La delimitació territorial de Catalunya no sempre ha estat com la que coneixem actualment. I en moltes ocasions, els límits de cada localitat han portat a enfrontaments. És el cas del coll de Sant Marçal, un punt de pas cap al Montseny i una cruïlla de territoris, on fa mil anys va viure una rivalitat entre les diòcesis —territoris cristians on la jurisdicció eclesiàstica l’exerceix un bisbe— de Barcelona (a partir del 2004 de Terrassa), Vic i Girona.
Els bisbes d’aquestes tres localitats feia temps que estaven enfrontats per la limitació territorial, ja que tots volien que el paratge de Sant Marçal formés part de la seva jurisdicció. Imagineu-vos el nivell de rivalitat que cap d’ells, per tal de posar fi al conflicte, no gosava trepitjar el territori veí per arribar a un acord.
Convençuts que la situació no podia seguir molt de temps així, van acordar, segons explica la tradició oral, reunir-se dalt del coll de Sant Marçal. En record d’aquella trobada i justament en la intersecció dels tres bisbats —en l’actualitat d’Arbúcies, Montseny i Viladrau— avui hi podeu descobrir una taula rodona de pedra amb tres seients. Un espai conegut com la Taula dels Tres Bisbes.
En aquell espai muntanyós, es va trobar la solució i es van acordar els límits de cadascuna de les diòcesis, apostant per la paraula i la convivència. L’acord va suposar la fi d’una llarga disputa entre terres enfrontades, però també l’establiment d’un espai de pau, respecte i entesa entre líders d’una mateixa religió.
Després d’aquella llarga negociació, els tres bisbes van aprofitar per fer una mena de brindis per segellar el pacte tancat. I aquí, segona la interpretació de les diferents llegendes, va ser quan es va anomenar per primera vegada la ratafia, beguda alcohòlica dolça feta de nous i herbes.
No sabem fins a quin punt és certa tota aquesta història reproduïda per etnòlegs com Joan Amades, però, avui la Taula dels Tres Bisbes encara ens recorda que l’entesa amb diàleg és possible.
L’ORIGEN DEL MOT RATAFIA
Quina història s’amaga darrere la beguda catalana de moda, la ratafia? Segons la tradició oral, mentre els tres bisbes de Barcelona, Girona i Vic signaven els acords, un pagès de la zona els va oferir un glop d’una beguda. Un dels religiosos, sorprès pel bon gust del beuratge, li va preguntar com s’anomenava. Mentrestant, un altre, que estava signant un document, va dir en veu alta “rata fiat” —és a dir, “sigui ratificada”, en llatí. El pagès, per no contradir el bisbe, va dir que, certament, així era com es deia aquell líquid dolç. El poeta Jacint Verdaguer va recollir una versió similar sobre l’origen del nom ratafia, per bé que ell l’ubicava en una reunió en una masia entre els bisbes de Vic, Barcelona i Tarragona.
