L’avi Pitu tenia una forta tendència a acumular objectes. Era un amant dels records i un apassionat de les novetats. Un homenet àgil i bromista dins un caos endreçat, un fidel partidari de la improvisació. Escrivia cartes i postals que arribaven sempre a l’hora en un món que encara havia d’esclatar digitalment. Fa dotze anys, quan va morir, tot just començàvem a tenir internet al mòbil. Els primers anys em servia per avisar que soparia fora, per xafardejar Facebook sense haver de pidolar torn a l’ordinador de casa o per no gastar-me mig sou en una trucada internacional. Grans avenços quotidians. Una dècada després, ja teníem tota la vida a les mans. També totes les relacions. I, amb elles, noves preocupacions.
Mentre escric això tinc 62 missatges sense llegir —no comparteixo la xifra de correus per evitar sentències precipitades— i un sentiment de culpa estrepitós. Una culpa que em bloqueja i m’empeny a continuar acumulant. A procrastinar, diferir, postergar, ajornar, posposar. Verbs que sonen massa bé en comparació amb el seu significat. Potser perquè, sovint, el seu ús inclou un toc de justificació per defugir una acusació. Sigui com sigui, hi ha missatges que queden sense respondre. “Quan pugui m’hi poso”. Però el moment adequat no arriba mai, el comptador es va engreixant i, en paral·lel, les ganes d’afrontar el desgavell van caient en picat. No acumulo per plaer, com l’avi Pitu, sinó per la mandra i la vergonya d’haver d’argumentar que tinc molta feina, que vaig amunt i avall, que m’he despistat o que estic fent dieta digital. És en aquest punt quan la imaginació comença a fabricar arguments que no només han de convèncer el meu entorn sinó a mi mateixa. Una nebulosa d’excuses cada vegada més espessa que desemboca en un aïllament entre desitjat i necessari. Un espai segur que a estones genera malestar. La meva dieta digital consisteix a deixar passar el temps. No afrontar converses m’aporta un alleujament momentani, tot i que també pot comportar riscos a mitjà termini. I no em voldria posar dramàtica, però el dia que una amiga em va plantar a la cara que potser algunes persones no ho entendrien i s’allunyarien, vaig pensar que era una exagerada. Vaig reiterar que no tenia temps per assumir les converses pendents com a eufemisme d’una incapacitat organitzativa congènita. De nou, “quan pugui m’hi poso”. I a vegades quan pots és massa tard.
En Salvador va morir la matinada d’un divendres de novembre que va acabar sent més assolellat i calorós del pronosticat. Feia dies que tenia pendent obrir el seu últim missatge. “Quan pugui m’hi poso, ara no tinc temps”. I, de cop, tots els minuts del món. Per llegir-lo, per pensar-lo, per recordar-lo. Just el dia abans havia sortit en una conversa. “Què en saps”, em van preguntar. Va escrivint, però l’intrús continua fent de les seves. M’ho havia dit a principis de mes, quan em va escriure per anunciar-me que aquesta revista li publicaria un nou conte. Els seus relats i poemes havien anat creixent agafats de la mà del Parkinson, influenciant-se, acompanyant-se. Sense la malaltia, les històries d’en Salvador haurien estat diferents; haurien traçat altres camins. Però la presència de l’intrús era tan potent que eclipsava el seu passat d’enginyer per donar pas a un present –malgrat que jove– en degradació constant. I com més avançaven les tremolors, més profunds eren els seus textos. En Salvador s’apagava i no ho sabíem. Ho intuíem, però fèiem veure que la foscor encara quedava massa lluny per preocupar-nos abans d’hora. Mentrestant, els missatges s’anaven acumulant.
Quatre mesos després, continuo demorant respostes. Convisc amb el temor de tornar a fer tard i amb un dilema constant entre la sort de poder estar en contacte immediat amb algú i la necessitat de demostrar que no sempre estic disponible.
Us deixo; he de respondre una nota de veu de vuit minuts de la meva amiga.
