El títol em ve donat per unes jornades al mes de febrer a Roma des del centre d’activitat pastoral de la Universitat Salesiana. Una entitat dedicada i especialitzada en el món de l’adolescència i joventut.
L’etimologia de la paraula salut és originària del llatí: salus que significa “totalitat, sencer”. Hom cerca una estabilitat, una integritat. Si profunditzem als a les arrels indoeuropees, significa solidesa. I, si seguim la definició de la OMS (Organització Mundial de la Salut) salut és equivalent a “un estat de complet benestar físic, mental i social no únicament l’absència d’afeccions o malalties” (1948).
És cert que aquesta “maquinària global” vol “cervells tecnificats, no crítics”. O com diu Hanna Arendt (1906-1975): ”La digitalització condueix a la alteració de les capacitats humanes que no poden modificar-se sense canviar la condició humana”.
Ara bé, els temps canvien i caldria modificar-la per passar d’un ben-estar a un ben-ésser a la nostra llengua. Així i tot, a la paraula salut se li afegeix un adjectiu per concretar l’aspecte, sigui físic, mental, espiritual i, ara, “digital”, quan amb la paraula “salut humana o integral”, recull tots els afegits que calgui posar. Però no va malament remarcar-ne algun aspecte per a intensificar la recerca no únicament científica, la qual és imprescindible, però no abraça la totalitat o la integritat de l’ésser humà. La ciència i la física quàntica, són aportacions meravelloses però que ens resolen enigmes, però no el misteri.
Tenim la robòtica, la intel·ligència artificial i la digital. La digital es refereix a les relacions humanes fent ús de la tècnica. Per això hom parla de “la mentalitat tecnològica”, de la qual comencem a ser-ne més conscient. Busquem la rapidesa, la comoditat, l’eficiència per fer les coses. No únicament de forma conscient, sinó que aprenem l’hàbit de forma inconscient i això sempre que hi ha una nova tècnica o nous instruments. En pocs anys hi ha hagut un salt molt significatiu en el món global o, si ho preferiu, en “la maquinària global”. De fet, amb el cop d’estat mundial financer, una minoria va aconseguint construir una gran màquina que integra tota la humanitat i la manipula. Tanmateix, si ha arribat, no ha estat en la seva totalitat. Per això, vet aquí el gran crit: Salut o alliberament digital!
No envà, ens cal una forta salut digital o de relacions humanes. O bé la paraula que es fa sevir: Humanitzar les relacions digitals. Cal educar els entorns per no caure en disfuncions, dissonàncies o desequilibris. Cal conrear sanament les xarxes socials per tal que la nostra identitat, el nostre simpàtic i imprescindible “ego” no quedi diluït, enxampat, atrapat, menyspreat a les xarxes socials. Cal una salut alliberadora. Els poders fàctics inhumans o reduïts als seus propis interessos individualistes esclavitzen amb enganys, mentides, sofismes i altres medis a les masses. Cal una capacitat crítica per poder canviar sistemes.
A “l’ego” li cal saber autoregular-se davant de la tècnica per tal de responsabilitzar-se de les seves capacitats i no ser-ne engolit. Una tasca d’aprenentatge i educativa de valors. Aquesta es transmet per osmosi. Això sí, comença a la família, tingui el format que tingui. I sinó cal acceptar les conseqüències de manca d’autocontrol en paraules i fets de la filiada. I es perllonga en anar al sistema d’ensenyament. I aquí cal un professorat preparat, format per qüestionar el mateix sistema d’ensenyament on l’alumnat és el centre d’atenció, però no el que dirigeix aquest centre.
L’autoritat en el sentir d’ajudar a créixer és totalment necessària. Tant a pàrvuls com a primària, a l’ensenyament secundari obligatori o post-obligatori cal orientar als alumnes i no caure en la pedagogia comprensiva mal interpretada, la qual, malauradament, ha portat a un desprestigi del sistema i de l’autoritat dels docents.
És cert que aquesta “maquinària global” vol “cervells tecnificats, no crítics”. O com diu Hanna Arendt (1906-1975): ”La digitalització condueix a la alteració de les capacitats humanes que no poden modificar-se sense canviar la condició humana”.
Per tant, cal “una salut digital” que inclou aprendre tècniques, però alhora transmetre valors, que responguin a la realitat actual en les coordenades corresponents d’espai i temps.
Se’m fa impossible acabar l’article sense esmentar a algunes de les veus crítiques dels nostres temps: Slavoj Zizet amb el seu llibre. Hipocresia (desembre del 2022) i Byung-Chul, Han: La vida contemplativa (2023). Per aquells que necessitin escoltar les veus de casa nostra, recomano Humà, més humà. Una antropologia de la ferida infinita (2021), de a Josep Maria Esquirol. Tots ells són autors per enfortir aquesta “salut integral” sense oblidar la salut “digital a humanitzar”. Moltes connexions a les xarxes socials, però, em pregunto: és comunicació? Tot un altre àmbit a debat.
És incongruent pensar que podem aturar aquesta maquinària digital global donat que ens ha facilitat molts aspectes de la nostra vida diària. Ara bé, el repte avui és aconseguir que tota la humanitat la pugui gaudir i no només la minoria privilegiada. Al mateix temps, cal controlar les psicopatologies que se’n poden derivar com són l’addicció, el caràcter acrític, la psicopatia, solipsista i tantes altres que aniran manifestant-se. Davant d’això, el meu consell és: autoregulació, responsabilitat, crític i sobretot humans. Un dels temes que, sortosament, avui està en primera línia.
Per acabar i reprenent el fil de les jornades de la Universitat Salesiana: “Hem de continuar aprofundint en l’estudi de l’ univers digital sempre amb diàleg amb la ciència moderna i amb una visió educativa íntegrament humana”.
