Per parlar de com aconseguir una visió exterior positiva dels valors d’Europa, em fixaré en els canvis que s’han produït en els darrers anys des de la Declaració de Laeken sobre el futur d’Europa. A parer nostre, hi ha una fonamentació clara i específica sobre la noció que després el professor danès Ian Manners va anomenar potència normativa basada en valors. Per això, analitzarem, les fites més importants d’aquests darrers anys. La més recent, la guerra d’agressió de Rússia a Ucraïna, que es va iniciar el 24 de febrer del 2022. Aquest conflicte ha fet que hi hagi un rellançament dels estats europeus a favor d’Ucraïna, ja que, en definitiva, es tractava d’exercir el dret de legítima defensa col·lectiva per protegir la integritat territorial d’un estat que s’estava apropant al model europeu.
Tenint en compte l’objecte de l’article, hem de manifestar que, al llarg dels darrers anys, cada cop es veu més clara aquesta Europa dels valors, no només a través de la Unió Europea i la nova arrencada que suposa la Declaració de Laeken i la noció de potència normativa, sinó també com aquesta s’ha manifestat a través del Consell d’Europa i, més recentment, de la Comunitat Política Europea. Per això, tractarem aquests dos temes i, especialment, en relació amb el Consell d’Europa, la Cimera de Reykjavík, que va ser una de les poques en què es reuneixen els caps d’estat i de govern i no només els ministres d’Afers Exteriors.
La Declaració sobre el Futur d’Europa fou adoptada al Consell Europeu de Laeken el desembre del 2001. Aquesta declaració presentava una ambició sense precedents respecte a la seva visió federal de la Unió Europea i la seva fonamentació en valors, i va suposar la convocatòria implícita d’un procés constituent en referir-se al camí cap a una constitució per als ciutadans d’Europa. En gran manera, la declaració va estar fortament influenciada per les conviccions federals de la presidència belga que la va impulsar, exercida pel seu primer ministre, Guy Verhofstadt.
D’aquesta declaració en va sorgir la teoria de la responsabilitat, on diu: “Europa ha d’assumir la responsabilitat en la gestió de la globalització. El paper que ha d’exercir és el d’una potència que lluita decididament contra tota violència, terror i fanatisme, però que tampoc no tanca els ulls davant les injustícies flagrants que hi ha al món. En resum, una potència que vol fer evolucionar les relacions al món de manera que no només beneficiïn els països rics sinó també els més pobres. Una potència que vol emmarcar èticament la mundialització, és a dir, posar-la en un entorn de solidaritat i de desenvolupament sostenible […].”
Aquí es fonamenta l’acció de la Unió i la seva política exterior basada en l’ètica i els valors que estan recollits en l’article 2 del Tractat de la UE, que estableix que “la Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories”. En definitiva, aquest article explica per què estem junts a la Unió Europea. I ho estem perquè tenim uns valors en comú, que són la raó de ser i l’ADN europeu. A més, aquest caràcter d’ètica o de normes de comportament no manca d’efectes pràctics, en la mesura que si no es respecten, comporta una sanció jurídica. És a dir, a partir del 2007, amb el Tractat de Lisboa, es constitucionalitzen les idees inspirades en la Declaració de Laeken, on es formalitza la UE com a actor normatiu.
Des del començament d’aquest segle, especialment a partir de la Declaració de Laeken, la UE es configura com un actor normatiu. Una potència normativa és aquella el poder de la qual consisteix en la seva capacitat de transformar les normes internacionals, en aquest cas, en la direcció de més regulació internacional inspirada per la defensa de valors compartits, com els drets humans, l’estat de dret, etc. Aquesta dimensió internacional és conseqüència del model intern de societat del benestar, que implica un equilibri entre el mercat, la societat i l’estat.
Així, la UE ha participat activament en la governança mundial en temes com els drets humans, l’abolició de la pena de mort, el Tribunal Penal Internacional, el Tractat de París sobre canvi climàtic del 2015 o els Objectius del Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides per al 2030. No hem d’oblidar la important iniciativa de la Unió Europea de posar en marxa el G20 el 2008 i com va incidir en la regulació internacional a través de les dotze cimeres.
