Des de fa alguns anys Pep Bou té el seu centre de treball a Cardedeu. En aquesta localitat del Vallès Oriental experimenta imaginatives possibilitats en el món de les bombolles i idea i assaja nous espectacles que després representarà arreu del país i a l’estranger. Malgrat que fa tres dècades que aquest artista deixa bocabadats a petits i grans, a hores d’ara encara no sap quina professió posar a la seva targeta de presentació. En aquests moment passeja l’espectacle “Clint” per diversos escenaris del país i ja prepara un de nou pel Grec del 2013 sota la direcció de Lluís Pasqual, el qual també es podrà veure dins la temporada del Teatre Lliure.
Il·lusionista, artista, poeta visual… Com es defineix Pep Bou?
En això no et puc ajudar. Jo faig un experiment davant el públic. Una transformació interessant teatralment parlant. Però què sóc? Bomboller? No! Joan Brossa va dir que jo feia “poesia com a espectacle”, però això no és un gènere. A mi m’interessa demostrar totes les possibilitats de manipulació d’una cosa que sembla impossible…
… una bombolla. Vostè de formació és aparellador, per tant, ha passat de construir coses sòlides a construir un espectacle basat en la fragilitat…
Sí, jo als catorze anys treballava i estudiava formació professional de nit i per aquesta via vaig accedir a la Universitat, concretament a la carrera d’arquitecte tècnic. A mida, però, que exercia com a aparellador em queia com una llosa al damunt tot el negoci poc clar de la construcció. Vaig topar molt amb constructors que actuaven de manera poc deshonesta. També vaig dedicar-me a la docència, concretament en l’àmbit de la geometria, cosa que després em va ajudar molt i, finalment, vaig canviar la bombolla immobiliària per la bombolla de sabó.
Fer bombolles de sabor sempre ha estat una activitat associada als nens. Com una acció tan simple es converteix en un espectacle visual?
Quan vaig començar poca gent apostava per un espectacle fet amb bombolles de sabó. Al començament només m’entretenia, aprenia coses a través de l’experimentació. No hi havia llibres i vaig adonar-me que els experiments els havia de fer jo mateix. A inicis dels anys 80, però, van sorgir detergents molt potents i amb més capacitat de fer escuma, els quals em van permetre fer bombolles amb més consistència. Aleshores, també vaig conèixer un nen d’una escola de Vallvidrera que a casa, amb un tros de canya, feia bombolles pel seu propi plaer. Aquella actitud em va agradar molt. I, de fet, el personatge de l’espectacle “Bufaplanetes”, l’alquimista que fa bombolles per la seva pròpia passió, és ell.
De la manera com en parla sembla una cosa fàcil, però no ho és…
És una constant descoberta. A mida que comences a treballar descobreixes la importància de la qualitat de l’aigua, la importància de posar la quantitat justa de sabó, la importància de glicerina… Aprens el comportament de les bombolles. Alguns, després de trenta anys hem diuen quin xollo això de les bombolles. Però de fet, si en tot aquest temps no ha sortit ningú més que en faci, potser deu ser que no és tan senzill com aparenta. I no ho sembla però a cada espectacle trasllado mitja tona de material.
I tot és molt imprevisible…
Sí, cal acceptar que encara que tinguis un espectacle molt ben assajat hi ha molts factors, com l’aire o la humitat del dia, que poden alterar-lo. Per tots aquests motius al cap d’un any d’estrenar un espectacle aquest encara creix.
Com digereix no poder fer l’espectacle preparat perquè, per exemple, el dia és massa sec?
La bombolla amb temps humit té més temps de vida i puc jugar més amb ella, però faig el mateix espectacle encara que sigui amb bombolles de vint segons. Aquestes coses formen part de la professió. (…)
Si vols llegir l’entrevista sencera, demana-la a redaccio@valors.org o compra la revista als punts de venda habituals.
