El terme ‘estètica’ s’usa en diversos sentits, sempre amb un denominador comú valoratiu i simbòlic. Com a disciplina filosòfica, l’estètica és la reflexió sobre allò que és o que ens resulta bell i el procés emocional de reconeixement d’aquest valor (o el del seu oposat, allò lleig). Plató postula la realitat objectiva i permanent de la idea de Bellesa (i de Bé, i de Justícia…), que es reflecteix imperfectament en els objectes materials. Per contra, Carnap manté que és una expressió valorativa, només emocional i sense contingut de coneixement. La neurociència, la neuroestètica, ha fet fer un gir al tema, al mostrar els efectes que l’entrenament/aprenentatge té en la reconfiguració cerebral de l’emoció estètica.
De tota manera, si l’emoció i l’univers cultural resulta estrany o no és prou compartit, poca cosa s’entén. Pot exemplificar-se en l’Unamuno i el seu “levantinos, os pierde la estética”, que va etzibat amb ironia a uns catalans que volien reconeixement de la seva cultura i formes. Un posicionament ben distint al nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos (res d’Estètica sense Ètica, deixem-ho estar), del José María Valverde que lliga estètica i compromís.
Hi ha bellesa en la naturalesa (els colors del cel a l’alba o al capvespre), en els objectes quotidians (disseny), i en obres artístiques (una peça musical). Què fa bella/lletja una cosa? Com identifiquem què és bell? Quina relació hi ha entre natura i art? La filosofia de l’art tracta els conceptes de la creació: Què és un símbol artístic? Quin compromís simbòlic té l’obra d’art? Què comunica, implica o suscita? Per què una peça és valuosa? Com s’interelacionen els llenguatges artístics? La crítica artística assaja una comprensió de les peces d’art, en comenta l’estil, el corrent, la tècnica, les influències, els pressupòsits de l’artista, el compara amb d’altres, etc. Tanmateix, queda sovint quelcom immune a l’aclariment, anàlogament a com també passa amb el perquè ètic últim
