Avui, 19 de març, diada de Sant Josep, en moltes cultures se celebra el dia del pare, per això recuperem aquest article de Lluís Sáez, sociòleg i llicenciat en Dret, sobre “La paternitat en temps interessants”.
Hi ha una antiga maledicció xinesa que diu “tant de bo et toqui viure temps interessants”, entenent per “temps interessants” els temps de canvi. La maledicció troba el seu sentit en el desconcert i els riscos que acostumen a anar associats als temps en què les coses canvien substancialment. Doncs bé, podria ben bé ser que haguéssim estat objectes d’aquesta maledicció xinesa, perquè no hi ha cap dubte que ens ha tocat viure temps de canvi, temps interessants. En el nostre cas, a més, es tracta de canvis globals i que solen afectar a molts fenòmens i institucions alhora. Vivim alhora canvis econòmics, polítics, socials i culturals molt profunds, i sovint interconnectats entre ells, per a major complexitat. En aquest article, però, em vull referir a una de les institucions que més radicalment ha canviat recentment, com és la família. Però fins i tot dins la família trobem múltiples canvis. Tants, que seria difícil abastar-los en un sol article. Per això, em circumscriuré a un dels aspectes que més han canviat i que cobra més importància avui dia: la paternitat.
El fet de ser pares (i mares, és clar) sempre ha estat quelcom important, tant per a la vida de les persones com per a la vida social. La institució familiar és el primer àmbit de socialització de les persones, allà on comencem a aprendre a viure en societat. Però de tan comú i de tan estès com sempre ha estat el fenomen de la paternitat i la criança dels fills, hom diria que ha estat un rol social que s’ha fet gairebé d’inèrcia. Hom es casava, hom tenia fills, hom els educava, els fills creixien, i al seu torn, es casaven, tenien fills, els educaven, i així successivament. El procés s’inseria en allò que vulgarment en diem “llei de vida”. No es parava gaire atenció al fenomen, perquè si fa no fa s’entenia que tothom en sabia, de fer de pare i de mare, i en tot cas les receptes per exercir aquest rol eren relativament senzilles… si més no, fins avui.
Canvis en els models de família
Avui les coses ja no són gens ni mica com abans. Si fem una mica de retrospectiva envers els diferents models familiars a Occident, des de la família tradicional (pròpia de les societats premodernes) fins a l’actualitat, trobem que una de les coses que han canviat profundament ha estat la mateixa consideració de la figura del fill/a. En les societats tradicionals, els fills tenien un valor sobretot instrumental, de suport econòmic a la família i de continuació de la saga. Per això, de seguida que n’eren capaços, se’ls posava a treballar i a procurar recursos per a la família (això encara passa així avui dia en moltes societats del planeta). Però a mesura que hem anat evolucionant i hem passat de la família troncal a la família nuclear, s’ha revaloritzat la figura del fill/a i ha augmentat el valor emocional i afectiu d’aquest. Si abans sovint el fill/a es veia com un recurs o inversió per a la família, en aquests moments és sobretot un element central de la realització personal dels pares i/o mares que formen la unitat familiar.
Mai com en l’actualitat els pares i mares s’han preocupat tant pel desenvolupament i el benestar emocional dels seus fills/es. I fins i tot en l’imaginari social, mai no s’havia fiscalitzat tant el paper que juguen els pares quan un fill/a té problemes de la índole que sigui. En aquest imaginari, els pares han de procurar sempre el millor per als seus fills, i si cal, han d’estar disposats a sacrificar-se per ells.
Però la realitat no sempre és com la preveu l’imaginari. De vegades, perquè hi ha voluntats contradictòries; en altres casos, perquè el context no permet segons què. Així, hi ha pares (sobretot) i mares (en menor mesura) que desatenen els fills/es en prioritzar altres interessos propis. Hi ha pares i mares que cerquen “aparcar” els fills en algunes institucions, per tal de poder dedicar-se a si mateixos (anar al gimnàs, estar amb les amistats, practicar hobbies…). No són ni de bon tros la majoria, però en una societat que cada cop esdevé més individualista, no és estrany trobar pares i mares que deixen els seus fills a la guarderia des que aquesta obre fins que tanca, per així poder fer altres coses que no sempre són obligacions laborals.