Un moment de canvi
El nomenament de Federica Mogherini el 2014 com a alta representant va significar la confirmació del canvi cap al desenvolupament d’una política exterior més potent. Al llarg del seu mandat, va demostrar la voluntat “d’ampliar marges, trencant límits”, de manera que, especialment a través de la posada en marxa de l’Estratègia Global del 2016 –on es desenvolupa el concepte d’autonomia estratègica des d’una lògica de política exterior, seguretat i defensa–, aconsegueix fer avançar la UE com a actor normatiu i diplomàtic de forma audaç. Posteriorment, a partir del Consell Europeu d’octubre del 2022, s’amplia la noció d’autonomia estratègica per a qüestions com les econòmiques, comercials, tecnològiques, relatives al canvi climàtic, transformació digital… Aquesta dimensió permet un avenç considerable en l’entesa de l’autonomia estratègica no només en la seva lògica defensiva, sinó que ajuda a configurar el desenvolupament d’un actor global.
Tot i que els desafiaments són més grans, la UE es troba més ben dotada com a actor global i de seguretat i amb una estructura diplomàtica que permet una actuació més eficaç, efectiva i creïble en la societat internacional. Fins ara mancava el desenvolupament de l’actor defensiu, que té per objecte fer creïble aquest actor global, especialment com a aliança defensiva, que és precisament el que s’està reforçant durant els dos darrers anys i, concretament, amb la posada en marxa de la PESCO (Cooperació Reforçada Permanent) el 2018.
Crida especialment l’atenció que, precisament, aquests passos força decisius s’han fet durant l’etapa en què Espanya n’és país membre. El mes de gener del 2024 s’han complert trenta-vuit anys de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea, i és summament paradoxal que precisament Espanya sigui un dels estats membres que més ha impulsat aquest aprofundiment cap a la federació, i, tanmateix, entre nosaltres, el procés està passant en gran manera desapercebut.
El futur no està garantit, però l’anàlisi del que s’ha aconseguit ens permet tenir la confiança que això és possible i necessari. Només si reflexionem d’on venim podem visualitzar on anem, ja que si hem estat capaços des del Consell Europeu de la Haia de 1948, fa senta-sis anys, de transformar l’Europa de la guerra en un projecte de pau, podem aconseguir posar la teulada política a aquest edifici en les dues dècades que venen. Serà imprescindible per enfortir la seva autonomia i poder reforçar el multilateralisme basat en normes.
Reykjavík i el Consell d’Europa
La Cimera del Consell d’Europa celebrada el 16 i 17 de maig de 2023 a la capital islandesa, Reykjavík, a la qual van assistir els quaranta-sis caps d’estat i de govern, era la quarta vegada des que es va constituir que es reunien a tal alt nivell dins d’aquesta organització. I, aquest cop, amb un objectiu clar: reforçar els vincles entre el Consell d’Europa i la Unió Europea en l’àmbit dels principis i valors, alhora que s’expressava, una vegada més, la solidaritat d’aquesta organització i els seus estats membres amb Ucraïna davant de l’agressió russa del passat mes de febrer del 2022.
A la reunió es van prendre decisions importants en relació amb el suport a Ucraïna, i especialment, es va acordar crear un cens sobre els danys produïts a conseqüència de l’agressió. Aquesta decisió la van aprovar quaranta-un estats membres, que no són la totalitat dels membres del Consell d’Europa, ja que Hongria, Sèrbia, Armènia i Azerbaidjan es van abstenir.
Precisament, els presidents dels consells nacionals del Moviment Europeu van signar l’article “75 anys després del Congrés de la Haia, incrementem la fortalesa del Consell” d’Europa, publicat a Le Monde i escrit per Hervé Moritz, president del Moviment Europeu francès. En aquest article, es manifesta contra l’agressió russa a Ucraïna i mostra solidaritat amb el país. A més, proposa reforçar la relació entre la UE i el Consell d’Europa i inclou la creació d’un tribunal especial del Consell d’Europa per tractar els crims de guerra i els crims contra la humanitat des de l’agressió de Rússia a Ucraïna.
La Comunitat Política Europea
Precisament, la Comunitat Política Europea té la segona cimera dues setmanes després del Consell d’Europa a Reykjavík, a Chisinau, Moldàvia. L’objectiu d’aquesta entitat és mantenir els llaços entre tots els països democràtics europeus, ja que hi participen tots els estats europeus excepte Rússia i Bielorússia, per la seva falta de democràcia i respecte a l’estat de dret. Els tres microestats –Andorra, San Marino i Mònaco– hi van participar a partir de la II Cimera, que es va celebrar l’1 de juny del 2023 a prop de Chisinau, a Moldàvia. Entre els participants i assistents, cal destacar els 27 estats membres de la Unió Europea, als quals cal sumar: Albània, Armènia, Azerbaidjan, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, Islàndia, Kosovo, Liechtenstein, Moldàvia, Montenegro, Macedònia del Nord, Noruega, Sèrbia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit.
