A la part baixa del barri Gòtic de Barcelona, en una plaça asfaltada i trista, hi ha la Basílica de la Mercè, patrona de la capital catalana. L’edifici, d’estil barroc, és la seu de l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més coneguda com l’Orde dels Mercedaris o l’Orde de la Mercè, una formació religiosa fundada l’any 1218 per sant Pere Nolasc amb l’objectiu de rescatar els cristians captius dels musulmans.
Explica la història que Sant Pere Nolasc (Aquitania 1180- Barcelona 1245), un jove mercader de teles, va començar la tasca de redempció de captius el 1203, primer sol i després amb un grup de seguidors laics; però després de quinze anys, en veure que la missió que s’havia imposat era massa gran per a unes poques persones i el nombre de captius per alliberar era cada cop més gran, va replantejar-se la situació.
La llegenda diu que la nit de l’1 d’agost de 1218 el català va tenir una visió de la Mare de Déu que li deia que transformés el seu grup en un orde religiós perquè amb la protecció de l’Església i la corona podria aconseguir el seu objectiu. L’endemà, Pere Nolasc s’adreçà al palau reial de Barcelona per a explicar el seu projecte al rei Jaume I i va descobrir que aquest també havia tingut el mateix somni.
Més en enllà d’aquest detall, la qüestió és que la idea va agradar al rei i als seus consellers i el 10 d’agost de 1218 el nou orde va ser solemnement constituït a la Catedral de Barcelona. I el caràcter dual de l’organisme va quedar palès en la seva imatge.
Per una banda, el bisbe Berenguer de Palou els va donar l’hàbit blanc i la regla de Sant Agustí com a norma de vida, i els concedí per a l’escut l’ús del símbol heràldic de la catedral, una creu patent d’argent. Mentre que, per la seva part, el rei va reconèixer l’orde com a institució civil i orde militar, i va autoritzar l’ús del senyal reial (els quatre pals vermells sobre fons d’or) a la part inferior de l’escut de l’orde. A més, concedí l’Hospital de Santa Eulàlia de Barcelona com a primera seu de l’organització. Així, doncs, es tractava d’una orde religiosa de redempció formada per germans laics.
Tot per la llibertat
Segons la primera constitució de l’ordre, que data de 1272, els mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals -pobresa, castedat i obediència- i el seu particular: lliurar-se com a ostatges o entregar llur vida, si fos necessari, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica. Aleshores, segles XIV i XVIII, era habitual que pirates musulmans assaltessin la costa catalana i s’emportessin ostatges, persones per les quals més tard els sarraïns demanaven un rescat o bé els venien com a esclaus al nord d’Àfrica.
En aquest moment era quan entraven en joc els mercedaris. Els membres de l’ordre es passejaven per Catalunya recollint almoines a canvi de serveis religiosos amb la voluntat de pagar la llibertat dels dissortats captius. Un cop aconseguits els diners, un membre de l’ordre era l’encarregat de fer el pagament o, en cas de no aconseguir la quantitat sol·licitada pels corsaris muslmans, lliurar-se en lloc del captiu. En aquest sentit, destaquen els casos de sant Ramon Nonat, sant Serapi i sant Pere Ermengol, que foren torturats i assassinats després de l’intercanvi.
Els membres de l’Ordre de la mercè varen complir amb escreix la seva funció original, ja que es poden comptabilitzar un total de 344 redempcions i 60.000 persones alliberades de la seva captivitat. Va ser a partir de 1812, abolida legalment l’esclavitud i superada la pirateria, quan l’orde va deixar de banda la seva funció redemptora. Aleshores els mercedaris van començar a treballar per acabar amb les “noves captivitats” que amenacen l’home del segle XXI: pobresa, atur, marginació, addiccions, presó, etc. Una aposta valenta, esperançada i sacrificada pel valor de la llibertat, la mediació i la pau.
