Abans de començar a escriure aquest article busco al diccionari el significat de normal i reflexiono sobre una de les seves accepcions: “Dit d’alguna cosa que, per la seva naturalesa, forma o magnitud, s’ajusta a certes normes fixades per endavant” (RAE, 2001), i el primer que faig és reflexionar sobre aquestes normes fixades, i em pregunto qui les determina? Poden aquestes normes ser excloents i segregadores? La normalitat nega la distinció, la diferència, i implica parlar de l’altre diferent com l’estrany. L’altre és al límit del món i el qüestiona, o, al contrari, se l’obliga a estar al límit del món i se’l segrega? És ètica la normalitat?
I em sorgeixen aleshores més preguntes: Què és normal? És un concepte nou? En quin moment es va començar a considerar la norma com a criteri comparatiu?
Per contestar aquestes preguntes cal retrotreure’ns a principis del segle XIX, quan Adolphe Quetelet, reconegut astrònom belga, va començar a utilitzar mètodes de mesurament propis de l’astronomia, com el mètode de les mitjanes i la corba normal de Gauss, a l’estudi de les persones. A la seva obra Sur l’homme et le développement de ses facultés: essai d’une physique sociale (1835) aquest autor introdueix el concepte d’home mitjà (l’homme moyen), que representava la perfecció. I és en aquest moment concret de la història, quan es pot considerar el començament de l’era mitjana, que encara perdura als nostres dies, gairebé 200 anys després.
Des d’aleshores, s’ha estandaritzat l’educació, els treballs, la societat. Parlem d’estudiants mitjana, de currículums fixos, de qualificacions, de proves d’accés, de tipus i rangs, inclús a la societat actual hi ha una homogeneïtzació cultural global que prima determinats valors, cossos, edats i estils de vida sobre d’altres.
“La normalitat nega la distinció, la diferència i implica parlar de l’altre diferent com l’estrany. L’altre és al límit del món i el qüestiona o el segrega. Per tant, és ètica la normalitat?”
Amb el naixement de l’home mitjà, els humans hem perdut la nostra individualitat, considerada de vegades com una desviació de la norma. Els altres són totes les persones que s’allunyen de la mitjana i es revelen com a font d’amenaça. D’aquesta manera, la uniformitat exerceix una tirania consolidada que acceptem. Habitualment es prenen decisions basades en la mitjana on la individualitat no compta o és irrellevant. En l’actualitat, allunyar-se de la mitjana implica devaluació i a totes les persones que s’allunyen de la norma se les considera inferiors, cosa que comporta una imatge negativa de la diversitat, i s’entén que aquesta s’ha de curar, rehabilitar o fins i tot eliminar, primant una suposada condició essencial humana de normalitat.
En educació, les classes de talla única on tots els estudiants fan el mateix, de la mateixa manera i en el mateix temps, és el nostre pa de cada dia en totes les etapes educatives des d’edats molt primerenques, fins a la universitat. Però com és possible que en una societat líquida volàtil, incerta, complexa i ambigua, on regna la incertesa, encara considerem que la rigidesa de la normalitat és el que és típic? Com és possible que pretenguem que els estudiants que surten de la norma hagin d’aspirar a ser normals i tan capaços com els altres per tenir opinió, veu i drets? Com és possible que l’altre sigui considerat perillós, sigui rebutjat o violentat en una societat normalitzada? Per què no es respecta la variabilitat humana?
La neurociència aporta moltes incerteses, no podem respondre on guardem els records, ni tampoc podem descobrir el connectoma humà sencer, però també aporta certeses, i una és que sabem que el cervell és plàstic. Podem considerar el cervell com un sistema dinàmic que canvia constantment a causa de les experiències individuals. Precisament és aquesta neuroplasticitat la que porta a parlar de cervells únics i de neurodiversitat. La neurodiversitat és la diversitat de cervells, una diversitat humana natural i valuosa que es veu eclipsada per la normalitat. Tot i saber que no hi ha un cervell millor que un altre, continuem considerant que els cervells neurotípics tenen més bon funcionament que els neurodivergents, la condició dels quals ve determinada per com s’allunyin de la norma, molt o poc.
A finals dels anys noranta, Rauscher i McClintock (1997) van utilitzar el terme capacitisme per referir-se a un sistema de discriminació i exclusió relacionat amb la capacitat, i el 2001, Fiona Campbell va definir aquest concepte, que no apareix encara a la RAE, com una “xarxa de creences, processos i pràctiques que produeix un tipus particular de jo i cos (l’estàndard corpori) que és projectat com el perfecte, propi de l’espècie i, per tant, essencialment i totalment humà”. El terme capacitisme es concep llavors com una forma específica de discriminació associada a la capacitat, difícil de deslligar dels cossos, de les habilitats físiques, mentals, neuronals, cognitives o conductuals que s’allunyen de la norma. A la societat actual encara es concep com a deficient el funcionament d’aquests cossos.
Aquesta mirada capacitista que considera que les persones que no són capaces no són vàlides porta implícit un llenguatge segregador. Són comuns llavors termes com anormal, trastorn, discapacitat, minusvàlid, deficient o desviació típica, entre d’altres. El capacitisme és quotidià i aquest llenguatge opressiu s’utilitza de manera habitual per anomenar l’altre, el diferent, el que surt de la norma. Aquest llenguatge que ens habita i impregna, determinarà la nostra manera de relacionar-nos amb el món, la nostra manera de pensar i percebre’l. Ser conscients d’aquest vocabulari ens ajudarà a influir en el canvi d’idees i pensaments, tant en nosaltres mateixos, com en els altres, i ens ajudarà a canviar i construir una identitat diferent de les persones que viuen al marge de la normalitat.
El capacitisme ha arrelat profundament en l’estructura de la societat, i les persones amb discapacitat pateixen el capacitisme de diferents maneres. Moltes vegades pel llenguatge utilitzat, d’altres per conductes hostils i bullying, o fins i tot per microagressions capacitistes que qüestionen els suports o minimitzen la discapacitat.
Quan les persones estan categoritzades pel que fa a la normalitat, es genera una societat desigual, deshumanitzada i excloent. Aleshores és urgent i necessari parlar d’alteritat, de respecte a ser un altre en tant que altre, a no haver d’assemblar-se a la normalitat per tenir dret a una vida digna. Levinas parla de responsabilitat des d’una visió de cures, de prioritat ètica i social de l’altre que tinc a càrrec meu. Per a aquest autor, l’objecte de la responsabilitat no és únicament l’altre o la relació que hi mantinc, és la condició vulnerable mateixa de la humanitat amb les seves diferències la que concep l’altre com a proper a mi. En aquest sentit, l’alteritat ens fa lliures i ens allibera. Com conceps i vius aquesta responsabilitat?
Coral Elizondo Carmona és mestra, psicòloga, orientadora educativa i especialista en educació inclusiva. També és professora del Màster de Neuroeducació Avançada de la Universitat de Barcelona.
