Notes sobre la maduresa de la societat

Quan vaig rebre la invitació a participar en aquest número 200 de Valors no tenia les idees clares sobre què dir o escriure. A l’hora d’abordar la qüestió de la maduresa d’una societat, de la seva evolució en un període de temps determinat, la dels membres, les persones que componen la societat i la seva relació amb els valors dominants en aquesta exigeix, d’entrada, parlar de la societat en qüestió –posem la del sud-oest d’Europa occidental, les persones que la componen i els seus valors. 

Uns apunts de la nostra societat

Una societat és molt més fràgil del que ens imaginem, apunta el filòsof i diplomàtic emèrit Jean-Marie Guéhenno en una extensa entrevista publicada a France Culture el 21 de setembre del 2021. Això és així malgrat el poder que aquesta té sobre els seus membres, com ja ens assenyalava Durkheim fa més d’un segle i més recentment Roberto Calasso, el qual a les primeres pàgines del seu excepcional llibre La actualidad innombrable (Anagrama, 2018), recorda temps no tan llunyans en què “bastaba con divinizar al emperador para asegurar la cohesión social” per després afegir que “ya no. Ahora es necesario divinizar a la sociedad misma”, ja que, com diu Durkheim, “ella (la sociedad), es para sus miembros, lo que un dios es para sus fieles”. És així com neix, a l’era moderna, la “societat divinitzada”. 

He trobat sense dificultat la referència a Durkheim que vaig utilitzar en els meus temps d’estudiant en una de les seves obres magnes, Les formes élémentaires de la vie religieuse (Presses Universitaires de France, 1968), publicació on es troba la citació de Calasso i que trasllado a continuació de forma més extensa per contextualitzar-la: “De manera general, no hay duda de que una sociedad tiene todo lo que se necesita para despertar en las mentes, por la única acción que ejerce sobre ellas, la sensación de lo divino; porque la sociedad es para sus miembros lo que un dios es para sus fieles. Un dios, en efecto, es antes que nada un ser que el hombre se representa, en cierto modo, como superior a sí mismo y del que él cree que depende. Ya sea una personalidad consciente, como Zeus o Yahvé, o fuerzas abstractas como las que están en juego en el totemismo, el fiel, en ambos casos, se cree obligado a ciertos modos de acción que se le son impuestos por la naturaleza del principio sagrado con el que se siente en comercio. Pero la sociedad también mantiene en nosotros la sensación de una dependencia perpetua. Debido a que tiene una naturaleza propia, diferente de nuestra naturaleza de individuo, persigue fines que también son especiales para ella: pero como solo puede alcanzarlos mediante nuestra intermediación, busca imperiosamente nuestra ayuda [‘notre concours’]. La sociedad exige que, olvidando nuestros intereses, nos hagamos sus servidores, y nos obliga a toda suerte de incomodidades, privaciones y sacrificios sin los cuales la vida social sería imposible. Por lo tanto, en todo momento, estamos obligados a someternos a reglas de conducta y pensamiento que no hemos construido ni deseado, y que a veces son contrarias a nuestras inclinaciones e instintos más fundamentales.”

El text, superb, em suggereix els següents subratllats, seguint la finalitat d’aquestes pàgines –alimentats per altres textos del mateix Durkheim–. La societat és més que la suma d’individus. La societat té entitat pròpia i crea un déu, que “es un ser que el hombre se representa, como superior a sí mismo y del que él cree que depende”. La societat divinitzada té capacitat de coerció sobre els individus fins al punt que els pot obligar a actuar contra els seus propis projectes o ideals. És independent que el déu sigui una figura concreta (Zeus o el Déu bíblic, Jahvè), siguin forces més o menys abstractes (tòtem o les forces de la naturalesa) o sigui la societat, com a entitat pròpia, que és el que ens interessa en aquestes pàgines. De tal manera que s’imposa a la nostra societat l’espasa de Dàmocles d’allò “políticament correcte”, i d’aquí sorgeix una de les derivades més importants i molt poc treballades que és la delimitació dels camps en la qual s’apel·la i es prescriu la llibertat d’opinió i d’expressió, artística o una altra, i en els camps en què aquesta llibertat és proscrita socialment, quan no és perseguida penalment. 