El temps dedicat als fills
En altres ocasions, i aquestes sí que són prou esteses, els pares i mares voldrien dedicar més temps a estar amb els seus fills, però senzillament no poden. Uns temps de treball i unes jornades laborals que mai no han tingut en compte els temps familiars ni els temps personals, fan que siguin molts els pares i mares que tenen molt poc temps per a relacionarse amb els seus fills, en especial quan aquests són infants.
En la família moderna, això no era ben bé així, ja que l’existència d’una divisió sexual del treball que atorgava al marit un rol instrumental (el de sustentador econòmic de la família -o breadwinner, en terminologia anglosaxona-) i a la muller un rol expressiu (centrat en la criança dels fills, la cura de malalts i gent gran, i les tasques domèstiques). En la mesura que la societat actual ha trencat amb l’androcentrisme immanent de la família moderna i les dones han conquerit el seu dret a accedir al mercat de treball i a les carreres laborals en igualtat de condicions envers l’home, s’ha estès el model de parella on tots dos treballen. La qual cosa sens dubte és un avenç i és de justícia. Però s’ha fet sense que es revisi l’organització social dels temps, de manera que el temps dedicat a la llar i a la família (i sobretot als fills) s’ha vist substancialment reduït.
Es dirà que l’important no és la quantitat del temps dedicat als fills, sinó la qualitat d’aquest. I és veritat, però només a mitges. Importa, sens dubte, que el temps dedicat als fills sigui un temps de qualitat, però també cal que el temps que se’ls dedica sigui un temps suficient. De fet, la mancances quantitatives sovint afecten qualitativament. Quan els pares són conscients de no poder dedicar als fills tots el temps que voldrien, sovint miren de compensar-ho inundant els fills de regals i béns materials, i consentint-los tots els seus capricis. Molts d’aquests pares volen sobretot que durant el poc temps que estan amb els fills, la relació amb aquests sigui el més plàcida i agradable possible, i això de vegades els fa desistir d’exercir l’autoritat parental, i eviten posar límits i corregir la conducta dels fills quan caldria. Aquest és un dels fenòmens actuals més punyents: pares i mares que defugen exercir rols disciplinaris amb els fills, tot delegant implícitament o explícita en l’escola la funció d’educar en el que és correcte i el que és incorrecte. Però l’escola ara com ara no està prou preparada (i potser mai no ho estarà) per dur a terme aquesta tasca substitutiva dels pares.
Però aquest fenomen té diverses ramificacions. En realitat, el nucli del problema és el canvi que s’ha operat en les relacions entre pares i fills. En la societat occidental actual, la jerarquia familiar ja no és com abans, i no es pot basar en una figura paterna incontestable ni en mètodes relativament repressius. La crisi de l’autoritat paterna és una part més de la crisi de l’autoritat que estem vivint. Ara arreu predomina l’auctoritas (autoritat reconeguda) per damunt de la potestas (poder, conferit pel càrrec o la posició que s’ostenta). L’auctoritas no es té, sinó que es guanya quan els altres reconeixen el teu saber fer i et converteixen en un referent vàlid. Per tal d’assolir això, s’ha de persuadir, més que no imposar o coaccionar.
