Norbert Bilbeny: “La raó està malalta perquè s’aplica a finalitats irracionals”

El professor, filòsof, escriptor i catedràtic d’Ètica a la Universitat de Barcelona diferencia els conceptes de “racionalitat” i “raonabilitats” associats a la raó i exemplifica per què encara no està tot perdut.

Al seu article publicat en el número 200 de la revista Valors dedicat a la madure- sa de la societat afirmava: “El món és irracional”. Què està passant amb la raó? 

La raó pateix, com sempre. Hi és, però està malalta. És un malalt òbviament viu, actiu, però és un malalt. Tampoc sé si mai ha tingut salut, ja no dic “plena salut”, però sospito que no: la raó sempre ha estat malalta. Ara bé, és un malalt que alguns volen aca- bar d’enterrar i d’altres no: tracten de revaloritzar-la i tornar-la a la salut. I així estem, entre els irracionals i els que no ho són o no aspiren a ser-ho. Aquests últims, per no dir- los “racionalistes”, els anomeno “la gent raonable”. Avui la raó està a cavall d’una llitera pendent de dues intervencions: la que pretén ensorrar-la i la que vol refer-la.

Vol dir que encara no hem perdut la raó?

No, ni de lluny! Afortunadament, hi ha molta gent raonable i molts espais i moments de raonabilitat en el nostre món. Posar exemples seria inacabable, però també ho és la llista dels exemples contraris. El món és irracional i funciona amb uns valors i amb unes finalitats que, segons el meu parer, són irracionals. L’egoisme, la individualització, la preocupació per l’èxit per damunt de tot… Tot això ara és el que mou el món, com també les fronteres, la carrera militar i nuclear, la guerra, les corporacions industrials i financeres que no tenen cap sensibilitat i actuen d’una manera, fins i tot, antisocial… Malauradament, el món està governat pels valors més irracionals. I aquestes idees que governen el món, penso, són equivocades i perjudicials. I això passa perquè a les persones allò que ens governa són les emocions. Aquest és el nostre món.

Hem banalitzat, d’alguna manera, la raó?

No. No l’hem banalitzat. Quan parlem de la raó, estem parlant de dues possibilitats. Per una banda, la raó és “racionalitat”, és a dir, la raó del comptar, la raó comptable. D’altra banda, hi ha el que s’anomena com a la “raonabilitat”, que no és el mateix que racionalitat. La raonabilitat seria el que entenem per raó, que no sols compta, sinó que té en compte. De manera que les persones, les institucions i els poders raonables són aquells que tenen en compte a qui va adreçada la seva acció, per a què serveix, quines conseqüències o efectes últims tin- drà aquesta acció, etc. Així doncs, la racionalitat és lògica, és la de l’optimització de l’interès, de l’eficàcia, del mercat, de l’eco- nomia, l’interès individual… però la raonabilitat no, la raonabilitat va més enllà de la lògica i de l’eficàcia, sinó que té en compte la realitat, perquè es basa en el sentit de realitat, en el sentit comú, en la sensatesa i en la vida i la dignitat de les persones. És a dir que, la primera, la racionalitat també hi és a les coses bones, però també en les dolentes. En canvi, la raonabilitat només hi és en allò que és bo. Seria una contradicció dir que és dolent (entenent per dolent com allò que fa mal) allò que és raonable.

Perdre la raonabilitat seria equivalent a viure com a ignorants de la realitat?

Sí, com a ignorants de l’existència, dels drets i de la dignitat dels altres. Seríem ignorants del que és obrar amb sensatesa, és a dir, amb una mesura que ens faci tenir en compte no solament els mitjans sinó també els fins i l’equilibri entre una cosa i l’altra. I aquesta ignorància seria pitjor que la de saber comptar (ignorància racional), perquè ignorar la realitat és ignorar a la persona.

I perdre la ignorància també seria per- dre la capacitat de debatre.

Sí, perquè si no hi ha sentit de realitat si no hi ha sentit comú ni sensatesa. No podem debatre ni donar opinió, perquè no som capaços de basar-nos en els fets ni tenir un criteri, una argumentació per respondre o mantenir un intercanvi d’opinions dins d’un intercanvi pacífic i entenedor…

Avui a les xarxes socials tothom pot dir la seva. Aquest contingut massiu està afec- tant a aquesta desconfiança a la raó?

