Especialment des de la històrica manifestació de l’últim Dia Internacional de la Dona, el moviment feminista ha agafat un nou impuls. S’han publicat desenes de llibres sobre els drets de la dona i a l’octubre se celebrarà el primer aniversari de la campanya #Metoo. La periodista Núria Varela l’any 2005 va publicar Feminismo para principiantes, amb ella analitzem aquest canvi.
El terme feminisme i feminitat haurien d’anar més de la mà?
No. El feminisme és una teoria política i un moviment social, no és una teoria de la identitat. No ets feminista pel fet de ser dona, encara que el feminisme majoritàriament està format per dones. I el fet de ser dona no et fa feminista, de la mateixa manera que el fet ser home no impedeix ser feminista. Crec que els dos conceptes haurien d’anar separats, perquè no responen al mateix. Però no enfrontats.
Si el feminisme reivindica un altre tipus de dona, per exemple, menys estereotipada, això també té relació amb la identitat, no?
De fet, el feminisme no reivindica un altre tipus de dona, sinó una dona lliure. El feminisme proposa una societat en què el fet de ser home o dona no determini les nostres vides, ja que ara l’home té uns privilegis mentre que la dona ha de respondre a unes exigències que dictamina el mandat patriarcal. És a dir, el feminisme no reivindica una altra dona sinó que cada dona sigui propietària de la seva pròpia vida.
Fa tretze anys, quan publicables Feminismo para principiantes, asseguraves que el feminisme era un moviment desconegut. Ara ja no és així. A què atribueixes el canvi? I per què ara?
El canvi cal atribuir-lo a dos factors: per una banda, els darrers anys s’ha fet un treball immens per part del feminisme, però,
paral·lelament també hi ha hagut una reacció patriarcal molt potent, una reacció molt dura que s’ha manifestat en forma de violència. Tot això ha fet que ara el feminisme tingui molta més militància i s’hagi convertit en un moviment mundial. Els darrers anys també s’ha fet molt d’esforç per divulgar què significa el feminisme i què proposa per a una societat millor a través de diferents mitjans: la literatura, el teatre, el cinema…
Algunes feministes històriques asseguren que, malgrat l’augment del debat entorn de la dona, ara el problema és el micromasclisme. Hi estaria d’acord?
Hi ha hagut una evolució. Coses que el 2005 es veien com una bogeria ara són defensades per la societat. Recordo, per exemple, quan reivindicàvem la revisió dels clàssics infantils. Ens preguntaven: “Fins on voleu arribar?”. Que sempre és la gran pregunta. I ara aquesta és una reflexió normalitzada. Hi ha avenços, en alguns àmbits més legals que reals, i també és cert que una part de la societat es resisteix amb molta força a la igualtat i a la llibertat de les dones. Per exemple, els sectors de l’economia o de l’empresa encara són resistents.
Com podem lluitar contra aquest micromasclisme: comentaris, gestos, acudits…?
Hi ha dues vies: l’educació i la cultura, entesa en el seu sentit més ampli. A la cultura també hi ha inclosos els mitjans de comunicació. L’educació és el nostre gran error com a societat: el feminisme no ha entrat a l’aula i està sent una de les àrees de més resistència. Per exemple, en el llibre d’història de la literatura del meu fill només hi ha una dona. La mirada educativa que reben els alumnes és totalment androcèntrica. L’única cosa que els preocupa a educació per a la igualtat és celebrar efemèrides: el 8 de març, el 25 de novembre… però els valors de la igualtat no formen part d’una manera permanent de l’aula.
No està integrat en el sistema educatiu de forma tranversal…
Això mateix. El valor de la igualtat entre gèneres hauria de tenir-se en compte a les relacions a l’aula, en la resolució de conflictes, en els continguts de les matèries… No haver incorporat la igualtat de gèneres a l’aula és un fracàs com societat. I això provoca conseqüències tremendes, com l’augment de la violències entre les primeres parelles. Totes les famílies són com són, però a la nostra societat tots els nens i nenes estan escolaritzats i a l’aula és on comparteixen valors.
I l’àmbit de la cultura?
Aquest és l’altre espai on hi ha hagut grans avenços. La campanya #metoo no és pas una casualitat. La cultura reprodueix rols, conductes i estereotips que normalitzem i que donem per bons. L’èxit de patriarcal en aquest moment és que no es veu. L’hem normalitzat tant que ja passa desapercebut. Si no detectes una cosa, no t’hi pots enfrontar.
La joventut viu un mirall d’igualtat fictici?
Sí, especialment les noies adolescents, perquè, per una banda, els diem que poden ser enginyeres i presidentes del govern i, per altra banda, a través de la cultura, els mostrem una societat hipersexualitzada que els adverteix que el seu aspecte és més important que el seu cervell i que els mites de l’amor romàntic encara són vigents. És a dir, el dia més important de la teva vida serà, sens dubte, el teu casament. A la meva època, a moltes cases, hi havia una bicicleta vermella, que s’havia de compartir, per tots els fills. Ara no hi ha nena sense una bicicleta rosa amb un casc rosa. Per tant, convençuts que avançàvem en igualtat hem acabat creant una societat més estereotipada, especialment en la infància i en l’adolescència.
Això vol dir que alguna cosa s’ha fet malament? Falta autocrítica?
El feminisme és molt autocrític, sempre estem pensant i repensant; però no podem oblidar que l’enemic és molt poderós. El patriarcat és el sistema més antic que es coneix. El cent per cent del poder religiós i militar del món és masculí i majoritàriament també ho és el poder econòmic i polític. La feina no és fàcil!
Quin paper han de tenir els homes en el feminisme?
Tothom ha de ser feminista! És un dèficit que la majoria del moviment feminista avui estigui format per dones. No entenc perquè un home no pot lluitar per un món més igualitari i millor. Cal dir, però, que el feminisme és un moviment molt exigent per les dones perquè et fa revisar tota l’educació rebuda i el teu posicionament a la societat; però també és molt exigent per ells, els homes, perquè han de renunciar als privilegis que els atorga aquesta societat. I això no és fàcil.
Ara sembla que qualsevol gest contra una dona sigui un abús de gènere. Això pot arribar a ser perjudicial pel moviment feminista?
Sí, és un perill, no tot és feminisme. El feminisme ha de tenir sempre un component col·lectiu, no hi ha feminisme per una mateixa. El feminisme proposa canvis en el sistema i per a totes les dones. No existeix feminisme individual i no es pot fer servir d’excusa.
A les noies els diem quepoden ser enginyeresmentre els mostrem unasocietat hipersexualitzada
Tothom ha de serfeminista! És un dèficit queel moviment feminista avuiestigui format per dones
