Són dies d’altes temperatures a Barcelona i la xafogor esdevé insuportable. Un grup de noies s’encamina a l’institut amb pantalons molt curts i samarretes de tirans. Són projectes de dones vestides d’adultes. Alguns, segurament, considerarien aquesta vestimenta massa indecorosa per una dona major d’edat. El debat de la hipersexualització de la societat és sobre la taula. La sociòloga i filòsofa, Marina Subirats, que també s’ha dedicat a la política ens obre casa seva per parlar-ne.
Des de la sociologia, com definiríem el terme “hipersexualització”?
A les societats hipersexualitzades l’aspecte sexual de les dones es posa molt de manifest, es converteix en un tret més predominant que en altres societats. Mentre algunes societats han tendit a amagar els aspectes més atractius de les dones –en aquest sentit, les societats musulmanes, on les dones han d’anar cobertes, serien casos emblemàtics–, a les antípodes d’aquestes, les societats hipersexuades tendeixen a accentuar l’atractiu sexual de les dones.
Hem de considerar la hipersexualització com un fenomen nou?
Sí, aquesta és una situació bastant nova a nivell històric, perquè la tendència majoritària fins ara era justament la contrària; tot el que feia referència a les dones era bastant reprimit. Tapar la cara a les dones vol dir negar la seva presència, la seva igualtat, la seva veu i convertir-les en una espècie de fantasmes. En canvi, ara estem en una etapa en la qual la dona tendeix a subratllar la seva bellesa, la cura del cos, la vestimenta, etc. La voluntat és emfatitzar l’atractiu sexual de les dones. I curiosament això es fa en relació amb les dones i no amb els homes.
Vol dir que la hipersexualització només afecta les dones?
Des del meu punt de vista sí, només afecta les dones; encara que actualment en alguns aspectes també ha variat la visió que avui tenim dels homes. Actualment la imatge dels homes també es relaciona més amb la bellesa i el seu aspecte físic, però d’una manera diferent. Per exemple, en molts anuncis publicitaris de colònia, es presenta l’home vestit o només nu de tors, mentre que la dona apareix despullada. A més, generalment, la dona mira l’home, mentre que aquest, com a líder, ni li fa cas. Per tant, malgrat que sí que és cert que ha canviat la visió del cos masculí, no se li ha atorgat el caràcter hipersexualitzador que té per a les dones.
Quines conseqüències socials té aquesta hipersexualització?
L’element més sorprenent d’aquest fenomen és la seva extensió a les nenes. Parlar de l’atractiu sexual de les dones i de les joves és comú a moltes cultures però, generalment, les nenes han estat preservades perquè històricament s’ha pensat que han d’arribar verges al matrimoni. Per tant, s’ha tendit a que les nenes no siguin vistes com un objecte sexual i així evitar que siguin objecte de seducció o de violació. Si la nena no s’exhibeix, es preserva. Aquesta tendència és general a la majoria de cultures, però en el nostre món això s’ha invertit.
I per quines raons?
Una primera raó molt evident seria la manera d’actuar de la publicitat. Una teoria molt prevalent de la publicitat és: per vendre cal suscitar el desig. I, seguint aquesta premissa, els publicistes no aposten per la intel·ligència racional sinó per les emocions i els instints. I, la representació més clara del plaer és el plaer sexual. Així, per vendre un cotxe fan servir una dona bonica. L’objectiu és que l’home assimili el plaer de conduir, amb el plaer de posseir una dona. Però també hi ha una altra tendència. Les pròpies consumidores intenten assimilar-se a les figures boniques. La dona que compra una crema anunciada per una dona bonica pensa que ella també ho serà, encara que som conscients que això és un mecanisme publicitari per suscitar el desig.
Tota la culpa és de la publicitat?
No, encara hi ha una altra raó més de fons. En sociologia distingim els termes sexe i gènere. El sexe és l’aspecte biològic de les persones i el gènere és el model social que projectem sobre les persones en funció del seu sexe. Si ets una nena, segons dicta el teu gènere, has de ser així, has de tenir aquest rol, aquestes aspiracions a la vida, etc. En la majoria de cultures, imposar els rols de gènere és una operació dura tant per a nens com per a nens. A una criatura amb moltes possibilitats, per qüestió de gènere, se li prohibeixen unes i se li accentuen unes altres. Dit d’una altra manera, es posa la criatura dins d’un motlle.
Les nenes, però, sembla que sempre s’emporten la pitjor part…
Sí. Aquesta operació, tradicionalment, s’ha fet amb les nenes a través de mutilacions físiques, però sobretot psíquiques. Què vol dir això? Doncs que generalment les nenes han d’aprendre a patir, a ser reprimides i limitades. Per una banda són protegides, però per l’altra, han de dedicar-se als altres i no poden adquirir importància per si mateixes. Per exemple, encara avui, de forma inconscient, les mestres a les escoles de casa nostra utilitzen les nenes per ajudar els nens, a fer de mediadores o fer d’auxiliar de l’educadora. D’aquesta forma els infants de 3 o 4 anys d’avui ja tenen assumit que és més important ser nen que ser nena. Els nens rebutgen de forma dura coses de nena, fins i tot s’ofenen si reben una joguina de color rosa. I si en un pati d’una escola d’infants no hi ha bicicletes per a tots, els nens les agafen i les nenes hi renuncien. Dit d’una altra manera, hi ha tractament diferenciat des del naixement.
Per tant, la hipersexualització és una evolució o és conseqüència de la repressió?
Abans s’intentava que una nena seguís els rols femenins a través de la repressió. Avui, però, això ha començat a canviar. Ara, en comptes d’acceptar el paper femení a través de l’aprenentatge del dolor i de la frustració, es fa a través de la seducció. Actualment es creu que una dona tindrà èxit si és simpàtica, atractiva, va ben vestida, etc. La seducció és avui la via de la dona per triomfar a la vida. Que és una cosa molt perversa i molt més difícil de combatre.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