Molts autors (entre ells Guéhenno) sostenen que un dels primers mals que pateixen aquestes democràcies fràgils és la globalització, que redueix el poder dels estats nacionals i, encara més, el dels pobles sense estat; però amb alguna capacitat decisòria, com és el cas de Catalunya i el País Basc a Espanya. 

D’altra banda, amb l’aparició d’internet, el vincle social s’ensorra a mesura que les comunitats virtuals, basades en similituds exclusives, mitjançant algoritmes segons els capricis, ideals o fòbies dels ciutadans que les componen, reemplacen les comunitats geogràfiques, molt pluralistes als nostres dies, que feien viure la diversitat. 

A això se li suma una crisi de confiança en les institucions. En lloc de cooperar, les diferents fonts de poder xoquen: la legitimitat del govern (institucions polítiques), la legitimitat de la justícia (els jutges), la legitimitat del coneixement (institucions científiques) i la legitimitat demoscòpica (la veu del poble i la societat civil) estan en una relació de desconfiança mútua. Hi ha mil exemples, però amb un de sol és suficient: el xoc entre les institucions polítiques i alguns magistrats que s’oposen o accepten les mesures que els Comitès, formats per instàncies polítiques adopten per afrontar la pandèmia. O magistrats que impugnen, mesos després, decisions del poder polític, o fins i tot, destitueixen electes per comportaments d’aquests, en l’exercici del seu mandat o abans de ser elegits. 

Així, els magistrats, el poder dels quals no és conseqüència d’un procés democràtic sinó d’haver superat una oposició, es converteixen, de fet, en el primer i darrer poder de les societats dels nostres dies. 

Aquesta tendència es veu reforçada per la bretxa creixent entre les elits amb alta visibilitat, d’una banda, i la ciutadania mitjana, de l’altra, que se sent relegada a l’ombra, l’únic poder de la qual, i exclusivament davant de la classe política, és el dret al vot en els processos electorals. 

Mentre el sistema actual diferenciï entre els processos de poder visibles i invisibles, amb la glorificació de les elits, és força lògic i força natural que els invisibles es rebel·lin. Així s’explica l’elecció de Donald Trump als Estats Units, les revoltes com les del 15-M a Espanya, la de les armilles grogues a França, etc.

La societat en aquestes circumstàncies

He dedicat temps, en lectures i converses perllongades amb amics i coneguts, per redactar aquestes pàgines. De les meves notes, més de trenta pàgines, abans de la redacció de les aportacions rebudes, assenyalaria aquesta primera conclusió: La societat espanyola dels nostres dies no la podem qualificar com d’una societat madura. No obstant això, la major part dels ciutadans han viscut la pandèmia de forma madura. 

Però també he conclòs que la maduresa de la societat, com un tot, és molt difícil d’avaluar i, més encara, d’emetre un diagnòstic senzill. Avancem, aquí, algunes reflexions, amb ànim prospectiu sobre el futur pròxim de la nostra societat. 

No només el projecte d’Unió Europea té enormes dificultats per construir-se, primant aquí i allà la identitat estatal per sobre de la identitat europea, sinó que unitats territorials més petites, siguin estatals, nacionals, regionals o locals, tenen grans reptes a projectar-se en un destí comú, encara que molts dels seus ciutadans entenguin que altres unitats territorials els impedeixin ser el que desitgen ser, o que s’enfrontin a un enemic comú, com és el cas de la pandèmia de la que sembla que estem sortint. I fins i tot en aquests supòsits, les divergències poden ser molt importants. Per exemple, davant la demanda de certes nacions a constituir-se en estats o, davant l’emergència d’un nombre gens menyspreable de persones que, en plena pandèmia, rebutgen vacunar-se.