En consonància els valors afectius predominen en les relacions intrafamiliars actuals, en la família postmoderna es busca ser proper al fill, mantenir una bona comunicació, fer ús del diàleg (hi ha qui anomena a aquest model familiar “família negociadora”) . Aquestes són les famílies més ben adaptades als temps actuals, mentre que les famílies basades en la rigidesa disciplinària, la jerarquia incontestada, l’obediència instantània, o fins i tot el respecte acrític per la figura del pare o de la mare, cada cop tenen més conflictes. La tasca de socialització dels pares i mares actuals, per tal de guanyar-se la tan ansiada auctoritas, ha de saber combinar orientació vital, formació de criteri, confiança, conreu de l’autonomia responsable, seguretat personal, vincles afectius, bona comunicació i diàleg, i benestar emocional dels fills. Però atenció: cal no confondre l’exercici d’una autoritat parental “tova” i flexible, amb la laxitud absoluta. Socialitzar també vol dir educar, posar límits, ensenyar valors i corregir actituds i accions contràries a aquests, etc.
Augmenta la complexitat de ser pares
Així les coses, arribem ara al quid de la qüestió: ser pare o mare, avui dia, és més complex que mai. Requereix unes habilitats (des de la necessària flexibilitat a la ineludible fermesa, però sense caure en l’autoritarisme) que ningú no demanava en èpoques passades. Un reflex clar d’aquest augment de la complexitat és la profusió del coneixement expert dedicat a l’educació dels infants i adolescents, així com la seva cientificització. Proliferen els fascicles col·leccionables sobre com ser pares, els llibres sobre com tractar els problemes de l’adolescència, els psicòlegs infantils, i tota mena de professionals dedicats a l’anàlisi de com cal relacionar-se i tractar un fill.
Un altre dels símptomes d’aquesta complexitat és el creixent desconcert entre pares i mares a l’hora de formar-se un criteri per educar els fills. Unes parelles s’entesten en reproduir els sistemes disciplinaris que van fer servir amb ells els seus pares i mares, i sovint en veure que fan fallida, reforcen l’autoritarisme, possiblement per falta de més recursos. Altres parelles, anat a l’altre extrem, confonen l’estimació al fill amb el fet de consentir-li tots els desitjos, fent que aquest fill/a s’acostumi a fer sempre la seva voluntat, i no toleri cap adversitat ni cap obstacle als seus desitjos. No és pas casual l’actual fenomen conegut com el “síndrome de l’emperador” , de fills/es que tiranitzen els pares, arribant a l’agressió física i psicològica. D’altra banda, en els temps actuals, tan canviants, on res no roman massa temps (temps líquids, com diu Bauman), fins i tot aquells pares i mares que es decideixen a educar els seus fills en uns determinats valors, resten desconcertats. En quins valors cal educar els fills, si tot canvia i tot és relatiu? El relativisme i el canvi permanent també porten amb si la banalització dels valors. Els valors, que són el ciment de la persona, perden validesa perquè ara són efímers. És més, fins a quin punt no convé educar en l’adaptabilitat al canvi permanent, i no en uns valors que siguin per a tota la vida? Però si tot és relatiu i estem oberts a qualsevol canvi, per definició no pot haver allò que considerem valors. I unes personalitats canviants, sense valors que els cimentin, són en realitat unes personalitats extremadament febles i superficials. Veient aquesta panoràmica, resulta evident que exercir la paternitat avui dia no és gens fàcil. Comporta ingents riscos per als fills, per als pares, per a la unitat familiar, i també per a la societat en el seu conjunt. En uns temps com els actuals, ara més que mai cal reivindicar la solidesa d’una educació en valors, i la necessitat que aquesta educació en valors s’iniciï en la família. Però, ateses les complexitats que això comporta, el primer que caldria seria donar al fet de ser pares i mares la importància que es mereix.
Banalitzem la paternitat
Doncs bé, vet aquí la paradoxa: el ser pares, el tenir fills, és quelcom que resta avui dia força banalitzat. Malgrat l’evidència de la complexitat de la paternitat, no es visibilitza ni la seva transcendència ni les conseqüències de no saber exercir-la. Fins i tot havent els recursos dels coneixements experts abans esmentats, són molt poques les parelles que es preparen a consciència i fan ús de tots aquests recursos quan han de ser pares. La majoria dels pares i mares actuals continuen pensant que al capdavall, educar els fills és bàsicament cosa de tenir “sentit comú”, el mateix “sentit comú” que -modificat per les variants generacionals pròpies- han anat aprenent de les seves pròpies famílies d’origen i del seu entorn més immediat. O, pitjor encara, pensen que l’important és gaudir del fill i amb el fill, i que la socialització en valors o no cal (per allò de la societat líquida), o ja la durà a terme la institució escolar.
