En aquestes tardes post-confinament (encara no s’ha acabat, oi?, perdo l’oremus) que semblen totes qualsevol dia d’agost i en què es fa difícil recordar en quin dia de la setmana vivim, se’ns posa a ploure a bots i barrals tot just arribant a l’ermita de Sant Mateu, a Premià de Dalt. És una planúria espectacular, que verdeja per tot arreu, al costat d’aquesta esglesiola maca de debò. Després de refugiar-nos en un xiringuito providencial, surt ràpidament el sol –aquests dies el temps està boig, intueixo que per il·lustrar la situació en què ens trobem nosaltres mateixos, víctima d’un bitxo diminut que ens ha posat als peus dels cavalls- i provem de reprendre la caminada, que es fa tard.
Mentre observo tota la classe d’arbres que hi ha en aquest indret meravellós i dels quals a penes aconsegueixo identificar-ne un parell, sento un xiuxiueig que prové dels pins que anem trobant abans de topar amb el trencall muntanya avall. Primer penso que és un simple efecte òptic –en aquest cas hauria de dir “d’àudio”- però com que el so torna una i altra vegada hi fixo l’atenció. Finalment, per sorpresa meva, aconsegueixo entendre que dels pins que hi ha davant meu en segueix regalimant aigua, en quantitats apreciables, quan ja fa una estona que el sol torna a lluir; encara que la pluja hagi parat en sec la natura segueix processant el ruixat que ha caigut sobre seu fa una bona estona. No és, doncs, instantani: acabar de ploure i assecar-se, no. Cal un temps perquè l’aigua es vagi escolant i els pins quedin assecats.
L’endemà, mentre els menuts corren esperitats amunt i avall per un parc, comento amb un amic unes declaracions on l’artista xinès Ai Wei feia esment del cost emocional que estava tenint el Coronavirus per la població xinesa: l’entrevistador intentava posar-lo en entredit, ell que és un dissident perseguit pel règim comunista, recordant-li que l’eficàcia del govern xinès havia estat majúscula, per eradicar el virus. I ell responia que sí, que evidentment, però que ningú comptava amb el malestar que s’havia hagut d’empassar la població a causa de l’estrictíssim confinament. “Vist des de la superfície, la Xina ha aconseguit controlar ràpidament l’epidèmia. Però ha pagat un preu que no és visible: la salut emocional de tota la seva gent, als quals van tancar en gàbies com animals, obligats a la força a estar confinats durant més de dos mesos”. No he llegit a ningú més aquesta reflexió i sí moltes posant en dubte el valor de les democràcies liberals, per si mateixes, quan una pandèmia com la que vivim exigeix ordre i disciplina màxims a una població i es constata que els nostres sistemes basats en la llibertat no són la resposta més eficient, certament.
També l’especialista en pedagogia infantil Míriam Tirado assegurava fa uns dies -en una story d’Instagram- que molts nens, ja en el procés de desconfinament (veure més amics, família, etc.) podien estar -sorprenentment- pitjor que durant el confinament, encara que semblés contradictori. Per què? Doncs perquè ells també havien aguantat com havien pogut el seu malestar, en veure’ns als pares tant tensos. I en el moment en què han pogut començar a treure tota aquesta energia… ho han fet, sense embuts, obviant la capacitat cultural que tenim els pares “d’aguantar-nos”. Com els arbres que regalimaven aigua ahir, he pensat: després de ploure, encara que sembli que ha parat i la pluja és ja passat, ve un procés lent d’assecar-se, de refer-se, de tornar-se a posar a lloc. Que requereix temps, a vegades molt de temps.
El mateix passa amb tots nosaltres. Tot just ara, que recuperem una mica de normalitat -a més a més sense tenir clar si serà temporal o no, aquesta recuperació i sabent que no és complerta-, comencem a adonar-nos de tots els malestars, les tensions i el dolor generats per aquesta terrible pandèmia; comencem a albirar el cost emocional de tot plegat. Mentre hi érem hem fet el cor fort, però a mesura que ens anem relaxant, ens va emergint tot allò que estava reclòs dins nostre. Ja no parlo de les persones que han hagut de ser ingressades pel maleït virus, de les que tenien algun altre problema de salut que no ha pogut ser atès a temps, de la gent gran que ha patit un aïllament com mai i ha experimentat una estricta solitud durant sis setmanes ni tampoc dels nens que hauran estat sis mesos sense anar a l’escola, per molts succedanis virtuals que s’hagin volgut receptar. Què en farem de tot aquest dolor, totalment inesperat?
Veurem com i quan ens en sortim, d’aquesta. La patacada és històrica, de les que fan època. I hi ha dies que penso que això no ha fet més que començar. Desitjo ferventment equivocar-me.
