El bon funcionament del sistema democràtic depèn, en darrer terme, de no fer balança amb les pròpies conviccions democràtiques. De manera que, més enllà de les preferències i simpaties partidistes de cadascú, la immensa majoria de ciutadans mantingui conviccions democràtiques fortes. Conviccions que passen per defensar, per damunt de la pròpia ideologia, el respecte per les pràctiques democràtiques fonamentals com ara l’acceptació de les regles del joc, el respecte per la divisió de poders, la igualtat i neutralitat de l’estat de dret… La fermesa en la defensa d’aquestes conviccions democràtiques per part de la pròpia ciutadania és l’última línia de defensa d’un sistema democràtic davant possibles processos de degeneració al seu interior.
Allò rellevant, per tant, és fins a quin punt aquesta línia de defensa està ben equipada. Perquè sigui així els ciutadans no han d’estar disposats a fer balança amb les seves conviccions. És a dir, els votants no haurien de considerar cap tipus de vulneració o sacrifici de les pràctiques democràtiques a canvi d’un petit benefici electoral pel partit pel qual tenen simpaties. Un altre exemple, no haurien d’estar disposats a tolerar una vulneració de la divisió de poders a canvi d’una major disciplina i capteniment d’un partit adversari. Tampoc haurien de tolerar una vulneració dels principis de neutralitat i predictibilitat de l’estat de dret a canvi d’una possible avantatge electoral a les properes eleccions. Quan es fa això, quan s’està disposat a sacrificar les pràctiques democràtiques a canvi d’un guany polític (gran o petit) aleshores la democràcia està en risc.
El perill és encara més evident en contextos de forta polarització política. Una part pot està disposada a sacrificar les pràctiques democràtiques a canvi d’una reducció en les perspectives electorals de la contra-part. Com de robust és doncs el suport als sistemes? La majoria de ciutadans no estan disposats a fer balança, com seria desitjable, o aquest no és el cas i el suport a la democràcia és molt més elàstic del que ens pensem? Aquestes són les preguntes que es feien recentment dos politòlegs de la Universitat de Yale: Milan Svolik i Matthew Graham. La seva resposta és molt més pessimista del que potser hauríem previst. Conclouen que la viabilitat d’aquesta línia interior de defensa és feble: només una petita fracció dels nord-americans prioritzen els principis democràtics a l’hora de prendre decisions electorals. I el que és més preocupant, com més creix la polarització política, menys probable és que els ciutadans prioritzin els principis democràtics.
Allò realment preocupant és que la majoria (més del cinquanta per cent) dels votants semblen posar en primer lloc la simpatia partidista i en segon lloc les pràctiques democràtiques.
Més concretament, els politòlegs de Yale mostren que els americans valoren el sistema democràtic, però no excessivament. Un candidat que consideri adoptar una pràctica no-democràtica, d’acord amb els seus càlculs, pot esperar rebre un càstig electoral, però només d’un 11 per cent del seus vots. Una bona notícia és que els votants “centristes” constitueixen la base pro-democràtica. En la mesura que sembla que els votants amb preferències ideològiques moderades estan disposats a penalitzar molt més les pràctiques no-democràtiques que no pas els votants amb preferències ideològiques extremes. Però allò realment preocupant és que la majoria (més del cinquanta per cent) dels votants semblen posar en primer lloc la simpatia partidista i en segon lloc les pràctiques democràtiques. Només un 15 per cent dels votants americans, per exemple, estarien disposats castigar electoralment un polític pel qual senten simpatia pel fet d’haver violat una pràctica democràtica si el preu a pagar és deixar de votar-lo. Per tant, com més important és la polarització política dels candidats (quan les dues parts adopten posicions més extremes i allunyades entre si), menor serà el càstig electoral agregat per l’adopció de pràctiques no democràtiques.
