La cultura de l’esforç està en crisi, assegure els sociòlegs. Tot i que per sort encara hi ha persones que ho contradiuen, un retrat global de la societat ho corrobora: vivim en la llei del mínim esforç, som impacients i volem que les nostres accions tinguin resultats de forma immediata.
Plis-plas, tota acció ha de tenir una reacció. Un títol universitari de ben segur que ens generarà un alt càrrec a una bona empresa, casarnos comporta tenir una família feliç… Però la vida no és una cadena programada. Obtenim resultats quan prèviament hem treballat amb esforç. Els matrimonis duren quan tots dos membres de la parella s’esforcen per aconseguir que la unitat funcioni. Generalment s’assoleix una bona feina després d’un temps d’esforç i aprenentatge.
Si no apliquem la cultura de l’esforç a la nostra vida, acompanyada amb altres valors, com les necessàries dosis de paciència i sacrifici, no avancem. Sense un mínim d’esforç de seguida que no obtenim els resultats esperats llençaríem la tovallola. Ara bé: un cop assolida la nostra fita cal tenir en compte que aquesta no és la nostra recompensa, sinó allò que hem pogut aprendre al llarg del camí, durant tot el temps que ens hem esforçat per aconseguir-la. Si tenim en compte la ruta caminada potser no ens farà tan mal pensar en el dia que malgrat els esforços no obtinguem cap resultat. En aquest cas sempre haurem guanyat alguna cosa. Una idea si que hauríem de tenir clara: si els membres d’una societat no s’esforcen, aquesta no avança.
