Fins i tot els cossos policials i de seguretat han perdut tota autoritat. Entren dos agents de seguretat en un vagó del tren i reclamen a una dona de mitjana edat que es posi la mascareta. En el mateix compartiment, quatre adolescents que no deixen de fer xivarri van tots també sense mascareta. Els agents, en passar pel seu costat, davant les mirades desafiants i paraules amenaçadores dels joves, passen de llarg. Una imatge força habitual. Com també ho és la multiplicitat de persones de totes les edats i procedència que escolten vídeos o música a tot volum, sense auriculars, en qualsevol transport públic perquè ja ningú gosa enfrontar-s’hi i generar un conflicte considerable.
Ens ho deia H. Arendt en el seu savi assaig sobre la crisi de la cultura: les societats modernes i postmodernes han fet entrar en crisi tota mena d’autoritat i, amb aquesta pèrdua, l’educació ha perdut també la seva possibilitat d’incidir en la millora i la humanització de les persones i la societat. Pel bé de l’autonomia i els drets de tota mena, hem creat una societat que, ingènuament, ha traspassat el poder a l’opció individual. Començant per la infància, s’han trencat les relacions de subordinació existents entre pares i fills o, fins i tot podríem afirmar que s’han arribat a bescanviar i assistim, en molts àmbits, al món de la tirania infantil, sovint més cruel, fins i tot, que la dels adults. Les notícies de l’augment de l’agressivitat dels infants i adolescents contra els propis progenitors n’és una mostra evident.
“L’autoritat un se la guanya, com a mínim, amb tres elements fonamentals: la competència, el saber i l’expertesa”
La crisi de les institucions, de l’àmbit públic i polític així com l’individualisme creixent desdibuixa el concepte d’autoritat que H. Arendt ja definia com a “responsabilitat davant del món” i la trasllada a l’àmbit de la subjectivitat i privacitat: a partir d’ara la responsabilitat de la marxa del món es demana particularment a cadascú. No existeix ni es reconeix una autoritat pública, cadascú és amo i senyor de si mateix, cadascú és responsable o irresponsable de si mateix i es considera que està en possessió de la seva pròpia credibilitat a la qual lliurar-se. És difícil conviure humanament en un context així. Cal recuperar urgentment l’autoritat, començant per les edats més primerenques, ja que, si no som capaços de construir unes relacions d’acompanyament a l’autonomia adulta que passin per l’heteronomia exercida amb autoritat, probablement estarem deixant el camp lliure a tota mena d’autoritarismes o actituds arbitràries que es converteixen en l’única proposta atractiva per a tants joves que vagaregen cercant algun nord que orienti les seves vides.
Ara bé, de quina mena d’autoritat estem parlant? Entenem que el concepte d’autoritat que ens cal és el que està vinculat a un poder legítim que actua no per la força i la coacció, sinó per l’excel·lència, la saviesa i la convicció i desperta respecte i admiració en altres persones. D’entrada, com hem apuntat, hem d’afirmar que la relació asimètrica i de subordinació dels infants respecte dels adults és justament necessària per al bon desenvolupament de l’autonomia infantil. Una asimetria fonamentada en la diferència de destreses, capacitats, coneixements i criteris i no en l’ús arbitrari del poder, que desembocaria en autoritarisme, tan perniciós i nefast com el laisser faire.
I l’autoritat un se la guanya, com a mínim, amb tres elements fonamentals que cal treballar-se: amb la competència, el saber i l’expertesa en l’exercici de la pròpia responsabilitat, amb la coherència i la integritat i, finalment, el més important, amb l’amor i la capacitat d’estimar. Perquè el respecte i l’amor ver els altres és el que la dota, justament, de legitimitat ètica. Estimar l’altre no té res d’idíl·lic. Sovint és feixuc i complicat. Estimar que vol dir, sobretot, desitjar i “buscar” el bé de l’altre, vol dir “treballar” per al seu desenvolupament i realització.
