Les protestes contra la mort de la jove iraniana Mahsa Amini per no portar el vel ben posat estan a l’ordre del dia. Fins a quin punt la religió o la cultura poden violar el dret a la vida? Imane Raissali Salah, també coneguda com a Miss Raisa, va néixer a Tànger, però amb vuit anys ja vivia a Barcelona. Ara en té 26 i és coneguda per ser rapera, activista i escriptora. El 2021 va rebre el premi TikTok de Diversitat i Inclusió i, enguany, el premi Continuarà de Cultura. També acaba de publicar el seu segon llibre, Porque me da la gana (Lunwerg Editores).
Abans es parlava de vostè com la rapera que portava el vel i, ara, com l’activista que se l’ha tret. Fins a quin punt se sent cosificada per aquesta peça de roba?
De manera claríssima. No és només el meu cas, sinó que a les dones en general sempre se’ns ha jutjat molt, se’ns ha tractat com si la nostra imatge fos el més important, i se’ns ha tret tot el mèrit del nostre esforç i de la nostra feina. Per tant, i tant que sí, és un exemple clar de cosificació.
És un gest valent treure’s el vel?
No és fàcil i és una cosa molt personal. D’una manera molt innocent, he volgut compartir que m’he tret el vel perquè, al final, soc un ésser humà que està en canvi constant. Les xarxes socials són una manera de compartir la nostra naturalesa com a humans. I vaig decidir fer-ho amb la intenció de fer veure aquest aspecte de nosaltres i de dir: “abans em sentia còmode amb el vel però ara no tant”. Vaig tractar-ho amb molta naturalesa, tot i que al final no ha estat una decisió que se m’hagi respectat molt.
Una persona pública sempre està més exposada a la crítica. Ha titulat la seva biografia: Porque me da la gana. Tota una declaració d’intencions, no?
Totalment. Sempre he pecat de donar moltes explicacions, simplement per existir. I sí que és cert que em venia de gust tenir aquesta resposta de: “Saps per què? Doncs perquè em ve de gust, perquè és el que vull fer…” Hi ha persones que, directament, no estan predisposats a escoltar les històries dels altres, ni les seves vivències i, conseqüentment, tampoc hi empatitzaran. De manera que, per més arguments que els proporcionem per reeducar, hi ha persones que simplement no et voldran escoltar. Així que, amb aquesta premissa, el títol surt d’aquí. Ho faig “perquè em ve de gust”.
Per què és tan difícil empatitzar?
La veritat és que és una de les preguntes que em faig gairebé cada dia. És molt trist i em sembla força fàcil d’aconseguir… Oi que no t’agradaria que et fessin alguna cosa determinada? Doncs no la facis tu als altres. Així de simple. Cal aprofitar els coneixements que els altres ens poden transmetre i dels quals podem aprendre.
Quan va començar a entrar dins del món del rap?
El rap és un estil musical que sempre m’ha transmès molta autenticitat, molta revolució, molta actitud i molta personalitat, cosa que enyorava molt. Jo era una noia molt tímida, em costava molt expressar les meves emocions, els meus sentiments… En el rap he trobat un forat per on escapar, una eina per transmetre, descriure, desfogar-me i verbalitzar tot el que tenia a dins. No cal tenir una veu gaire maca per poder dir la veritat, sinó tenir un missatge potent per comunicar, i aquesta és una de les coses que em va conquistar.
També és un canal de llibertat d’expressió que sembla que costa de trobar.
Totalment, és un estil molt valent. Neix al carrer, d’explicar i de transmetre històries reals sense pèls a la llengua. I això m’agrada molt, perquè jo sempre he estat una nena molt obedient i molt correcta i sempre tenia moltes ganes d’explotar, però d’una manera ben feta, sense fer mal a ningú sinó canalitzant tota aquesta ràbia o totes les emocions que amagava dins meu a través d’una disciplina que pogués donar forma a tot. Recordo les primeres vegades que escrivia, em sentia molt alliberada.
Ha rebut amenaces de mort per fer el que fa. Ha arribat a pensar que potser valia més la pena deixar-ho estar?
Sí, ho he pensat diverses vegades, però hi ha una part meva que ho veu com cedir la victòria. I a això sí que m’hi nego rotundament; no ho mereixen. Hi ha gent que fa molt més soroll a través de la violència, l’agressivitat, l’odi… i això em genera molta tristesa i pena. Hauríem de poder conviure en una societat on hi hagi llibertat d’expressió… Tant si estàs d’acord amb algú com si no, les persones s’haurien de poder expressar. Si jo tingués un discurs d’odi, entendria aquesta reacció violenta, però no és el cas. Jo parlo de drets humans, de llibertats personals o individuals, que cadascú pugui existir i ser com millor li convingui… Som a l’any 2023 i la gent encara no sap què és un dret humà… És una gran decepció.
En el llibre parla de la integració. Quins haurien de ser els valors que ens permetin integrar-nos a la societat?
Una cosa tan bàsica com és la participació ciutadana. No parlo de valors culturals sinó de valors humans: ser una persona educada, predisposada a aportar i ajudar el màxim possible, a veure la diversitat actual com una riquesa… Sí que és cert que hi ha gent que veu la integració com l’oblit dels seus orígens per aprofundir una mica en el que hi ha aquí, però aquesta visió de la integració em sembla molt pobre… Es tracta de no oblidar d’on vinc, però tampoc de marginar o no apreciar el lloc on estic construint tota la meva vida, tot el meu entorn. Això és donar valor a tot el que soc avui dia.
Musulmans i no musulmans, catalans i marroquins… som tan diferents?
Una de les coses que més repeteixo per tot arreu és que tenim moltes més coses en comú que no pas les que ens diferencien. Però tenim aquesta mania o obsessió de buscar tot el que ens fa diferents. I en comptes de veure-ho com a diversitat cultural, ho veiem com una amenaça constant. He conegut moltes persones de Llatinoamèrica, del Pakistan, de l’Índia, del Marroc, catalans… I sempre arribo a la mateixa conclusió… Tot i que tinguem cultures molt diferents, en les històries de personals, de vida, el color de pell, la forma del nas o la llengua que parlis no tenen importància, sinó els sentiments, les emocions i els valors apresos al llarg de la vida… I em sembla una cosa tan màgica i maca, que ens connecta com a humans. Però sovint ens enfoquem a les aparences.