No crec que sigui apropiat parlar de manca de maduresa en els adults. Crec que el que ha passat ha estat una resposta col·lectiva a la por. Uns ho neguen, altres se sobreprotegeixen, alguns miren a un altre costat, ja que una situació nova i perillosa espanta. Al cap i a la fi, no hem perdut els nostres instints més bàsics de supervivència i la por a la mort, la dificultat d’afrontar-la, veient-la de tan a prop en familiars o coneguts, o en primera persona.

La societat no és, senzillament, madura o immadura. Hi ha nivells de maduresa i d’immaduresa que, a més a més, no es donen de manera uniforme al tot social. Aquí també s’imposen tipologies segons els comportaments, actituds i valors dels diferents components de la societat. Encara més, la pandèmia amb el seu caràcter de novetat, inesperada, agressiva i planetària, amb resultat de tantes morts i tantes dificultats per controlar el virus, exigeix de nosaltres un exercici d’humilitat. En primer lloc, humilitat per reconèixer que, malgrat els avenços científics i tecnològics de la nostra era, continuem estant a la mercè d’un incident, d’una zoonosi, fruit de la infecció en els humans d’un virus animal amb enorme potencial de transmissió als homínids. 

La crisi ha despertat solidaritats latents, però només temporalment. És evident que hauríem de ser capaços de millorar la convivència i reduir la velocitat i l’acceleració de les nostres vides. Però estem sota una tremenda pressió de les forces que han pres el control de la nostra civilització i ens impedeixen fer-ho. Així que tornem a les tesis de Durkheim del poder de la divinització de la nostra societat. 

Per altra banda, les tecnologies són ambivalents: alliberen i alienen. Per exemple, l’apogeu del teletreball a conseqüència de la pandèmia és ambivalent: et permet treballar mentre et quedes a casa amb la teva família, i alhora t’aïlla eliminant la convivència amb els companys de feina. 

Una societat no madura busca ‘in extremis’ un àrbitre perquè resolgui allò que els seus membres, els ciutadans, no són capaços de resoldre.

La globalització crea interdependències sense crear solidaritats, solidaritats obertes al diferent. La globalització ha estat un fenomen d’occidentalització purament tecnoeconòmic, impulsat per la maximització dels beneficis crematístics, afirma el gran sociòleg i pensador Edgar Morin, en una entrevista publicada a Le Monde, el 7 de juny del 2021, en motiu dels seus cent anys. 

Així la pandèmia, en lloc de crear algun moviment de solidaritat planetària, ha portat els estats a tancar-se en si mateixos. Una era regressiva global opera des de fa diverses dècades –pràcticament des de la caiguda del Mur– generant arreu una crisi de les democràcies i de l’hegemonia dels poders financers, esclats de fanatisme nacionalista o religiós i guerres locals amb intervencions internacionals. Tot això continua als nostres dies, però el pitjor és que el futur és incert. El futur és una gran incògnita.

D’altra banda, és estimulant constatar que algunes empreses, especialment les de l’economia social i solidària, no es dediquen a la recerca exclusiva del lucre. Hi ha algunes empreses corporatives o de “missió”, com, per exemple, les Cooperatives que nosaltres al País Basc coneixem bé, creades al seu dia pel sacerdot Jose Maria Arizmendiarrieta, que s’han revelat econòmicament sostenibles i generadores de persones satisfetes a la feina. Però aquest model continua sent minoritari al planeta on preval el pensament binari entre l’empresa estatal versus l’empresa privada, l’economia planificada versus l’economia de mercat. 

Desafiar el dogma del creixement infinit, que produeix i agreuja el desastre ecològic, requereix una reflexió en profunditat que determini què ha de créixer i què ha de disminuir. 

