Tot allò enterrat, sepultat, reprimit o suprimit torna sempre a sortir per altres llocs imprevistos i a vegades perillosos. La memòria no es pot enterrar, ni parcial ni total. És un dels treballs més importants que es fa en món de les teràpies de la psicologia profunda: fer conscient l’inconscient per tal que l’ego esdevingui més fort. La veritat mai es pot tapar, i quan unes persones ho volen fer es torna en contra d’elles mateixes. Això comporta una lluita ferotge i continua sense efectes constructius: Sempre s’ha d’estar alerta per por a la veritat!
El paper de l’ego freudià, dins l’estructura d’allò i superego, és com el genet que ha de conduir el cavall d’acord amb unes normes ancestrals que són la crinera i normes cultures, que són les brides que li donen. I, al final, els valors propis són les brides que el propi genet es fabrica. Però ell, el genet, sempre ha de tenir en compte l’energia del cavall i l’entorn per on cavalca.
El genet és fruit de tota una evolució que emergeix –fent metàfora– de l’energia del cavall que se’n separa. De manera que és aquí quan podem indicar que l’ego es una estructura psico-genètica. I, per això podem parlar dels diversos nivells de l’ego: el corporal, el mimètic, el màgic, el mític, el racional, el raonable i el profund. Tots ells, no són egos diferents, sinó aspectes del seu procés.
Però ha de romandre un principi molt clar. Freud l’anomena: el shibbólet, la qual era una contrasenya de guerra entre dues tribus jueves. Doncs bé, el shibbólet de l’ego freudià, cosa indiscutible però molt negada avui dia, és el món inconscient. No és el preconscient ni el subconscient, fàcils a conscienciar amb una introspecció seriosa o amb una sana capacitat crítica. És un aspecte que tota mena de poder intenta anul·lar, però mai ho aconsegueix malgrat les morts dels dissidents. És l’altre nivell que s’hi pot arribar però amb unes eines adequades. Podem indicar que tot allò reprimit (no suprimit), que es fa d’una forma inconscient, pertany al món inconscient. Ara bé, no tot allò que està al món inconscient està reprimit (molt important tenir-ho en compte) ja que no oblidem que Jung, el deixeble predilecte de Freud, es va allunyar del mestre, però mai va negar aquest aspecte, sinó que el va portar més enllà. Freud va deixar la porta oberta al món inconscient col·lectiu. Així doncs, ens podem apropar al món l’individual a través dels somnis i al col·lectiu amb els mites o el món imaginari col·lectiu.
Podriem dir que l’ego té les seves arrels en aquest món inconscient. I tota psicologia que parteix de l’ego (del jo) ha de recordar que no tot és conscient en ell. En català, només la paraula “jo” indica la superfície, l’alçada o la profunditat. De manera que algunes persones parlen del jo superficial o del jo profund. Des del meu punt de vista, m’inclino per parlar de l’ego, però cal fer una matèria que s’anomeni EGODICEA. En el llenguatge popular hi ha un corrent que diu: Cal matar l’ego. O l’ego ens fa molt de mal… A tot això, els pregunto: Què entenen per ego?
El genet o l’ego per cavalcar ha de conèixer molt bé el terreny o la realitat. És la seva funció: el principi de realitat. Aquesta realitat la percebem amb tota la nostra corporeïtat. Així com també construïm el nostre món “imaginari”, que no és la realitat externa. Mirar la realitat tal com és, sigui dura i forta (tant en l’interior com en l’exterior) permet no adaptar-nos-hi. La passivitat i l’anul·lació de la personalitat és l’actitud de les masses; transformar-la és l’actitud dinàmica de l’ego. De la mateixa manera que un bon arquitecte per fer una casa ha d’haver realitzat un bon estudi geològic, del contrari la casa por enfonsar-se. Això és actuar amb saviesa o maduresa. La gran responsabilitat de l’ego és el procés maduratiu de conèixer la seva realitat que va més enllà de la seva estructura psíquica o anímica. Malauradament, en el mercat psiquista hi ha molta confusió dels termes. Cal recordar que no el podem ni suprimir (l’ego n’és conscient) ni reprimir (l’ego no n’és conscient!), sinó que existeix un món inconscient individual, col·lectiu i, avui podem afegir fruit de les indagacions, uns altres nivells més holotròpics. Indico un llibre que acaba de sortir: El camino del psiconauta o la enciclopèdia del viaje interior (2022) de Grof. Es tracta d’una cartografia psíquica més ampla de l’ésser humà. Al meu parer, la més clara i pedagògica sense deixar de ser científica.
A mode resum: a l’ego o el genet per conduir la vida o el cavall, li cal un bon coneixement dels entorns. Per això, la funció bàsica de l’ego és el principi de realitat. Ara bé, les pors, les angoixes, les culpes, nodrides pels mitjans de comunicació massiva o dels diversos poders que creen ideologies, poden ofegar l’ego i fer actuar el superego. És a dir, fer actuar les normes culturals, de seguretat i d’opressió. Per posar un exemple, no cal anar massa lluny. Durant l’anomenada pandèmia Covid-19 el president de la OMS va dir: “No lluitem només contra una pandèmia, sinó també contra una infodèmia”. O l’altre molt insistit, i també manipulat, ha etat el conflicte entre Rússia i Ucraïna amb repercussions globals, on el menys important són les vides dels éssers humans. Aconsello l’últim llibre del filòsof Han Byung-Chul, La infocràcia, és molt interessant per a l’ego.