És cert que la sorprenent banalització del fet de tenir fills no és gaire diferent a la que es donava en altres èpoques, però cal remarcar que avui les conseqüències d’aquesta banalització són particularment nefastes. I malgrat això, moltes parelles tenen fills o bé per inèrcia, o bé per imprudència o absurdes negligències (és precisament ara, quan tenim les generacions més instruïdes en l’anomenada educació sexual, quan batem rècords d’embarassos no desitjats en adolescents), o simplement per un desig poc reflexionat de tenir fills. En un món postmodern on cada cop més tothom es deixa portar per les emocions, és fàcil que els fills siguin una simple inèrcia, o pitjor encara, un rampell d’un moment. Però el fill no ha de ser una vel·leïtat momentània, perquè incorporar un fill a la teva vida fa que aquesta quedi del tot condicionada per sempre més, i requereix temps, saber fer, criteri i compromís. Molts i moltes joves esdevenen pares i mares sense haver-se ni plantejat tot el que comporta la paternitat. I després apareixen tots els problemes que hem anat exposant en línies anteriors.
La nostra societat no hauria de badar més, en aquest camp. Cal donar al fet de ser pares tota la transcendència que comporta, i educar les noves generacions explicant-los que ser pare i mare no és gens fàcil, i que requereix d’una preparació important, així com d’una maduresa i seguretat personal. Tenir un fill ha de ser un acte molt reflexionat: s’ha de saber triar la persona amb qui es tindrà, i saber que és una relació consolidada amb algú amb qui es pot conviure i es coincideix en els valors essencials que formaran part de la criança del fill. Cal, a més, tenir un criteri sobre com educar aquest fill, i sobre quins valors se li volen transmetre i com fer-ho (en aquest sentit, no seria descabellat habilitar “escoles de pares” per tal de transmetre’ls alguns dels coneixements derivats dels sabers experts). I finalment, cal tenir clar que un fill comporta un compromís durador, i que al fill se li haurà de dedicar temps, atenció i afecte; se l’haurà d’ensenyar i se l’haurà de corregir; se l’haurà d’ajudar a créixer, i se l’haurà de deixar créixer; i en definitiva, se li haurà de fer un acompanyament adequat en els seus primers anys de trànsit per la vida.
Si això ja sempre fou així, ara -en aquells temps canviants de la maledicció xinesa- cal que més que mai ens adonem del valor de la paternitat, i que com a societat transmetem la transcendència del fet, i li dediquem atenció i recursos per tal que els pares i mares d’avui i de demà tinguin les actituds adequades i sàpiguen exercir el difícil rol de la paternitat, amb el suport de les institucions allà on faci falta, i fent sinèrgies amb d’altres institucions que també socialitzen. I caldrà també que canviem l’organització social dels temps, valoritzant els temps familiars i personals, i reestructurant els temps socials prioritzant els temps familiars i personals sobre els temps de la producció, i no a la inversa. No tindria sentit incidir en la importància d’una paternitat activa, present i responsable, i després mantenir estructures en el sistema que n’impedeixin el seu desenvolupament.
Sóc conscient que el repte és gran, i que resta molt camí per fer. Però cal posar-s’hi amb urgència, perquè de fet ja fem tard. I està en joc el futur de les noves generacions, que és al capdavall el futur de la nostra societat.
Lluís Sáez és sociòleg i llicenciat en Dret. Investigador social i professor a ESADE, a la UAB (Departament de Sociologia), i a l’Escola Superior de Relacions Públiques (ESRP) de la UB. En el marc de l’Observatori de Valors d’ESADE ha publicat els llibres Joves i valors (2007) i Família i valors (2008).
