L’escriptora Lolita Bosch assegura que “la única cosa que comparteixen les víctimes de bullyng és la ràbia”, per aquest motiu així ha titulat la seva darrera novel·la, un relat sobre aquest drama que viuen amb silenci milers de nens i joves de la nostra societat i que ella va viure entre els 14 i els 17 anys. Segons dades facilitades per la Fundació ANAR, especialitzada en ajuda a nens i adolescents en risc, els casos de bullyng s’han disparat un 75 per cent el darrer any.
De fet, malgrat la gran diversitat tipològica de les víctimes, també hi ha un segon element comú. “He treballat amb víctimes de moltes altres violències i mai un altre col·lectiu té tan clar que no és culpa seva. Totes les víctimes de bullyng saben que no es mereixen un tracte així , però algú ha detectat la seva vulnerabilitat. Per tant, et sents culpable d’haver mostrat la teva vulnerabilitat, però mai creus que tenen raó”, explica.
Malgrat, l’escriptora assegura que aquest és un tema que porta “clavat dins”, no ha decidit escriure sobre el bullyng fins transcorreguts trenta anys dels fets, perquè ara ha vist que les coses no han canviat gens. “Em vaig adonar que els nens i adolescents d’avui estan patint exactament el mateix i encara li hem de sumar el ciberbullyng”, assegura.
A través de La Ràbia (Ara Llibres), novel·la que ha estat guanyadora del Premi Roc Boronat, Bosch renuncia la “falta toral de protecció” de les víctimes de bullyng. “La víctima de bullyng té por a explicar-ho als pares o als professors – si ho fa aquest incrementa-; i no té drets ni recursos. Si veiem un acte de xenofòbia o de maltractament animal tenim un telèfon d’atenció on podem trucar, però les víctimes de bullyng no tenen ni això”. “Avui el bullyng no és motiu per demanar un canvi d’escola”, recorda.
I, doncs, què es pot fer?
Bosch reivindica un major reconeixement d’aquestes víctimes.“Les víctimes del bullyng per guanyar drets necessiten força ciutadana i unitat entre elles, que ara no existeix”. Es pot creure que és egoisme, però també un esperit de supervivència comprensible. “ Les víctimes del bullyng mai fan pinya ni s’identifiquen entre elles. perquè pensens: si avui és ell, no sóc jo”, explica Bosch. Totes intenten fugir del punt de mira dels agressors, els quals actuen així perquè “tampoc volen ser atacats”.
En el llibre, Lolita Bosch compagina experiències personals amb casos actuals. Per exemple, explica un intent de suïcidi: “Als 16 anys em vaig prendre una caixa de pastilles, però no em volia morir, sinó evitar anar a l’escola ”. Malauradament, altres adolescents també víctimes d’aquest assetjament continu i grupal, sí aconsegueixen acabar amb la seva vida. Morts, de les quals, algunes escoles se’n renten les mans.
I davant aquest increment de casos, què fer davant una víctima? La solució de l’autora de La Ràbia és clara: “Preguntar: Com estàs? Com et puc ajudar? Escoltar el nen o l’adolescent i, en cap cas, imposar solucions. No dir: ‘són coses de nens’ o ‘això ha passat tota la vida’. Les víctimes tenen solucions pensades però no saben ni com començar, per tant, cal escoltar-les”. – M.COLL.