Sí, i tant! Està perjudicant i molt. Les xarxes socials estan beneficiant en algun aspecte la raonabilitat, però també la perjudiquen. També beneficien a la racionalitat, ja que les xarxes ens permeten buscar feina, saber quin medicament ens convé més, atendre els bons consells en el sentit més pràctic i utilitari… De manera que compleixen una funció de la raó tant en el seu aspecte més instrumental de “racionalitat” com en el seu aspecte més valoratiu, el de “raonabilitat”. Ara bé, hi ha un altre aspecte de les xarxes socials que és contrària a les dues dimensions de la raó, la racional i la raonable, que és quan entrem en la irracionalitat. És a dir, en la demonització de l’altre, la ignorància, l’engany, l’insult, l’amenaça, la manipulació, etc. Tot això fa que les xarxes socials siguin terribles i que no mereixin el nom de “socials”. Potser les hauríem de nomenar com a “xarxes digitals”, i deixar-ho així. Malauradament l’adjectiu de “social” ha quedat tocat amb les xarxes i molts dels seus usos lamentables i, de vegades, criminals.

Alguns experts afirmen que la pèrdua de la raó és la creació d’un monstre, partint de la base que la raó i el raonament és el capital fonamental de l’ésser humà. Vos- tè comparteix aquesta idea?

Sí. El que no comparteixo és la premissa de què hem perdut la raó. Si efectivament fos així, encara que jo no ho penso, estaríem alimentant un monstre, això està clar. No sabríem per a què estem fent servint la tecnologia, perquè s’inverteix en ciència o en exploració de l’espai, no sabríem res de la qüestió de l’armament, o l’experimentació amb embrions… La pèrdua de la raó pot ser terrible. Ara bé, hi ha molts espais i moltes situacions que ens han de fer concloure que no hem perdut del tot la raó. Exemples de tot això els trobem quan ens preocupem per l’economia sostenible, quan volem que la societat sigui democràtica, quan ens con- cerneix la solidaritat, quan hi ha moviments de cooperació internacional, quan hi ha científics que actuen amb consciència… Tot això em fa pensar que, afortunadament, encara no hem perdut la raó. Això sí, la raó està malalta perquè un determinat ús (la racionalitat) s’està fent servir per a l’aplicació de valors i finalitats irracionals.

Ara “tot és possible”. Tot està al nostre abast. La possibilitat d’accedir a qualse- vol cosa ha afectat a la raó?

Si, hi ha aquella frase de “tot és possible i tot està per fer”… Déu n’hi do. Compar- teixo més la segona part, la que “tot està per fer”. Afortunadament, no tot ha de ser possible. Hi ha experiències i experiments, concretament, de la ciència i de la tecnologia que sabem que poden tenir lloc i efecte, però que no volem que ni tinguin lloc, ni efecte. Com ara certes investigacions sobre el cervell humà o els embrions, o determinades investigacions per la colonització i exportació dels pols de la terra, o de l’espai. És a dir, aquestes coses, tot i que siguin possibles, no volem que ho siguin. I aquí ens topem amb un dels desafiaments d’avui que té l’ètica i la ciutadania: què volem que sigui possible i què no?

Quin futur ens espera si cada vegada sembla que arraconem més la raó i, d’altra banda, què podem fer per capgirar la situació?

Bé, el present i el futur estan units per la preocupació. Sempre hem d’estar alerta i ser curosos. Aquest és el futur que ens es- pera, però és interminable, si la Terra i els terrícoles continuem –que això espero– sempre, el present i el futur serà preocu- pant. I, de fet, mai ha de deixar de ser-ho, ja que sempre hem d’estar alerta i tenir cura amb tot. Ara bé, el que sí que em posa en un estat d’alerta és que la raó està malalta, i això passa quan acaben governant els irracionals. El futur que ens espera és un futur on haurem de continuar lluitant, no més que en dècades passades –si pensem en el temps dels nazis– però sí que hem de continuar lluitant sobretot contra la negació dels fets. I aquí és on la premsa agafa un paper importantíssim. Negar els fets és el pitjor que ens pot passar, així com acollir-nos a les mitges veritats, a la ignorància, a la mentida… El futur que ens espera és preocupant i alarmant, de manera que cal continuar lluitant com ha fet la humanitat en l’Època Moderna per salvaguardar la constància dels fets. Cal assenyalar-ho tot, i aquí, la premsa té un paper clau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *