Hi ha signes que el nostre és un món que persegueix la utopia de la maduresa i alhora nega que sigui desitjable assolir-la. Hereus de la Il·lustració, creiem que les institucions han d’estar guiades per la llum de la Raó, que s’ha de pressuposar l’autonomia dels ciutadans adults, i que hem de decidir com volem viure individualment i col·lectivament. Aquesta tradició esdevé un repte respecte del qual es mesura el nostre present. Serem prou madurs, prou lliures de patrons i deus, obedients només a les lleis de la raó, de la ciència i a la consciència individual? Des de la modernitat, es defineix un ideal de maduresa entesa com a emancipació que es manifesta en la forma d’una tensió entre autonomia individual i lleis racionals col·lectives.
Una societat madura seria aquella regida segons principis de racionalitat dirigits a trobar solucions que satisfacin tant com sigui possible els problemes provocats pels cops de volant de la Fortuna (calamitats naturals, conflictes interns i externs, conjuntures mundials, etc.). Per estar a l’alçada d’aquest ideal es requereixen ciutadans que estiguin disposats a fer alguna mena de sacrifici en la satisfacció dels interessos individuals, familiars o de grup, en benefici d’altres persones, d’altres generacions, del benestar general. El canvi climàtic és un bon exemple de calamitat previsible que exigeix respostes madures, és a dir, solemnes, vinculants, tràgiques, i tan eficaces com sigui possible en les condicions presents del coneixement i la tecnologia. Exigeix deures que són viscuts com a obligacions.
Al mateix temps, però, la publicitat que tot ho penetra ens convida a allargar la joventut, a combatre les arrugues, a gaudir de la vida, a planificar fer coses i més coses quan arribi la jubilació. Els anuncis mostren adults fent tota mena de ximpleries, allargant el temps de la falta de compromisos, esprement totes les possibilitats de diversió que ofereix el mercat. Seguint aquesta lògica invertida, els menors que apareixen en els reclams ho fan amb la veu de la raó. La indústria publicista malda per ser com més estrident millor, per això ha de capgirar les jerarquies de valors habituals, vendre a les persones la imatge de si mateixos quan eren joves; en definitiva, construir un miratge virtual comparat amb el qual les vides dels teleespectadors són grises, irreals.
És habitual vincular la joventut amb una època que oferia moltes vides possibles, algunes d’elles comparativament millors a les que efectivament se solen viure. Per a la persona jove la vida està oberta. Aquesta potencialitat quasi infinita la fa molt atractiva pels comerciants d’imatges, que exploten tot el que recorda aquesta etapa vital. Les joves i els joves són consumidors que entren al supermercat amb el carro de la compra buit; totes les mercaderies hi caben, tot és possible. Aquesta situació en què encara no s’ha actualitzat la tria, en què la vida encara no s’ha construït, passa a ser el paradigma de la llibertat, la qual no s’entén com una tria, sinó com un ventall de possibilitats. És més lliure qui encara pot triar alguna cosa en l’oferta del mercat de les opcions vitals, qui es conserva interiorment jove.
L’eterna joventut
Les persones suposadament madures han de creure que es poden “reinventar” malgrat que el temps per a les tries significatives en la vida es diria que ja ha passat. I és el mateix mercat que obliga les persones a ser ‘resilients’, a aixecar-se de nou com si res no hagués passat, com si a un no l’haguessin acomiadat de males maneres de la feina ni li haguessin imposat horaris salvatges amb pagues miserables. És el mateix mercat el que obliga les persones a ser flexibles, a no oferir només un perfil, a estar disposats a fer noves feines, a aprendre altres procediments, a esdevenir contorsionistes de la seva pròpia existència, sempre capaços d’una ulterior giragonsa per mantenir un sostre sobre el cap de la seva família, un plat calent a taula i uns brins de vida digna periòdica.
Observem, per exemple, els anuncis d’automòbils. Hi veiem persones suposadament adultes conduint per carreteres il·lusòriament buides, per ciutats-fantasma, circulant per paisatges postapocalíptics amb cotxes aparentment luxosos, adults satisfets, tancats definitivament en una carcassa metàl·lica, lliures del contacte amb els altres. La satisfacció i el relaxament que expressen els rostres ben proporcionats dels feliços automobilistes del món després de l’apocalipsi recorda a la concentració de la mirada dels infants quan estan plenament atents al seu joc. Siguin vells o joves, els tripulants d’aquestes gàbies de luxe amb rodes tenen una vida plena d’activitats d’oci, cap a les quals es dirigeixen, indrets en els quals gaudeixen de l’instant amb persones tan despreocupades com elles pels perversos efectes sobre el clima de la indústria automobilística.
L’eterna joventut ens sedueix amb imatges d’un present que es pot viure sense por a les conseqüències. Aquest omnipresent món de la publicitat s’infiltra també a través de les xarxes, i no crec que sigui forassenyat sostenir que és també una peça clau en l’imaginari sobre el propi Jo que es manifesta en les periòdiques crisis existencials dels trenta, dels quaranta, dels cinquanta i dels seixanta. Volem continuar sent joves? Quan s’acaba la festa? Quin és el sentit de la vida? L’ideal de la joventut porta a la desorientació i cadascú s’ha de construir una brúixola autònoma, sense nord.
El dol dels autèntics joves
Aquest ideal, com a tal ideal, s’imposa de tal manera que ofega la joventut veritable. Són sobretot les veus juvenils les que s’han manifestat i proven de convèncer als adults que cal fer “alguna cosa”. Quina cosa? No està clara la resposta, i probablement sigui una resposta que, presa seriosament, exigeixi molta deliberació i molta mà esquerra (o de ferro) per fer passar per l’adreçador a persones que, per regla general, prefereixen no tenir res a veure amb cap mena de sacrifici en nom de la comunitat. Els joves no estan en situació de decidir quines són “les coses” que cal fer; a ells es correspon advertir, exagerar, conquerir la discussió pública, trencar amb els costums que ja no serveixen. En definitiva, als joves els correspon ser joves, expressar-se i desplegar-se amb la seva abundància d’energia, com sostenia Ortega y Gasset a propòsit de les generacions.
Els adults voldrien un jovent com ells mateixos, prou astut per haver descobert les hipocresies socials que tot ho amaren i per actuar en conseqüència, fotent-se’n. Aquest menfotisme unit als ritmes lents de la política internacional, les fronteres que cal travessar amb giragonses diplomàtiques, els interessos de les empreses internacionals, l’especulació financera global, així com els hàbits arrelats de les persones, la irracionalitat amb què es mesuren els riscos a llarg termini, i les poques ganes que hi ha de canviar-ho tot per fer possible una altra finalitat del món, com diu Srećko Horvat a Després de l’apocalipsi (Arcàdia), tot plegat s’oposa a les energies juvenils que exigeixen una solució als problemes del futur immediat. Els joves viuen el dol d’un món al qual tenen dret però que ja no serà i com que encara són portats en braços d’una força que no s’esgota en la quotidianitat, que s’atreveix a alçar-se cap a llocs més lluents, imaginen altres maneres de ser al món. La joventut no és l’etern present de la publicitat i de les sèries, sinó la promesa d’un futur.
El jubilat no és el jove ni ha de ser-ho. Tanmateix, en moltes democràcies europees els més grans tenen un enorme pes demogràfic i quan voten no actuen com un senat en el qual s’hauria d’imposar de manera natural el seny, sinó que ho fan sense prendre explícitament en consideració la precarietat de les vides dels més joves, la necessitat de protegir no només als molts dèbils d’avui, sinó als molts més de demà. Què han de fer, sinó? La vida dels treballadors jubilats també ha patit les conseqüències de la corrosió de la socialdemocràcia, els serveis es privatitzen i els ancians queden atrapats en laberints burocràtics, pidolant per molletes de cura. Un altre dels efectes de la crisi és que divideix encara més els interessos contraposats de la societat. Ara també entre les generacions.
Els joves no estan en situació de decidir què cal fer; a ells, els correspon advertir, exagerar.
Al Protàgores Plató sosté que les accions ètiques es mesuren en virtut de si prenen en consideració el llarg termini, de si calculen els plaers que seran causats per determinades accions o promeses en la totalitat de la vida, no només aquells que ens saciaran immediatament, no només el gaudi momentani que després es revelarà com a excés, intoxicació o deficiència. El món distòpic que es configura en el nostre imaginari del futur es revela com una advertència, és a dir, ens imposa obligacions cap el futur, ens fa pensar en les causes de la inexorable degradació de la Terra i en quines accions cal dur a terme per evitar que succeeixi la catàstrofe que succeirà. Qui hi haurà aleshores a la Terra? Han nascut els i les que ho heretaran? Qui parla en el seu nom? Qui té la maduresa per pensar en nom dels que no han nascut? Avui només la tenen els que saben del cert que recolliran l’herència de la humanitat i que tenen ja prou confiança per sortir a reclamar una cosa tan evident com mirar de garantir en la mesura del possible l’habitabilitat del món en els propers cent o dos-cents anys. Són sobretot els joves que han pres consciència de la precarietat de la vida sobre la Terra i que no tenen més remei que mirar més enllà del present, cap a un futur que es presenta tèrbol, incert, amenaçador. És madur un món en el qual una nena sueca alliçona les persones més poderoses del món? A qui correspon de ser madur? Quina seria una reacció madura?
