L’octubre de 2019 vaig començar a treballar a una botiga d’esports de Gran Via 2 de Barcelona mentre estudiava. I ben aviat em vaig sentir diferent entre els companys de feina: gairebé tots duien tatuatges. Coincidia, en general, amb els qui no havien trepitjat la Universitat. A banda d’això, la seva estètica diferia clarament de la meva: cap molt rapat i amb degradat (en el cas dels nois), arracades, anells, collarets i rellotges de color daurat.
Tres anys després, treballant a la delegació de la Generalitat a Madrid, constato que actualment tatuar-se no és una qüestió de classe ni de nivell d’estudis: la meitat dels treballadors joves també en duen. Persones amb carreres, màsters i lectors habituals. Portem pentinats semblants, mateixa roba…però ells llueixen la pell marcada. A més de les desenes de persones tatuades, turistes i autòctons, que veig cada dia pels carrers cèntrics de Madrid.
Des de petit he sabut que és una pràctica mil·lenària en moltes comunitats tribals o poc industrialitzades. Personalment, però, en el context occidental, sempre ho havia vist com un signe d’agressivitat i, alhora, d’erotisme, propi de gent poc culta i superficial. Però, podia estar equivocat?
El tatuatge ens permet sentir-nos més a prop d’aquella obra d’art que aspirem a ser i que els altres volem que reconeguin.
Després de rumiar-hi bastant, m’atreveixo a dir que l’explicació de per què ara ens tatuem més que abans rau en tres causes: imitació de persones amb prestigi, reforç de la identitat i oposició a la formalitat. El primer factor consisteix en el fet que cada cop més gent de classe mitjana i alta es tatua perquè els ídols de masses (esportistes, cantants, actors, models, influencers, etc) han normalitzat el fet de tatuar-se. Com també van normalitzar en el seu moment els pírcings i les arracades. A més prestigi associat, més normal i justificat esdevé fer-se’n un. El prestigi és el primer agent normalitzador d’una conducta i tatuar-nos (a priori) ens acosta a aquests referents i ens allunya de la massa.
A banda de l’estatus, però, el motiu de fons d’un tatuatge també pot ser una insatisfacció. I és que és probable que qui es tatua tingui el desig d’omplir un buit pel que fa a la identitat, tant l’estètica com la psicològica. Aquesta sensació de no sentir-se complet, que es pretén esvair amb un tatuatge, també és comparable a la cirurgia estètica: recórrer a l’especialista perquè embelleixi el nostre cos, quan el problema sol ser una mancança interior. El tatuatge ens permet sentir-nos més a prop d’aquella obra d’art, d’aquella persona única i irrepetible, constituïda per cos i ànima, que aspirem a ser i que els altres volem que reconeguin. Si bé és probable que ens fem un tatuatge que s’assembla molt al que du un famós, ens singularitza dins del nostre entorn més immediat.
L’hedonisme aposta, en canvi, per la impulsivitat, el sentimentalisme i gaudir dels plaers sensorials intensament. El tatuatge és un nou passaport a aquesta identitat grupal.
És a dir, tot i ser a primera vista un atribut decoratiu com el pentinat o la roba, un tatuatge diu molt més sobre qui som, entre d’altres motius perquè és inesborrable i perquè sol dur associat una història. Una història que creiem que ens fa especials i que es converteix en un pretext per a millorar la nostra imatge davant dels altres.
I, finalment, l’oposició a la formalitat. A tothom li semblaria ben estrany veure tatuat un catedràtic, un psiquiatre o un jutge. És a dir, el món del coneixement, la racionalitat, l’autoritat i les institucions tradicionals proporciona una identitat grupal que es contraposa a la dels qui es tatuen. La dels tatuats es plasmaria probablement en l’hedonisme o fins i tot la bohèmia. Personatges que els representin actualment són els protagonistes d’anuncis de cervesa i les persones que viatgen molt i que fan surf, per posar un exemple. De la marginalitat s’ha passat a l’hedonisme, que no és agressiu però rebutja la gent massa seriosa, intel·lectual i disciplinada. L’hedonisme aposta, en canvi, per la impulsivitat, el sentimentalisme i gaudir dels plaers sensorials intensament. El tatuatge és un nou passaport a aquesta identitat grupal.
No obstant, aquest col·lectiu hedonista i bohemi, que com a bohemi s’ha d’entendre a priori en el sentit de col·lectiu deslligat de les convencions socials, cau en una paradoxa. I és que cada cop tatuar-se és una conducta més gregària i interclassista i, per tant, menys disruptiva.
Alguns podrien dir que l’objectiu de tatuar-se simplement és fer més estètic el nostre cos o dur sempre amb nosaltres una idea o un record. Podria ser, però també cal preguntar-se llavors si la millor manera de fer això és marcant la nostra pell. Personalment, em pregunto si no en tindríem prou de plasmar-ho en algun suport diferent o bé duent una polsera. Perquè, segur que el fet de dur-lo sempre amb nosaltres fa que cada dia hi pensem? I encara més: quantes idees i persones són realment importants per sempre i que alhora es puguin resumir en poques paraules o amb un dibuix, i que tal símbol en contingui l’essència?
Fa la sensació que el fet de poder-lo exhibir en el nostre propi cos respon més a un esquer comunicatiu, és a dir, que els altres se sentin impel·lits a preguntar-nos o a etiquetar-nos, que no pas únicament a empolainar-nos. Un mecanisme més d’obtenció de reconeixement, i que alhora reflecteix la visualitat i la hipertròfia estètica a les quals estem sotmesos. Els tatuatges són, doncs, un aparador més. Generalment, d’una identitat contingent i revisable que decidim tatuar-nos per sempre, no fos cas que se’ns oblidés.
Xavier Baulas és jurista i periodista
