemplada a partir de l’etapa d’educació primària i en casos molt concrets, com es descriuen a continuació (Eurydice, 2021): “Oferir serveis educatius a aquells que no poden cursar un ensenyament a través del règim presencial ordinari, a causa de circumstàncies personals, socials, geogràfiques o d’altres de caràcter excepcional a través del Centro Intregrado de Enseñanzas regladas a Distancia (…).” Els destinataris són estudiants que viuen a l’estranger de nacionalitat espanyola, residents que són a Espanya, però que no poden acudir al centre educatiu per circumstàncies excepcionals.
En aquests casos, l’alumne acompleix les tasques de manera virtual a través d’una plataforma. El professor li facilita el material o els llibres de text amb els quals haurà de treballar. Així i tot, encara que aquesta mena d’ensenyament està contemplat per alumnes de primària, no és l’ensenyament idoni per tal que l’estudiant desenvolupi la capacitat de treballar en equip, d’aprendre habilitats comunicatives o de tenir un pensament crític, així com ser un ciutadà amb una mentalitat global. Com descriu Eurydice (2021), es tracta d’escolaritzar als alumnes en circumstàncies excepcionals. En el cas de l’etapa d’educació infantil, aquesta opció no es troba regularitzada actualment.
La pandèmia canvia les coses
Amb l’arribada de la pandèmia a principis de l’any 2020, les escoles es van veure obligades a tancar d’un dia per l’altra, havent de canviar completament la manera d’ensenyar i d’aprendre. Si bé la pandèmia ha afectat a tots els infants i adolescents, cal destacar que, pel que fa a l’educació, les necessitats d’aquests dos col·lectius són diferents i van en funció de l’edat. Mentre que els adolescents i estudiants universitaris compten amb l’autonomia suficient per continuar amb els estudis de manera virtual, els alumnes d’infantil o els primers anys de primària necessiten el suport dels seus progenitors per poder connectar-se a classe o realitzar les tasques escolar, ja que no tenen encara la maduresa o responsabilitat necessària per realitzar-ho pel seu compte (Lacarte, 2020).
Per tant, quan es parla de preparar les noves generacions en una educació virtual, caldria pensar en els avantatges i inconvenients que ofereix aquesta mena d’educació. Almenys a Espanya, l’educació virtual a Infantil i Primària no és una opció en aquests moments. Potser és perquè la virtualització de l’ensenyament en aquestes edats sembla que és més perjudicial que beneficiosa. En edats primerenques, els infants necessiten el contacte humà dels seus companys i professors, ja que, en aquesta etapa, la metodologia didàctica està basada en el joc que “propicia l’autoestima i la integració social de l’alumnat” (Eurydice, 2020).
Altres problemes de la virtualitat
A més a més, cal tenir en compte que en aquesta etapa els alumnes comencen la lectoescriptura o el coneixement d’un mateix, així com la socialització amb la resta de companys (Lacarte, 2020). Tal com diu Acción Educar (2020), existeixen altres aspectes que dificulten l’aprenentatge virtual com, per exemple, les funcions motrius o executives, el control del comportament, la memòria, l’elaboració d’objectius, la coordinació o la motricitat. Per últim, l’escola és l’espai socialitzador per excel·lència. L’escola és un espai on els nens i nenes interactuen entre iguals i també amb els seus professors. Per tant, és difícil poder ensenyar aquests aspectes a través d’una pantalla.
De la mateixa manera, existeixen altres aspectes que compliquen la virtualització de l’ensenyament. Per exemple, els nens d’Infantil i Primària presenten més dificultats per mantenir l’atenció en un entorn virtual, per tant els professors han de fer un major esforç per mantenir a l’alumnat centrat en la feina, i les activitats que realitzen han de ser més curtes. La falta d’interès i motivació en l’aprenentatge virtual ve causada per la falta de coneixement en les noves tecnologies i l’interès o necessitat dels nens més petits per utilitzar material manipulat, joc simbòlic i el contacte amb altres persones.
Més enllà de la Primària
Si analitzem altres etapes educatives com l’Educació Secundària Obligatòria o els estudis universitaris, veiem que l’oferta és més àmplia. A Espanya, existeix un centre educatiu en el qual els alumnes poden obtenir el títol de graduat de l’ESO sempre que compleixin una sèrie de requisits: ser major de divuit anys o tenir setze anys i un contracte laboral de jornada completa. Pel que fa a la universitat, existeix un ventall més ampli per realitzar estudis en línia.
En conclusió, és important comptar amb les eines digitals necessàries per oferir un ensenyament telemàtic, o fins i tot comptar amb la tecnologia com a suport o com a part del procés d’aprenentatge, però l’educació virtual en les etapes d’educació infantil i primària no sembla l’opció més favorable pel correcte desenvolupament dels infants.
Agustina Lacarte és doctora en Humanitats i Ciències Socials i professora dels graus d’Educació de la Universitat Abat Oliba CEU (UAO CEU).