Quan hi ha una emergència, els humans malden per organitzar-se de manera excepcional i proven d’actuar amb proporcionalitat segons quines siguin les conseqüències (sempre incertes) que es poden preveure. Tanmateix, sembla que cal que l’emergència sigui imminent, cal sentir en la pròpia pell els efectes de la degradació de l’ambient de maneres que facin impossible de seguir vivint en el mateix lloc (quan el foc ja consumeix la casa, quan l’aigua ens arriba als turmells, quan la lava colga pobles sencers), per provocar l’actuació d’emergència. Ni tan sols aleshores podrem prescindir de mesures coercitives per evitar que en la persecució dels interessos privats els ciutadans desatenguin els seus deures vers el bé comú (com se sol suposar que fan els homes quan viuen en societat).
Una resposta ambigua
A la pregunta de si vivim en una societat madura, la resposta només pot ser ambigua, perquè potser els humans no estem preparats per actuar sempre de manera racional, ponderant les conseqüències de les nostres accions, calculant el bé a llarg termini, sobreposant-nos a les temptacions del gaudi momentani. Tanmateix, atès que sabem que som inconstants i irracionals, al llarg de la història s’han sedimentat institucions en què es concreten aprenentatges i es presta atenció preferencial a les exigències del llarg termini. Institucions que, però, només es mantenen en la mesura en què hi hagi una voluntat col·lectiva de fer-ho i si els sacrificis que imposen en el curt termini són assumibles per la ciutadania sense que siguin necessàries fortes mesures coactives.
La maduració és, doncs, una aspiració, no un estat que es pugui assolir d’una vegada per totes. Una aspiració que pot ser traïda i que de fet és traïda un cop rere l’altre per les mateixes persones i institucions que sostenen la seva necessitat. En efecte, la manera com definim la maduresa és una tria política. D’una banda, alguns sostenen que una societat madura seria aquella en què els ciutadans s’han de fer càrrec del seu destí, lluitar per construir la seva pròpia existència, assumir la responsabilitat. D’altra banda, d’altres afirmen que la maduresa d’una societat es reflecteix en com pren cura dels seus membres més dèbils, en com es protegeixen els interessos d’aquells que no tenen eines pròpies per fer-ho.
Òbviament, no hi ha solucions unívoques, perquè en les nostres societats impera la diversitat d’estils de vida i no és possible arribar a un consens definitiu que resolgui tots els conflictes que sorgiran. La consubstancial ambigüitat d’aquest concepte s’evidencia en el fet que s’espera que els ciutadans emancipats obeeixin les lleis i que alhora es resisteixin davant d’aquelles que considerin injustes o mal fonamentades. Rebel·lia i obediència són dos pols de la maduresa, que orbiten entorn del nucli normatiu del qual, des de Kant, considerem l’ideal de la maduresa o emancipació, és a dir, la facultat individual de qüestionar la justícia de les lleis, d’assumir com a pròpies les que s’adeqüen a principis de racionalitat compartida, i de negar-se a obeir les que atemptin contra la dignitat humana.
La democràcia liberal pretén resoldre aquesta dialèctica de l’emancipació, en la mesura en què permet idealment que els ciutadans se sentin legisladors de les lleis que han d’obeir. Aquest sistema de govern d’altes exigències ètiques vol domesticar els abusos de poder a què tendeixen les societats. En la mesura en què es mantingui en vida aquesta aspiració, en la mesura en què les institucions polítiques de les democràcies es mantenen sòlides davant les temptacions autoritàries del present, podem aspirar a continuar construint col·lectivament la maduresa social i cultural. Aquest equilibri és sempre precari, d’aquí que puguem definir la maduresa, en la seva versió més realista, com la facultat de viure aquesta precarietat amb la consciència del seu infinit valor.
Daniel Gamper és professor de Filosofia Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de Las mejores palabras (Premi Anagrama d’Assaig 2019).