És a dir, han establert una fórmula d’organització àgil i flexible, equivalent a la del G7 o el G20, on la formalització és molt feble. Amb una agenda dinàmica que anirà canviant, de moment els temes principals que ja s’han abordat són la seguretat, especialment de les infraestructures, la seguretat cibernètica, l’energia i la joventut. La importància d’aquesta iniciativa és que s’ha posat en marxa un fòrum dels màxims líders dels governs democràtics del continent europeu, que tindran una relació periòdica continuada en un moment com l’actual, especialment difícil per a Europa, amb qüestions com les citades, derivades en gran part de l’agressió russa a Ucraïna, que no afecten només els països de la Unió Europea, sinó a tots.
Aquesta estructura confederal conviurà amb l’aprofundiment del projecte de la Unió Europea, que necessita continuar avançant en la lògica federal, possiblement a través de la convocatòria de la Tercera Convenció Europea, cosa que implicarà la reforma dels tractats. Per tant, aquests dos grups o llaços –el confederal i el federal– comencen a conviure. De totes maneres, alguns dels membres de la Comunitat Política Europea que no formen part de la Unió Europea, com el Regne Unit, es van mostrar suspicaços a l’hora d’anar a la reunió, ja que eren reticents a estar sota el lideratge de la UE.
Possiblement, a través de la Comunitat Política Europea es comença a posar en marxa la Gran Europa, que és clar que tindrà la mateixa ànima, però portarà dos mètodes de treball diferents: el federal (de caràcter supranacional, representat per la Unió Europea) i el confederal (de caràcter intergovernamental, comú als quaranta-sis estats). És impossible que el primer no porti el lideratge, per la mateixa naturalesa de les coses, però cada cop es veu més necessari que hi siguin tots dos, a través d’un lloc de trobada comú que expliciti una certa unitat política.
Des d’un punt de vista simbòlic i polític, aquestes reunions no passaran desapercebudes. Tot i que, fins ara, se n’ha parlat molt poc, en les circumstàncies actuals permetran que es visualitzi en l’àmbit internacional la unitat d’Europa en molts aspectes i, especialment, en la seva relació amb Rússia. Després de la reunió de Praga l’octubre del 2022, la II Cimera va tenir lloc a Chisinau (Moldàvia) el juny del 2023, i la tercera, a Granada a l’octubre del mateix any, com ja s’ha esmentat anteriorment. La IV Cimera se celebrarà a Londres (Regne Unit) a finals del primer semestre del 2024.
El reforç de la imatge positiva dels valors europeus
L’objectiu d’aquest article era analitzar com aconseguir una visió exterior positiva dels valors d’Europa i per aconseguir-ho és imprescindible abordar la reforma dels tractats, que ja ha sol·licitat formalment el Parlament Europeu més d’una vegada, el darrer cop el 25 de novembre del 2023. A aquest efecte, també és necessari que es reformin, a través d’una convenció europea, les institucions, especialment el procés de presa de decisions, en política exterior i en política fiscal, i l’ampliació de competències en nous àmbits.
D’altra banda, els avenços en l’enllaç entre la UE i el Consell d’Europa i, alhora, la Comunitat Política Europea, potencien la defensa dels valors i del model europeu de societat democràtica, i la defensa de l’estat de dret o eleccions lliures, que no és només patrimoni de la UE sinó dels quaranta-sis estats membres del Consell d’Europa i, actualment, participants en la Comunitat Política Europea. És a dir, tots excepte Rússia i Bielorússia.
Per tant, com a conclusió, podem dir que, per aconseguir la visió positiva dels valors d’Europa, sens dubte, cal reforçar l’acció exterior de la UE com a potència normativa basada en principis i valors, que té com a objectiu enfortir la governança mundial a través del multilateralisme basat en normes. Però, a més, en l’actualitat aquesta guia no és només de la Unió, sinó del conjunt dels estats europeus democràtics vinculats al Consell d’Europa i a la Comunitat Política Europea.
Francisco Aldecoa Luzárraga és catedràtic de Relacions Internacionals i doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid.