Una proposta de definició de societat madura 

Normalment quan es publica un assaig, es comença amb la definició de l’objecte d’anàlisi, en aquest cas allò que entenem per la maduresa de la societat. Així doncs, he de confessar que he necessitat setmanes d’estudi per atrevir-me a formular allò que entenc per una societat madura, pensant òbviament en la nostra. 

D’entrada, he d’admetre que, en definir la societat madura, en realitat estic dient com voldria que fos aquesta societat. A continuació, algunes notes del que entenc per una societat madura. 

Una societat madura és la que dona la resposta adequada als reptes que se li plantegen. Cal descartar de la indagació les societats que viuen en dictadures, del signe que siguin. Aquestes exigeixen altres paràmetres d’anàlisi. 

Vist el tema des dels membres d’aquesta societat, la maduresa ciutadana representa la qualitat del respecte de les persones cap als semblants, que és el que facilita i valora la convivència. Facilitar la vida als altres, només s’aconsegueix si cada persona procedeix a percebre què agrada, què molesta i què facilita la convivència. Això no ho proporciona la simple agrupació en urbs amb més recursos de tota mena, perquè el benestar social depèn més que els ciutadans amb qui realment es comparteix àmbit vital no s’incomoden mútuament. Evidentment, això no s’aconsegueix de la nit al dia i exigeix un esforç ètic i educatiu per superar l’individualisme regnant a la societat dels nostres dies.

En aquests processos col·lectius el lideratge no pot ser jeràrquic ni unitari, però no se’n pot obviar la seva necessitat. Seria un error caure en el “fals igualitarisme” on no s’assumeixin les conseqüents responsabilitats i no s’aconsegueixi avançar al ritme necessari. Un lideratge col·laboratiu on tots comparteixin fins i mètodes, i alguns assumeixin responsabilitats és la fórmula idònia en aquest tipus de processos. 

Anotem també una reflexió de Sílvia Requena, professora d’ètica jurídica de la Facultat de Dret de la Universitat Internacional de Catalunya, –feta en la seva intervenció a la primera trobada de Converses a Catalunya, celebrada l’octubre del 2021– quan assenyalava que “la función del Derecho consistente en resolver conflictos sociales por la vía judicial, está sobrecargada y demasiado dimensionada porque es más cómodo trasladarle al ‘árbitro’ los problemas sociales antes que reflexionarlos e intentar solucionarlos, ya sea proponiendo acciones, aproximando posiciones y ceder o transigir. La dimisión de los demás poderes en la construcción del bien común nos ha conducido a esta ‘liquidez’ social”. I afegeix, sàviament, “cuando una sociedad debe resolver todos sus problemas por la vía jurisdiccional es que ha enfermado. […] Ha perdido de vista la necesidad de orientarse a una finalidad compartida”. 

Concloc: penso que una societat madura és una societat amb historicitat, és a dir, capaç de fer-se a si mateixa, una societat capaç de dilucidar per si mateixa allò que és millor i allò que és pitjor i en tot cas de ser capaç d’establir relacions de diàleg, de debat i de discussió sense necessitat de trametre a altres instàncies la resolució de problemes que són pròpies de la societat. 

Una societat no madura és aquella societat en què, davant dels problemes socials, els problemes polítics, els de convivència, etc. no busca, més que in extremis un àrbitre perquè resolgui allò que els seus membres, els ciutadans, no són capaços de resoldre, en comptes d’apostar per delegar en altres instàncies, cada vegada que sorgeix un diferèndum a la societat. 

Les excessives apel·lacions al sistema judicial per resoldre contenciosos educatius, sanitaris, socials o polítics que vivim a Espanya són, malauradament, exemples que la societat espanyola està molt lluny de ser una socie-
tat plenament madura.

Javier Elzo és catedràtic emèrit de Sociologia per la Universitat de Deusto, on va exercir la docència i la investigació durant trenta anys. Va ser Director de l’Equip d’Estudi dels Valors de la mateixa institució i el primer investigador per a Espanya de l’European Values ​​Study (2000-2008).