Mai abans havíem hagut de viure un mes i mig tancats a casa. Com ens ha afectat això emocionalment? I a nivell de valors? Ha canviat la nostra manera de veure el món i de viure? Alguns ja parlen d’un home nou, postpandèmia. És exagerat? Hem volgut saber què en pensa Mireia Cabero, professora d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i experta en cultura emocional pública.
Quins efectes psicològics heu detectat com a conseqüència del confinament?
El confinament ha provocat efectes psicològics perquè ens ha tret de la nostra zona de confort i ens ha canviat els nostres hàbits i rutines. I aquest canvi ha exigit que apliquem els nostres recursos adaptatius. Però la pandèmia, sobretot, ens ha posat cara a cara davant la mort i una mort peculiar perquè s’ha mostrat a través de símptomes físics greus i de soledat. També cal tenir en compte que la majoria de generacions actuals fins ara no havíem viscut mai un procés d’aquesta magnitud, ja que pràcticament hauríem de viatjar fins a la postguerra per trobar un esdeveniment similar a nivell social respecte risc i gravetat. Els primers dies vam observar sobretot desequilibris respecte la dualitat entre la vida i la mort, però després ja vam diagnosticar més depressions reactives, és a dir, persones que no han sabut gaudir del confinament. Persones que no s’han sabut adaptar en un petit espai, la casa, on el més important era el ser que el fer. Per tant, persones que han perdut la motivació pel dia a dia. I també hem observat estrés posttraumàtic.
Podem dir que en major o en menor mesura, el confinament ens ha afectat psicològicament a tots?
Sí, però cal deixar clar que la paraula “afectació” no remet sempre a una lectura negativa. Per exemple, aquests dies estem sentint relats molt bonics de persones que han utilitzat aquest confinament per fer canvis a les seves vides. Aquest confinament en molts casos ens ha provocat veure, reflexionar i prendre decisions molt fidels amb la nostra interioritat.
Durant el confinament també hem vist una eclosió de valors (solidaritat, gratitud, col·laboració, proximitat). L’expressió d’aquests valors és puntual o pot ser una tendència?
És complicat fer un pronòstic sobre aquest fet, però fa uns dies escoltava José Antonio Marina i apel·lava allò que l’antropologia cultural ja sap des de fa temps: perquè es produeixi un canvi cultural, primer cal que hi hagi un canvi de valors. I, perquè això passi, aquest canvi de valors cal que el visqui una massa crítica molt gran. Per tant, avui la pregunta és: quanta gent seguirà aquest nou model? L’experiència ens diu que en situacions de crisi l’adaptació és més ràpida i actualment —com altres vegades en situacions menys crítiques ja havíem observat— la xarxa comunitària està sent espectacular, però no tinc clar que la força de la vida i el ritme diari de la normalitat després no ens tornin a arrossegar. Segur que aquesta pandèmia alguna empremta deixarà, però no sé si serà prou gran perquè a nivell global puguem veure un abans i un després a nivell de comunitat.
Ara, durant un temps, haurem de mantenir una distància prudencial amb els altres. Això quins efectes pot tenir en les relacions?
En aquest moment, els efectes que es puguin derivar del distanciament ja els hem viscut, ja que hem passat d’un distanciament zero a un prudencial contacte. Fins on ens afectarà aquest impacte? No sé sap. Jo vull pensar que la nostra relació amb les persones no és allò que fem junts, sinó el que sentim junts i com ens cuidem junts; per tant, en aquest sentit i sortosament les tecnologies actuals ens han permès estar amb la mateixa proximitat humana, emocional i amorosa que si estiguéssim tots a tocar. De fet, estem veient dues corrents, per una banda persones que enyoren les relacions socials i altres que confessen estar millor amb menys relacions socials. En aquests casos el repte és com, després d’haver-nos adonat d’això, tornem a muntar la nostra vida segons els nostres desitjos.
Després d’aquesta pandèmia ens podem convertir en persones més desconfiades, més porugues?
Després d’un trauma sempre hi ha un procés posttraumàtic, durant el qual apareix sovint la desconfiança, la incertesa, la por, la inseguretat… Però passarà un temps, la vacuna arribarà i aleshores, n’estic segura, que sí que hi haurà un abans i un després perquè ja sabrem que estem protegits.
Hi ha persones que parlen de “l’home postpandèmia”. Aquest és un terme exagerat –d’aquí uns anys això serà un record– o després de la covid-19 veurem el món d’una altra manera?
No crec que la covid-19 sigui un detonant, però si sumem coronavirus, canvi climàtic i Agenda 2030, aquesta pandèmia ens recorda que ha arribat el moment de crear el nou paradigma de la sostenibilitat del qual fa tants anys que se’n parla. I no em refereixo a una sostenibilitat exclusivament planetària, sinó també humana. Gràcies a la covid-19, també hem recordat que aquest nou paradigma vital, social i cultural ha d’anar de la mà de la salut pública, ja que fins ara només el vinculàvem a la cura del planeta; però el planeta el fem les persones i si no cuidem les persones, a nivell físic, espiritual i emocional, ens quedem sense motor de vida. Dit d’una altra manera, cal més inversió en el creixement i no en sostenibilitat.
Per interrompre o allargar el confinament s’han tingut en compte criteris sanitaris i econòmics. S’haurien també d’haver valorat els criteris emocionals?
I tant, sens dubte. En aquest cas, però, tenint en compte que estem davant d’una situació de molta gravetat tant a nivell econòmic com a nivell de salut també entenc que s’hagin prioritzat altres criteris. No sóc la persona més adequada per dir si s’han comès errors. Ara bé, igual que s’ha vetllat perquè l’economia i la salut estiguessin en les millors mans, tinc la sensació que la salut emocional de les persones ha quedat en tercer lloc. I aquesta sí que ha estat una decisió que ha arribat tard. Només observant les experiències d’altres països, s’hauria d’haver generat abans una xarxa de suport psicològic i emocional oficial i pública per donar un suport estratègic, coordinat i tranversal a la ciutadania.
