Acausa de la pluralitat de sensibilitats actual, existeix una clara dificultat per definir com s’articulen els límits del dret a la llibertat d’expressió. Aquesta figura jurídica, que protegeix la llibertat de pensament, de creences i que afavoreix el fet que qualsevol pugui compartir les seves idees, es veu fàcilment criticada quan la veu que s’alça no coincideix amb el que socialment s’ha acordat que és correcte.
Per exemple, mentre alguns comentaris feixistes o que enalteixen el terrorisme són censurats, alguns llibres amb contingut homòfob són publicats. Es porta a judici un acudit que es mofa de les persones amb discapacitat, però es permeten anuncis sexistes. Els límits d’aquest dret no són clars i el fet que existeixi tota una gamma de grisos en la seva aplicació genera situacions com la que acaba de viure la iraquiana Nadia Murad, activista pels Drets Humans i premi Nobel de la Pau.
La Nadia va ser capturada amb 21 anys. Estat Islàmic va assassinar la seva família i ella va ser presa per convertir-la en esclava sexual. Amb una motxilla plena de tortures i malsons va aconseguir fugir. Com a dona supervivent va decidir escriure un llibre, Jo seré l’última (Rosa dels Vents), on relata el terror que va patir. Aquesta obra li va costar un gran esforç perquè parlar de violacions és un tabú en la seva tradició cultural.
Amb l’objectiu de sensibilitzar i compartir la seva experiència, va acceptar impartir un taller al Canadà, dirigit a noies de tretze a divuit anys en situació de vulnerabilitat social. Segons expliquen els mitjans de comunicació, les organitzadores del taller van rebre una notificació del consell escolar de Toronto, en la qual es prohibia l’acte perquè el seu testimoni podria ser “ofensiu” i promoure “la islamofòbia”.
La notícia va sorprendre les educadores que faciliten el debat entre les participants, ja que era la primera vegada que el consell escolar feia exprés el seu refús a un dels temes del club de lectura. Segons les seves explicacions, “s’havia de preveure una possible islamofòbia”. A més a més, el consell avisava que reescriuria la guia de lectures per tal que els materials escollits fossin “culturalment pertinents i adaptats” i no ofenguessin cap tradició cultural.
Pot una vivència, una experiència en primera persona, ferir els sentiments religiosos o els valors d’un grup social concret? És ètica una cancel·lació d’aquest tipus o estaríem parlant de censura? S’està intentant fer una prevenció o es vol controlar el dret de lliure expressió en funció d’uns mandats socials? Els discursos basats en les identitats i els sentiments estan creant una policia del pensament cap allò políticament incorrecte?
Si es considera que un relat en primera persona pot arribar a generar una fòbia social s’haurien de controlar tots els discursos segons els possibles els efectes que puguin generar en un futur? De manera contrària, si això pot limitar de forma molt flagrant el dret a la llibertat d’expressió, potser s’hauria d’acceptar que sempre hi haurà algú que es pot sentir ofès o interpel·lat pel discurs de l’alteritat. De manera més equilibrada, fins i tot hi hauria l’opció d’acompanyar aquelles manifestacions susceptibles tot aportant guies que les contextualitzin o facilitant espais de debat entre les parts afectades.
Una vegada més, els límits difusos del dret a la llibertat d’expressió ens fan reflexionar sobre com alguns mots poden colpir els sentiments de les persones en funció del context social i cultural on són pronunciats.
