La desigualtat econòmica és –no hi ha dubte– una de les característiques més preocupants de les societats contemporànies. Els increments de la desigualtat són preocupants no només per les seves conseqüències materials –en posar tantíssimes persones en situació de pobresa i vulnerabilitat– sinó també per les seves conseqüències polítiques i socials. La desigualtat econòmica perjudica la cohesió social i dificulta també el funcionament dels mecanismes democràtics de rendiment de comptes –especialment quan creix l’abstenció entre els sectors més desafavorits–.
Quan analitzem la desigualtat, però, acostumem a fer-ho utilitzant l’índex de Gini o altres mesures que ens donen una idea de quin és el nivell de desigualtat en el seu conjunt. Ara bé, el problema és que si reduïm la desigualtat a una sola xifra podem cometre l’error de simplifica en excés. Pensar quina és la distribució d’ingressos i la distribució de riquesa en una determinada societat potser, en canvi, un exercici molt més útil. Si pensem la desigualtat com una distribució que inclou tots els ciutadans, aleshores necessàriament haurem d’analitzar què passa a la part alta i a la part baixa d’aquesta distribució –ja sigui d’ingressos o de riquesa–. Dic tot això perquè la desigualtat pot venir determinada pel que passa a la part alta de la distribució –quan els rics es “despengen” per dalt– o bé pel que succeeix a la part baixa de la distribució –si els més pobres es tornen encara més pobres–.
Siguem encara més concrets i imaginem dos escenaris. Per un costat, l’escenari A en què la desigualtat s’explica perquè alguns pocs rics s’han “despenjat” per dalt (passant a guanyar molt més) a la distribució d’ingressos i riquesa, mentre que les diferències entre la classe mitjana i la classe baixa són poc importants. Per altre costat, imagineu-vos un altre escenari, el B, en què la desigualtat s’explica perquè les diferències entre els que tenen menys i tota la resta són molt importants. És a dir, a l’escenari B els que tenen menys recursos han quedat descavalcats per sota. Paradoxalment, podria arribar a donar-se el cas que l’índex de Gini no fos gaire diferent en aquests dos escenaris.
Doncs bé, aquesta discussió és especialment rellevant si volem entendre les conseqüències polítiques de la desigualtat. Més encara quan aquests dos escenaris no són purament imaginaris sinó que –de manera molt estilitzada– són els que caracteritzen la situació en no pas pocs països de l’OCDE. Per un costat, sobretot als països anglosaxons (Estats Units i Regne Unit) el que ha passat durant les darreres dècades en relació a la desigualtat és que els rics s’han “despenjat” per dalt. Més concretament, especialment els més rics d’entre els rics són els qui s’han “despenjat” per la part alta de la distribució fent incrementar així el nivell de desigualtat en el seu conjunt. Això és el que, per exemple, han il·lustrat molt bé economistes com Thomas Piketty i Tony Atkinson. El top 10 per cent i especialment l’1 per cent en la distribució de riquesa són els que s’han “despenjat” a la part alta. Aquest és l’escenari A.
Però en altres països com França, Suècia o Espanya mateix això no és el que ha passat. Aquest darrer país exemplifica l’escenari contrari: és un model perfecte de l’escenari B. Espanya és un país en el qual la desigualtat més rellevant és la que hi ha a la part baixa de la distribució, amb l’afegit que la crisi econòmica del 2008 –a causa dels seus efectes asimètrics– va agreujar encara més aquesta situació amplificant la desigualtat en aquest tram. És a dir, en els anys posteriors a la crisi es va accentuar la distància entre els qui tenen menys recursos i les classes mitjanes. Ser conscients de les dues possibles cares de la desigualtat és, doncs, molt rellevant a l’hora de pensar les implicacions polítiques de la desigualtat.
