La raó del poder i el poder de la raó; aquesta combinació s’anomena quiasme. Un quiasme és una figura retòrica utilitzada en literatura i en la retòrica per crear un efecte d’estil i expressar una idea o concepte de manera simètrica i inversa. Consisteix en una estructura de frases o clàusules en la qual les paraules o les idees es presenten en un ordre específic i després es repeteixen en ordre invers. Aquesta simetria en l’estructura ajuda a destacar i emfatitzar les paraules o les idees que es volen comunicar. Només en cito alguna més: La necessitat de la llibertat i la llibertat de la necessitat. La raó o poder del’amor i l’amor de la raó o poder…. I així en podem fer moltes més. El que és important és donar peu a pensar i reflexionar, aspectes molt absents en l’actualitat on s’intenta imposar el pensament únic.
La frase La raó del poder i el poder de la raó cal remarcar-la amb altres paraules com poder/autoritat i racional/raonable. Ho indico per les dificultats que puguin emergir en la reflexió o lectura personal pels termes.
Ben bé sabem, per experiència social, com el poder fa ús de la raó per imposar, i no dialogar; això sí donant raons que ningú ha demanat: La raó del poder. I si aquest poder fos l’autoritat i presentés raons raonables, no racionals, podríem veure la força de la raó en l’autoritat, que és el mateix temps poder. L’autoritat pot ser lògica, és a dir, una concatenació de raons a través de sil·logismes que encadenats porten a una situació injusta, per lògica que sigui. No debades, hi ha en el dret romà l’aforisme: Maximum ius, màxima iniusticia. La racionalitat no té en compte les circumstàncies. És com un pinyó fix. La conclusió és aquesta i prou. En canvi la raonabilitat, que no exclou la lògica, té en compte no únicament les circumstàncies exteriors sinó també la comprensió emocional del subjecte dins el seu context. I aleshores es comprèn millor el sentit del quiasme: La raó del poder (que no autoritat) pot ser abusiu, parcial. És l’actitud d’omnipotència dels vencedors. Una postura d’aquesta mena remou conscientment, no diguem inconscientment, la figura divina, la perfecció de la llei. Per això indicava anterior l’aforisme romà: “La llei màxima, la major injustícia“. I podríem percebre que és una forma de governança en certes regions. Em passa pel cap, la zona del Sahel, on en pocs anys hi ha hagut una vintena de cops d’estat militar. Aquí entra de ple la raó del poder. I en aquests casos, militar.
Però el poder o l’autoritat de la raó o raonabilitat no té força d’imposició perquè no té els recursos que la raó del poder té, com és la coacció, aplicació de lleis i d’altres. Però caldria donar força a la raonabilitat. Això permet que una entesa democràcia pugui existir i avançar, però quan és percebuda com a disruptiva, la raó del poder l’elimina. És evident que comporta tota una maduresa el poder de la raó. Una profunda dialèctica per un sa diàleg on les raons debaten com en un duel d’espases. I també la història n’està plena. Penso en una figura llunyana, entre altres, com és Sòcrates que va acceptar l’eutanàsia o autocidi, no el suïcidi, per ser coherent amb el poder de la raonabilitat. No enganyava ni abduïa el jovent. Tot el contrari, els feia aprendre a pensar per si mateixos amb el mètode de la llevadora, que ajuda a fer sortir el nadó del sí matern. Però això avui en dia seria com formar a dissidents. I així sabem per la història que la raó o racionalitat del poder no va acceptar el poder de la raó.
Aquest record de Sòcrates em porta a recordar dues frases d’Aristòtil: Plató és amic meu o la raó del poder (mestre), però encara ho és més la veritat o el poder de la raó (raonabilitat). I la següent que és molt i molt actual: Qualsevol pot enfadar-se, això és molt fàcil. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de forma correcta, això certament, no resulta tan fàcil.
En aquestes frases com en els quiasmes entra de forma plena, total i pregona tota la impulsivitat i emotivitat portant-nos a una empatia, compatia o l’ecpatia. I recordant perquè no ho he indicat en cap moment que l’etimologia d’autoritat ve del llatí que vol dir “fer créixer”. I es creix, es madura amb la raonabilitat responsable que seria l’altre quiasme: La necessitat de la llibertat i la llibertat de la necessitat o la raó de la autoritat i la autoritat de la raó. Una dialèctica de poble i imperi.
Molt bona feina, tasca o taleia a les escoles i universitats. El meu quòdlibet és: Ho poden fer o volen fer-ho? Perquè la raó del poder vol guanyar i vèncer, però el poder de la raó vol dialogar i convèncer.
